Els pobles oblidats. Joan Pinyol

Чтение книги онлайн.

      Esblada

      L’Alt Camp

      L’actual propietària del poble mig enderrocat d’Esblada —una entitat bancària— es ven les catorze cases ruïnoses i les vuitanta-dues hectàrees de terreny de l’antic nucli habitat per 280.000 euros. Per sort, la venda no inclou ni l’església romànica —on encara diuen missa—, ni el cementiri —on es continuen inhumant antics habitants—, ni la vella rectoria —reconvertida avui en un restaurant—. Segons sembla, uns inversors francesos ja s’hi han mostrat interessats de manera que, una vegada més —i ja en van unes quantes!— de la pols dels murs mig desfets han ressorgit les promeses de restaurar el poble, de reurbanitzar-lo i de refundar-lo amb altres persones. No m’ho invento. Des de mitjan segle passat, els projectes sobre paper per part d’altres promotors —que prometien, entre d’altres, convertir Esblada en un poble geriàtric— van ser la causa que més d’un propietari vengués casa i terrenys i marxés a viure a un altre lloc. Ho van fer seguint els passos de molts joves —fills i nets d’aquests—, obligats per la pèrdua de productivitat de les feines del camp, la manca de serveis bàsics, unes comunicacions deficients i les millors perspectives de futur en altres llocs.

      El pitjor de tot és que els vells projectes de renovar la vida a Esblada han continuat només en el paper, que els vells propietaris no veuran en vida la rehabilitació del municipi i que, amb el pes de la història humana que amaga, aquest antic nucli se’ns esborra cada vegada més del mapa de la memòria. Totes les persones a qui he anat a trobar per escriure l’article m’han mostrat el mateix desencís pel silenci que avui senyoreja sobre l’antic nucli d’Esblada per culpa d’aquestes falses promeses. Veurem, els francesos!

      Però ara situem-nos i mirem enrere. El poble d’Esblada, a l’extrem nord del terme de Querol, entre les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia, és un petit agrupament de cases —avui enderrocades—, a tocar de la C-37, carretera que uneix Santa Maria de Miralles i Valls, a la Ruta del Císter.

      La seva annexió a Querol data de finals del segle XVIII. Un fogatjament anterior situa entre els dos nuclis trenta-set cases i 177 habitants i, en el de 1787, ja arribaven als 487 habitants. L’any 1857, amb la incorporació de Montagut a Querol, arribaren als 1010 habitants, però a partir d’aleshores s’inicià un progressiu despoblament de la zona: 779 habitants el 1900, 481 el 1940 i 140 habitants el 1981, quan a l’antic nucli d’Esblada ja no quedava ningú.

      Mentre l’església —amb absis sobrealçat i un petit campanar de planta quadrada— , el restaurant i el cementiri es troben per sobre de la carretera, l’antic nucli és a sota, avui cobert gairebé del tot per la vegetació. Si el voleu redescobrir deixeu el cotxe davant l’església i disposeu-vos a superar els esbarzers que provaran de barrar-vos el pas cap al passat.

      La primera edificació que podeu anar a trobar és cal Jan, una casa senyorial de grans dimensions a tocar de la carretera. Després d’accedir a una petita eixida principal, el primer que captiva la mirada és la singular volta de pedra de la porta principal, una torre circular al darrere i un antic forn a la part baixa.

      Fins que la van vendre pertanyia al matrimoni Magí Sendra Janer i Maria Sanz Vallès, propietaris també de diversos conreus, boscos dels voltants i d’un ramat d’ovelles.

      Donat el seu terreny muntanyós, a Esblada es conreava només una petita part del terme que es dedicava, sobretot, al cultiu de cereals com la civada, i també, a la vinya i als ametllers. Només cal fer un cop d’ull a la toponímia agrícola del poble per adonar-nos que era envoltat d’horts. En documents antics se citen: l’obaga i los horts del Benet, lo Bosc Negre, lo camp i la vinya del Magí Sord, lo camp Domingo, los horts de ca l’Estanc, la pallissa i el molí fariner de la Conillera, los horts de la Marra, los horts del Navarro i les terres de la Rimbalda. També hi consten la Punta Blava i la Rovira Seca, dos masos amb camps dedicats al cultiu del pelitre, una planta molt adequada per a l’elaboració d’insecticides.

