Les tristes recances. Miriam Toews

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ d’aquesta senyora Von R. Qui ho ha dit, això?, li vaig preguntar. Va assenyalar un metge que anotava alguna cosa en un taulell circular enmig de tots aquells moribunds. Anava vestit com un nen de deu anys, amb pantalons curts dels que duen els que van en monopatí i una samarreta que li anava gran, com si acabés de sortir d’una prova per treballar a la sèrie Degrassi High. A qui coi ho deia?, li vaig preguntar. A aquella infermera, va respondre l’Elf. Em considera estúpida perquè no agraeixo que m’hagin salvat la vida. Quin torracollons, vaig respondre, ha vingut a parlar amb tu? Sí, es podria dir que sí, va respondre ella, encara que més aviat ha estat un interrogatori. Escolta, Yolandi, que ja saps com són.

      Equiparen la intel·ligència amb el desig de viure?

      Sí, va dir, o amb la dignitat.

      Aquest cop, el mètode no havia estat deixar-se morir de gana, sinó les pastilles. L’Elf havia deixat una nota, un full arrencat d’un bloc d’aquests grocs, pautats, com els que en una altra època havia fet servir per dibuixar aquella firma excepcional, TR; expressava l’esperança que Déu la pogués rebre, sense temps de deixar-hi marca i adjuntava a la carta una llista amb els noms de totes les persones a qui estimava. La meva mare em va llegir aquells noms per telèfon. Em va dir que l’Elf els havia escrit amb un retolador verd. Hi érem tots, a la llista. Enteneu-ho, sisplau, també hi havia posat. Deixeu que me’n vagi. Us estimo a tots. La meva mare em va dir que en aquella pàgina també hi havia una cita, que ella no havia sabut desxifrar. Algú anomenat David Hume?, va dir. Però ho va pronunciar «Um», que, ben mirat, era igual. Un moment, vaig pensar, de manera que l’Elf creu en Déu? D’on va treure les pastilles?, vaig preguntar a la meva mare.

      No ho sap ningú, va dir ella. Potser va trucar al 911, al departament de medicaments. Qui sap!

      La mare l’havia trobat inconscient al seu llit, a casa i, amb el temps que va trigar a arribar a l’hospital, jo ja havia volat des de Toronto i era al seu costat quan va obrir els ulls. Va somriure amb lentitud, un gran somriure, com el d’una criatura que acaba d’entendre l’estructura d’una broma per primer cop a la vida. Ets aquí, va dir, i va afegir que havíem de deixar de trobar-nos d’aquella manera. Em va presentar, amb la màxima formalitat, com si fóssim en un sopar d’un consolat, les infermeres d’Urgències i la dona que havien llogat perquè no es mogués del seu costat ni es perdés cap gest de l’Elf.

      Ella, va dir, apuntant la barbeta cap a mi perquè tenia les mans lligades amb unes cintes de cotó, és la meva germana petita, la Yoyo.

      Yolandi, li vaig dir. Hola. Vaig encaixar amb la dona.

      Em va dir que la gran semblava jo. Això em passava sempre perquè l’Elf, curiosament, s’havia escapat dels efectes de l’erosió de la vida. Aleshores, l’Elf em va explicar que ella i aquella dona que la vigilava estaven parlant sobre Tomàs d’Aquino. Eh que sí?, va dir la meva germana, dirigint un somriure a la seva acompanyant, que em va dedicar una ganyota inquietant mentre encongia les espatlles. No li pagaven pas per parlar de sants amb pacients que havien intentat suïcidar-se. Per què Tomàs d’Aquino?, vaig preguntar mentre m’asseia a la cadira del costat d’aquella dona. L’Elf va fer un esforç per establir contacte visual amb ella, la vigilant, que seia a l’altra cadira. Encara té molta medicació al cos, va dir la dona.

      Tot i així encara no n’hi ha hagut prou, va saltar l’Elf. Vaig començar a protestar. Era broma, Busqui, va respondre. Ostres.

      Quan l’Elf es va quedar adormida, me’n vaig anar a la sala d’espera a buscar la mare. Era al costat d’un home que tenia un ull de vellut i llegia una novel·la policíaca. Li vaig dir que l’Elf havia estat parlant de Tomàs d’Aquino.

