Les tristes recances. Miriam Toews

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ costat.

      Ves-te’n, sisplau, diu.

      Li dic que li puc llegir com feia ella amb mi quan jo estava malalta. Em llegia Shelley i Blake, els seus amants poetes, com en deia ella, imitant-los les veus, masculines i britàniques, escurant-se la gola... Stanzas Written in Dejections, near Naples. «El sol és càlid, el cel és clar, les onades dansen ràpides i lluents.» I si canto? I si ballo? Com una onada. També podria xiular. I puc fer imitacions. Aguantar-me amb el cap. Li podia llegir L’ésser i el temps de Heidegger. En alemany. El que sigui! Com era aquella paraula?

      Dasein, murmura l’Elf. Mig somriu. Ésser aquí.

      Ah, això! Sisplau! M’assec i em torno a aixecar. Va, li dic. T’agraden els llibres amb «ésser» al títol, sí, no? Sisplau. Em torno a asseure al seu costat i li acosto el cap a l’estómac. Com era aquella frase que tenies a la paret?, li pregunto.

      Quina frase?, diu.

      A la paret de la teva habitació, quan érem petites.

      La lluita és clau per a la pau?

      No, no... aquella altra, sobre el temps. Alguna cosa sobre l’horitzó de l’ésser.

      Ves amb compte, diu ella.

      El piano?

      Sí. Em posa suaument les mans al cap i les hi deixa com si reposessin damunt d’una panxa embarassada. Noto la calor que transmeten. Sento que li ronca la panxa. M’arriba l’olor del detergent Ivory Snow amb què s’ha rentat la samarreta que porta a l’inrevés. M’acaricia les temples i m’aparta del seu cos. Diu que no se’n recorda, de la frase. Diu que el temps és una força i que hem de permetre que faci la seva feina, que li hem de respectar el poder. Em plantejo de dir-li que ella falta al respecte a aquest poder intentant esquivar-lo, però llavors m’adono que potser ja s’hi ha fixat i que la reflexió se la dedica a ella mateixa, tant com a mi. No hi ha res per afegir. Sento que murmura una altra disculpa i em poso a taral·lejar una cançó dels Beatles sobre l’amor i el que ens cal.

      Recordes la Caitlin Thomas?, li dic.

      L’Elf no respon.

      I recordes la manera en què va entrar desenfrenada i borratxa a l’habitació de l’hospital de Dylan al St. Vincent de Nova York, on ell agonitzava d’una intoxicació alcohòlica, i es va llançar al damunt d’aquell cos turmentat suplicant-li que no se n’anés, esperonant-lo a lluitar, a ser un home, a estimar-la, a parlar, a alçar-se, a abandonar d’una vegada això de morir, per l’amor de Déu. A la meva germana li agrada que la compari amb Dylan Thomas, però es disculpa i em torna a demanar que me’n vagi, que necessita pensar. Li dic que d’acord, que me n’aniré, però que tornaré demà. M’explica que troba curiós que cada segon, cada minut, cada dia, mes, any, pugui comptabilitzar-se i anomenar-se, quan el temps, o la vida, és impossible de copsar, és tan intangible i llisquent. Això la mou a compadir els qui han inventat el concepte de «dir l'hora». Quin optimisme, exclama. Quina cosa tan preciosament fútil. Perfectament humana.

      Però Elf, li dic justament el fet que no t’interessin els sistemes que ajuden a mesurar les nostres vides no vol dir que no s’hagin de mesurar.

      Potser sí, respon, però no seguint un concepte burgés de compartimentar el temps. És una disposició feixista d’una cosa —el temps— que de manera natural i essencial se situa a fora del domini de les categories i fins i tot de la definició.

      De fet, estic d’acord d’anar-me’n ara mateix, li dic. Em sap greu haver de sortir abans de classe, professor Capfluix, però se m’està acabant el temps del parquímetre. L’he agafat per dues hores i em penso que se m’estan acabant. Això parlant del temps...

      Sabia que aconseguiria que te n’anessis, diu. Ens abracem, començo a dir-li que l’estimo fins que les paraules es fan impossibles i ens passem un minut simplement respirant l’una enganxada a l’altra abans d’anar-me’n. Abans d’haver de ser a un altre lloc.

