Les tristes recances. Miriam Toews

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ fluix que la Janice no la sent.

      Li ha agradat veure en Nic i la seva mare?, li pregunta la Janice. L’Elf fa que sí, tota obedient. I quina meravella tenir la Yolandi aquí, no? Ara que ja no és a Winnipeg, la deu enyorar.

      La Janice es tomba per mirar-me d’una manera curiosa, no sé com, i jo sento la necessitat de disculpar-me. Ningú no se’n va de Winnipeg, sobretot per anar a Toronto, sense que li censurin la decisió. És al contrari d’allò del comitè de benvinguda. És com abandonar la banda dels Crips per la dels Bloods. L’Elf posa els ulls en blanc i es va tocant un després de l’altre els punts que té al cap. Els compta. Se senten uns sorolls metàl·lics al passadís i també els gemecs d’un home. Li haig d’assegurar, Elfrieda, que aquí no ha de patir per res, li diu la Janice. Ella fa que sí i es mira, delerosa, a través del plexiglàs del costat del llit, la finestra.

      I si les deixo una estoneta soles?, diu la Janice.

      Se’n va, jo em miro l’Elf somrient, ella em diu vine aquí, Busqui, m’aixeco, faig dues passes, m’assec a la vora del seu llit i hi pujo perquè m’amanyagui els cabells i sospiri sota el pes del meu cap. Me’n torno a la cadira taronja, em moco i me la miro.

      Yolandi, diu, no ho puc fer.

      Ja ho sé, li responc. Ja ho havies deixat clar.

      No puc fer la gira. No hi ha manera que la pugui fer.

      Ho sé, li dic. És igual. No pateixis. No té importància.

      De debò que no puc fer la gira, diu.

      No has de fer res, la tranquil·litzo. En Claudio ho entendrà.

      No, respon l’Elf, li sabrà greu.

      Només perquè tu no... perquè ets aquí... l’únic que vol és que et sentis més bé. Ja les sap, aquestes coses. Abans que res, amic, després agent, que no és el que diu sempre? T’ha fet costat altres vegades en els mals moments, Elfie, i ara també ho farà.

      I en Maurice s’empiparà, diu l’Elf, s’enrabiarà molt. Fa anys que ho té planificat.

      Qui és en Maurice...?

      Recordes l’Andras, aquell tio que vas conèixer a Estocolm... quan em vas venir a veure al concert?

      Sí, què passa?

      És que no puc fer aquesta gira, Yolandi, diu l'Elf. I ell ve expressament des de Jerusalem.

      Qui?

      L’Isaak. I una colla més.

      I què?, dic jo. Tots plegats ho entendran, i si no, és igual. No és pas culpa teva. Recordes què deia la mare? «A fer punyetes la culpa.» Te'n recordes?

      Em pregunta d’on ve aquest soroll tan horrible i li dic que em sembla que és de plats que cauen al ciment del passadís, però ella em pregunta si estan immobilitzant algú allà fora i li dic que no, que ni pensar-hi, i ella m’explica que sí que passa, de vegades, que ella ho ha vist, i té molta por, que a veure si no he sentit a parlar mai de Bedlam, i que ella no vol deixar ningú a l’estacada. Em diu que li sap molt de greu i jo li contesto que ningú no està enfadat, que tots volem que estigui bé, que visqui. Em pregunta per en Will i la Nora, els meus fills, li dic que estan bé, molt bé, i ella es tapa la cara amb les mans. Li explico que ens podem riure de la vida juntes, al cap i a la fi és una farsa, hi estem d’acord o no? Sí que hi estem! Però no hem pas de morir. Serem soldats totes dues juntes. Serem germanes siameses. Sempre, fins i tot vivint en ciutats diferents. Busco les paraules amb desesperació.

      Entra a l’habitació un capellà i pregunta a l’Elfrieda si és l’Elfrieda Von Riesen i l’Elf li diu que no. El capellà se la mira sorprès i després em diu a mi que hauria jurat que l’Elf era l’Elfrieda Von Riesen, la pianista.

      No, li dic. S’ha equivocat. El capellà es disculpa d’haver-nos molestat i se’n va.

      A qui se li acut?, dic.

      Acudir, què?, respon ella.

      De preguntar a una persona en un hospital si és qui ell creu que és. No haurien de ser més discrets els capellans?

      No ho sé, diu l’Elf. És normal.

      Jo crec que no, responc. És molt poc professional.

      Sempre et molesta el que no és professional. No pares de dir, oh!, això és molt poc professional, com si hi hagués alguna definició de professional que impliqués un imperatiu moral de comportament. Jo ni sé què és ser professional.

      Saps perfectament què vull dir, replico.

      Plega de mentir sobre el que és la vida, fa ella.

      Sí, Elf, plegaré de mentir-te si tu plegues d’intentar matar-te.

      Aleshores, l’Elf em diu que té un piano de vidre a dins seu. Està esgarrifada que es pugui trencar. No pot deixar que es trenqui. Diu que el té entaforat a la part inferior dreta de l’estómac, que de vegades nota els cantells que empenyen cap a la seva pell, que té por que es desplaci i acabi sagnant fins a morir. Però més que res la terroritza que se li trenqui a dins. Li pregunto quin tipus de piano és i em diu que és un antic Heintzman vertical que havia estat un piano mecànic però que li havien tret el mecanisme i s’havia tornat tot de vidre, fins les tecles. Tot. Quan sent les ampolles que cauen a la part del darrere del camió de les escombraries, o bé una campaneta de vent o fins i tot algun tipus d’ocell que canta, ella es pensa a l’acte que és el piano que es trenca.

      Aquest matí, una criatura reia, una nena que havia vingut a veure el seu pare, però jo no he copsat que fos una rialla, ho he pres pel so del vidre que s’esmicola i m’he agafat fort l’estómac pensant no, sisplau, no, ja està!

      Assenteixo amb un somriure i li dic que jo també tindria molta por que es trenqués si tingués un piano de vidre a dintre meu.

      O sigui que ho entens?, em pregunta.

      Sí, li dic. De debò que ho entenc. És que, què passaria si es trenqués?

      Gràcies, Yoli.

      Ei, tens gana?, li pregunto. Vols alguna cosa?

      Somriu, no, res.

      3

      L’Elfrieda està tan prima i té la cara tan pàl·lida que quan obre els ulls és com una mena d’assalt per sorpresa, com un d’aquells atacs aeris que converteix la nit en dia. Li pregunto si recorda el dia que totes dues vam interpretar una versió lentíssima i corprenedora de Wild Horses per a un grup de vellets mennonites que estaven en una residència. La mare ens havia demanat que participéssim en la celebració del setanta-cinquè aniversari de casament de la parella més gran que vivia allí i a nosaltres ens havia semblat que aquella cançó era superxula i molt apropiada per a l’ocasió. L’Elf la tocava al piano, jo em vaig asseure al seu costat i vam començar a cantar amb tota l’ànima davant d’un públic embadalit, col·locat al voltant nostre, amb cadires de rodes o bé drets, ben recolzats amb els bastons i els caminadors.

      Vaig pensar que aquell record la faria riure, però em va dir que me n’anés. Es va adonar abans que jo que estava allargassant l’anècdota СКАЧАТЬ