Els pobles oblidats. Joan Pinyol

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ A l’hort, feien patates i tota mena de verdures i hortalisses que consumien ells mateixos. Mica en mica, les feines es van anar mecanitzant, però, inicialment, tot es feia a mà o amb animals: segaven amb el volant, treballaven la terra amb la fanga, llauraven amb el parell de bous degudament junyits al jou i al brabant, una arada amb dues pales, dues relles i dues ganivetes. Batien amb les eugues, ajudant-se sempre amb els de ca l’Esquerp perquè a cada casa hi havia una euga.

      Bona part del bosc de Briolf era d’en Cirera, de Mieres. S’hi treballava tot l’any, i sempre era net i ben cuidat, res a veure amb avui. A l’estiu, s’escorxava, s’estassava i s’aclaria; a l’hivern, es feia carbó. Hi havia colles de bosquetans i carboners per a cada feina. A l’època de fer el carbó es veien les piles fumejant a costat i costat del riu Ser. Els carboners es quedaven dia i nit prop de la pila vigilant que cremés bé, dormien a les barraques que es feien. Tant de l’escorxa com del carbó, en feien sarrions i els baixaven amb els set o vuit matxos d’en Cirera fins a les Tres Creus (a la carretera del Collell), on els esperava el camió de l’amo. L’escorxa anava per al tint, a les adoberies de Banyoles; el carbó, cap a Girona, Barcelona o a on fes falta. Els treballadors venien de Mieres i s’estaven a can Pla tota la setmana, fins dissabte a la tarda. Primer, dormien a la pallissa; més tard, en una cambra.

      A cada mas es feien el pa, es matava el porc i en feien embotits per al consum de l’any. De l’hort en treien les verdures i hortalisses, i del galliner, pollastres i ous. I també tenien conills. El dimecres era mercat a Banyoles. La gent de can Pla hi anava sempre. Primer a peu, passant cap a Merlant, Rodeja i el Salt del Matxo. Més endavant, quan ja tenien carro, fins a Sant Miquel de Campmajor i, des d’allà, per la carretera, fins a Banyoles. Hi duien conills o el que els sobrava del mas, i en tornaven amb el que necessitaven. Per tallar-se els cabells o afaitar-se anaven al barber que hi havia al molí de Sant Miquel de Campmajor. Els dies de festa, feien la partida de cartes al Centre i, si s’esqueia, ballaven en els balls que s’organitzaven alguns diumenges a can Jan, de Juïnyà, o a cal Sec, del Torn, a la festa de Falgons o a la d’algun altre veïnat proper. Sempre hi havia qui s’estimava més anar a caçar o a pescar. Temps abans, a Briolf, s’havia fet la festa de Sant Esteve, que és el patró, i la del Roser. Cada any, el Dilluns de Cinquagesma, feien una romeria al santuari del Collell i el dia d’Any Nou, l’ancestral i popular aplec de Ninou. Durant l’hivern, mataven les hores a l’escon, asseguts al voltant de la llar de foc. Es passava el rosari, s’espellonava, s’explicaven i s’escoltaven atentament les històries i les dites dels padrins… El bestiar s’arraulia a les corts i corrals, acomodant-se als jaços de palla i evitant, gràcies a la seva escalfor, que els estadants tinguessin més fred del compte. A fora, sovint, bufava i xiulava un vent gèlid sota un cel ben ras i estrellat, se sentia el bram del riu crescut amb les pluges o queia alguna escadussera nevada silenciosa…

      A sobre de ca l’Esquerp hi ha l’antiga església parroquial de Sant Esteve de Briolf, d’origen romànic. El bisbe Miró la cita amb el nom de Briulfo en el seu testament, que és de l’any 977. A Sant Esteve, hi ha encara una pica baptismal romànica i, en un dels altars laterals, força deteriorada, una pintura mural de finals del segle XIX, on probablement es veia una representació de les ànimes del purgatori, com explica en una ressenya Josep Estarriola, pintor de Sant Miquel de Campmajor, a la revista Golany. Mossèn Joan Prat, rector custodi del santuari del Collell, diu que els darrers rectors de Briolf van ser el doctor Pere Iglesias, que va anar a Calonge, al Baix Empordà; mossèn Miquel Raset, que és qui va promoure la construcció de la capella de Loreto, l’any 1904; el doctor Francesc Rabassa i Arigó i el doctor Joan Margall, que era rector de Briolf l’any 1936. L’últim, de tots. Tots ells van ser professors del Collell. Des de l’any 1936 no s’hi ha dit mai més missa, excepte algun cas molt puntual, en temps de mossèn Pius Masvidal.