      Sí, va respondre la mare, amb mi també me’n va parlar. Durant el deliri, em va preguntar si la podia «tomàs d'aquinoar»; em va costar, però vaig veure que em demanava si la podia perdonar.

      I ho faràs?, li vaig preguntar.

      No es tracta d’això, va dir ella. No li cal perdó. No ha fet cap pecat.

      Però cinquanta miliards de persones et contradirien, vaig fer.

      Ells mateixos, va respondre la mare.

      D’això fa tres dies. Després, la mare se’n va anar a fer un creuer al Carib perquè en Nic i jo l’hi vam obligar. Tot el que va ficar a la maleta minúscula que es va emportar van ser les pastilles per al cor i unes novel·les policíaques. Telefona regularment des del vaixell per preguntar com està l’Elf. Ahir em va dir que un cambrer del vaixell resava per la nostra família en espanyol. Dios te proteja. Em va encarregar que digués a l’Elf que havia comprat un CD per a ella a un noi que els venia pel carrer. Un pianista colombià. Probablement és una còpia pirata, vaig dir. Em va explicar que havia tingut una conversa amb el capità del vaixell sobre els enterraments a mar. També em va dir que una nit de tempesta havia caigut del llit, però que no s’havia ni despertat, cosa que deixa entreveure el cansament que arrossegava. Al matí es va trobar a tocar del balcó de la cabina. Li vaig preguntar si podia haver caigut del llit al mar i em va respondre que no, que encara que hagués volgut, la barana l’hagués aturat. I si no ho hagués fet, hauria anat a parar als bots salvavides que hi ha al voltant de tot el vaixell. És una dona que està convençuda que en aquesta vida, d’una manera o altra, algú et salva.

      Quan sortia de l’hospital, em vaig aturar al taulell i vaig preguntar a la Janice si era veritat que l’Elf havia caigut al lavabo aquell matí. Em va dir que sí. Havia estat després del trasllat d’Urgències a la planta de Psiquiatria. L’havien trobat estirada a terra, sagnant pel cap i empunyant el raspall de les dents com si fos un ganivet de cuina que estigués a punt de clavar al coll d’algú. Llavors, la Janice se’n va haver d’anar corrents a la sala d’estar a reduir un pacient que estava destrossant un televisor amb un tac de billar. Una altra infermera es mirava l’expedient de l’Elf. Va dir que la meva germana havia de començar a menjar per agafar forces i poder-se aguantar dreta i que també havia d’adquirir més consciència de l’entorn.

      Em van venir ganes d’anar-me’n de pressa a l’habitació de l’Elf per explicar-li aquesta última de la infermera, per veure si em mirava posant els ulls en blanc, per crear, si més no, un petit vincle de menyspreu compartit. També li volia dir que a la planta hi havia un paio que tenia tanta ràbia com ella a la televisió i que potser es podien avenir. Però ella m’havia demanat que me n’anés i jo li volia explicar que algunes de les seves peticions eren raonables, que les hi podien garantir, que jo respectava els seus desitjos (més o menys) i que tot i que l’havien inscrit com a pacient psiquiàtrica amb el nom mal escrit al plafó blanc del darrere del taulell de les infermeres, ella seria sempre la meva germana gran, llesta encara que inquietant, i que jo sempre l’escoltaria. Quan em retirava, vaig topar amb el carret d’acer inoxidable carregat de safates de plàstic amb menjar. Vaig demanar disculpes a les dues persones amb bata que em van passar al davant.

      Aquesta merda és totalment incomestible, tio, deia un. Si tingués més equilibri, fotria cop de peu al carret.

      I tant, va fer l’altre. I tant.

      He dit incomestible, va puntualitzar l’altre.

      Ja ho sé, tio. Ja t’he sentit.

      Enmig de tantes veus?

      Ha, sí, curiós.

      Per això t’han portat al xalòdrom?

      No, per apunyalar el paio que em va entrar al cobert del jardí.

      Les ganivetades no, les veus que et deien de fer-ho, sí o no?

      Sí, СКАЧАТЬ