      Però tornem a cal Jan. El Magí i la Maria van tenir quatre fills: la Rosalia, l’Antònia, l’Àngela i el Joan —que va néixer el 24 de desembre de 1913—. Cap d’ell no va voler quedar-se a viure al poble. Mentre les filles van anar a parar a altres poblacions, també el Joan —esdevingut l’hereu— es va casar amb la Margarida Albert Guasch, que era de cal Tecla, de Rofes, al terme de la Llacuna (l’Anoia), fet que va precipitar que l’any 1933 els de cal Jan deixessin la casa d’Esblada, arrendessin les terres a un home de Querol i marxessin a viure a Sant Joan de Mediona.

      I ara continuem la redescoberta del nucli. Com que avui dia baixar poble avall des de cal Jan esdevé perillós, el més aconsellable és recuperar la carretera i baixar un trosset més a peu en direcció a Querol fins que es troba un camí a l’esquerre. Agafeu-lo i us conduirà als peus d’un xiprer solitari que sembla que reti homenatge al passat.

      Entre camins coberts d’herbes i parets esmicolades, descobrireu rajoles de colors en alguns sotabalcons, pintura blava als marcs de les finestres i, en algunes façanes, les plaques malmeses que indicaven els vells carrers i places. Sobretot la de la plaça Verdaguer —amb una sobreposada zeta castellanitzadora damunt la ce trencada genuïna—. Aquesta plaça fou el centre neuràlgic de la població, just davant de cal Gol, on vivien el Josep Forné Alemany i la Maria Barbués Sendra, els últims habitants d’Esblada.

      Fill del Ramon Joan Simón Forné Busquets —de Santa Perpètua de Gaià— i de Paula Alemany Domingo —de cal Gol—, el Josep Forné va néixer l’any 1926 a Òdena (l’Anoia), on els pares havien anat a fer de masovers fins que l’any 1931 es van establir definitivament a Igualada. El Josep era el petit de quatre germans i ni els altres —el Joan, la Pilar i la Flora— ni els pares no van tornar més a Esblada. Ell sí. Un germà de la mare, l’oncle Josep Alemany Domingo, de cal Gol, no tenia fills i, després de la guerra, el va apadrinar i li va proposar de tornar-hi perquè l’ajudés a treballar les terres. Així, el Josep Forné va tornar a viure a la casa on havia nascut la seva mare juntament amb l’anomenat oncle Gol, amb qui feia les feines del camp amb l’ajuda de la Castanya, una mula.

      A més de cal Gol, l’antiga toponímia d’Esblada cita també l’hostal de l’Arengada, les Esplugues, l’Estanella, lo mas d’en Gol, lo mas Gomà, l’hostal del Lladre, lo mas Pascol i altres cases també amb nom propi com ca l’Augé, cal Conillera, cal Calero —on venien calç—, cal Conilleràs, cal Cortell, cal Cosme, cal Gener, cal Magí Gol, cal Magí Sord —també anomenada cal Jaume—, cal Matoses, cal Mestre, cal Prats, cal Ratat, ca la Rimbalda, cal Rovira, cal Sendra, ca l’Uixé, cal Vidal, cal Vivó, i cal Jan, deshabitada des dels anys 30.

      La vida d’aquestes llars girava al voltant de les feines del camp, però també hi havia moments per a l’esbarjo. El calendari festiu el presidia la Festa Major, el 25 de juliol, en honor a sant Jaume, que es venera a la petita església. En una d’aquestes festes, que aplegaven gent d’arreu, el Josep Forné va conèixer la Maria Barbués Sendra, que era d’Albareda. Havia baixat a Esblada amb els peus descalços i unes sabates en una bossa per al ball —que es feia a la plaça Verdaguer—. Allí va conèixer el Josep, es van casar i va quedar-se a viure a cal Gol, també amb l’oncle Josep. Després, van néixer els dos fills, l’Àngel —el 1950, el mateix any que va arribar l’electricitat— i l’Elisabet —l’any 1954—.

      Per СКАЧАТЬ