      Consulto els missatges mentre baixo de dos en dos els graons de l’escala de l’hospital fins a la sortida. Un de la Nora, la meva filla de catorze anys: «Com va l’Elf???????????????? En Will ha trencat la porta d’entrada». I un altre d’en Will, el meu fill de divuit anys, que ha començat aquest any a la Universitat de Nova York, encara que aquests dies li he demanat que s’estigui amb la Nora a Toronto mentre jo vaig a Aigües Tèrboles: «La Nora m’ha dit que té permís per tornar a casa a les quatre de la matinada. Cert? Fes una abraçada a l’Elf de part meva! El desguàs de la dutxa està embossat de cabells de la N». I un altre de la meva amiga de tota la vida, la Julie, que compta veure’m aquest vespre: «Negre o blanc? Un petó a l’Elfie».

      L’última vegada que la meva germana va intentar suïcidar-se, ho va fer amb la idea d’evaporar-se lentament en l’espai. Un intent furtiu de deixar aquest món morint-se de gana. La meva mare em va telefonar a Toronto, em va dir que l’Elf no menjava i que els havia demanat, a ella i a en Nic, que no avisessin cap metge. Estaven desesperats. Hi podia anar? Vaig córrer directament de l’aeroport a l’habitació de l’Elf i em vaig agenollar al seu costat. Em va preguntar què hi feia, allà. Li vaig dir que hi havia anat per avisar un metge. Potser la mare li havia promès que no ho faria, però jo no. La mare era al menjador. D’esquena a nosaltres. Era incapaç d’optar per la idea d’una de les filles contra la de l’altra, com qualsevol bona mare, per això mateix va fer un pas enrere. Li trucaré, vaig dir. Em sap greu. L’Elf em va pregar que no ho fes. M’ho va implorar. Em va mirar ajuntant les mans amb aire de súplica. Va prometre que menjaria. La nostra mare continuava asseguda a la taula del menjador. Vaig dir a l’Elf que ja venia l’ambulància. La porta mosquitera de l’entrada era oberta i se sentia l’olor dels lilàs. No hi aniré, va dir l’Elf. Hi has d’anar per força, li vaig dir. Va cridar la mare. Sisplau, digue-li que no hi vaig. La nostra mare no va respondre. Ni tan sols es va tombar. Sisplau, va insistir l’Elf. Sisplau! Va reunir tota la força que li quedava per dir-me que em fotés, amb el típic gest del dit, mentre els de l’ambulància la portaven cap al vehicle.

      Va ser la primera vegada que vaig veure la Janice. Jo m’estava dreta al costat de la llitera de l’Elf a Urgències. Aquella seva motxilla tan gastada penjava del pal del sèrum al seu costat. Jo anava passant la mà amunt i avall per la barana d’acer inoxidable que la protegia i plorava. L’Elf em va agafar la mà, sense força, com un moribund, i em va mirar profundament als ulls.

      Yoli, va dir, t’odio.

      Em vaig inclinar per fer-li un petó, bo i murmurant que ja ho sabia, que ja n’era conscient. Jo també t’odio, li vaig dir.

      Va ser la primera vegada que vam articular d’una manera o altra el problema més gran que teníem. Ella es volia morir, jo volia que visqués i érem dues enemigues que s’estimaven. Ens vam fer una tendra abraçada, incòmodes, perquè ella era en un llit subjecta a una sèrie de coses.

      La Janice —ja aleshores portava aquell ninot pelut penjat de la baga del cinturó— em va donar uns copets a l’espatlla i em va preguntar si podíem parlar un minut. Vaig dir a l’Elf que tornava de seguida i me’n vaig anar amb la Janice a una saleta pintada de beix, on em va passar un paquet de mocadors, em va dir que havia fet bé d’avisar l’ambulància i que en realitat l’Elf no m’odiava. Aquest sentiment es pot vèncer, va dir. No l’hi sembla? Pensem en els components. L’odia perquè li ha salvat la vida. Ja ho sé, vaig dir, però gràcies. La Janice em va abraçar. Una abraçada forta, intensa, d’una persona forastera, és molt punyent. Em va deixar sola a la saleta beix. Em vaig estar rossegant les ungles i la pell que les envolta fins a fer-m’hi sang.

СКАЧАТЬ