      Al costat de l’església, separades per un passadís, hi ha les restes de la torre de Briolf, un edifici civil, també d’origen romànic. La rectoria es va construir a sobre el passadís que unia l’església amb la torre. Com a tants altres llocs, avui tot aquest conjunt monumental de Briolf, es troba en un estat lamentable, es va engrunant i esmicolant inexorablement amb el pas dels anys. Josep Pla va ser també aquí un dia de l’any 1971, acompanyat del seu amic, el doctor Verdaguer, de Mieres. Deixem que sigui ell qui ens ho expliqui:

      “A la tarda —juliol del 1971— el meu amic Verdaguer em porta amb el seu Citroën 2 cavalls a Brió que és una de les sinuositats més solitàries i allunyades de la Vall de Sant Miquel de Campmajor. (...) Travessat el gual del Ser, enfilem el camí carreter cap a Brió. Tinc la impressió que en aquestes sinuositats de la vall hi ha molts roures i alzines. (…) Arribem a una ermita abandonada, al marge de la qual hi ha un túmul de pedres. A sobre hi havia, probablement, una creu. Tot és a terra. El túmul es manté perquè la seva demolició els hauria donat massa feina. Passada l’ermita, tot el cantó de llevant de la vall queda tancat per unes muntanyes altes. A la part baixa, hi ha una petita cassola de terres ermes. En els pendents de les muntanyes es veuen algunes masies, grans, ben posades, admirablement ben posades sobre la terra.

      Aquest grup de masies i de terres forma el que en diem Brió —em diu el meu acompanyant—. Quan jo vaig començar a fer de metge rural en aquest rodal, hi venia amb el cavall. Ara no hi ha ningú. Totes les masies han estat desemparades i abandonades. No en queda ni una d’oberta. (…) Hi havia els masovers. Tots han marxat a Banyoles, a Sant Joan les Fonts, a Olot, a treballar a les fàbriques. En vida del meu pare, que també era metge rural, les masies eren ocupades pels propietaris. Devien ésser rics, perquè he sentit dir que a Brió hi hagué, anys enrere, notaria. Primer marxaven els propietaris, després els masovers. No hi ha quedat ni una ànima vivent.

      L’espectacle era impressionant: trobar-se en el món que vivim, en què hi ha tanta gent a tot arreu, en un petit món ple de cases meravelloses, rodejades de boscos plens de vida, de cases que van caient, en el silenci més absolut, tot voltat d’una llunyania remota, fa un gran efecte. Renunciàrem a pujar més amunt. El camí ja no era possible ni per als Citroëns de dos cavalls. El sol havia passat més enllà de les muntanyes de Finestres. Començava a fosquejar. El país s’anava tornant tètric. El meu amic girà el cotxe en el primer repeu del camí i anàrem baixant lentament fins al Torn, amb els fars encesos. Quan arribàrem a la carretera asfaltada, em semblà que m’havien tret vint anys de sobre. De seguida veiérem les llums grogues de Mieres.”

      A sobre l’església de Briolf hi ha la font de ca l’Esquerp i, al capdamunt del solei de Briolf, el collet de Besalú o de Sant Josep, a la carena que fa de divisòria d’aigües entre el Ser i el Junyell, ambdós tributaris del riu Fluvià, i, al mateix temps, límit entre Briolf i Sant Ferriol, que ja és un municipi de la veïna comarca de la Garrotxa. A llevant del collet hi ha el turó dels Tres Termes i, a ponent, passant pel Pi de Sant Josep, hi ha l’oratori de Sant Josep, al capdamunt de la serra. L’oratori ja hi era de temps antic, la imatge de sant Josep va ser col·locada i beneïda el mes de maig de l’any 1947. Els antics estadants dels veïnats de Roca i Briolf havien sentit a dir que a sant Josep hi feien màgica i que era lloc de bruixes. Avui, que la gent va anar marxant de Briolf buscant les comoditats i la feina de les ciutats i les viles, avui, que ja fa temps que les piles carboneres es van apagar, potser encara, algunes nits, de tant en tant se n’hi trobin algunes.

      Joan Carreres

      Jocs de fugida i soledat

      Canals

      La Cerdanya

      Diuen que a Cerdanya no hi ha hagut emigració. O diuen que, en tot cas, si és que n’hi ha hagut, s’ha vist compensada per la immigració: d’Espanya, a mitjan segle XX; de neorurals, principalment barcelonins, als anys vuitanta; de sud-americans i d’Europa de l’Est i d’africans, a la primera dècada del segle XXI. Però de Cerdanya, com en qualsevol altra comarca del Pirineu, sí que se n’ha anat СКАЧАТЬ