Les tristes recances. Miriam Toews

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ

      Ah. No sap pas quan s’hi podrà posar?

      Aquesta informació, no la tinc.

      Com vol dir?

      Que no tinc accés a aquesta informació.

      Només li pregunto quan podria trucar per parlar amb la Janice.

      I jo li responc que no tinc aquesta informació.

      No és informació, és una resposta i prou.

      Em sap greu, però no estic autoritzada a respondre.

      Més o menys quan podré parlar amb la Janice? Com vol dir que no està autoritzada?

      Haurà de trucar més tard, dispensi.

      Però no tenen un sistema, o el que sigui, per buscar-la?

      Em sap greu, però jo no hi puc fer res.

      No la pot avisar?

      Passi-ho bé.

      Esperi, esperi.

      Em sap greu dir-li que no hi puc fer res.

      Podria fer una excepció.

      Com diu? (Li costava de sentir-me amb el soroll del desglaç.)

      Simplement volia sentir la veu de la meva germana.

      Em pensava que volia parlar amb la Janice.

      Sí, però vostè ha dit que...

      Li recomano que ho provi més tard.

      Per què la meva germana no vol parlar amb mi?

      Jo no he dit que no volgués parlar amb vostè. He dit que s’estimaria més no haver d’anar a la sala comuna per respondre la trucada. Si hagués de portar el telèfon als pacients cada cop que els truquen, no tindria temps de fer res més. I ens estimem més que siguin els pacients els qui facin l’esforç de connectar amb la família i no a l’inrevés.

      Ah.

      Realment li recomano que ho provi més tard.

      D’acord, i tant, per què no?

      Vaig penjar i vaig llançar el telèfon al riu. No vaig llançar el telèfon al riu. Em vaig frenar a l’últim segon i vaig ofegar un crit ja ofegat d’abans. Vaig decidir que tant de bo pogués calar foc a l’hospital. Hauria volgut no tenir l’ànima tan destrossada. Bartleby, l’escrivent «s’estimava més no fer-ho» fins que es va estimar més no treballar, no menjar, no fer res, i es va morir a sota d’un arbre. Robert Walser també es va morir a sota d’un arbre. James Joyce i Carl Jung es van morir a Zuric. El nostre pare es va morir a tocar d’uns arbres damunt de les vies de ferro. La policia, després, va entregar a la mare una bossa amb les seves pertinences, amb el que duia a sobre quan s’havia mort. Ves a saber per què les ulleres no se li van trencar, potser li van volar de la cara i van anar a parar damunt d’uns trèvols tendres, o bé se les va treure amb compte i les va deixar a terra, però quan la mare les va treure de la bossa de plàstic, se li van esmicolar a les mans. I el rellotge també. El temps. Trinxat. També li va quedar esmicolat l’anell de casat, així com els seus dos-cents sis ossos.

      En aquell moment, portava setanta-set dòlars al damunt, que vam fer servir per comprar menjar tailandès, ja que, com diu sempre la meva amiga Julie sobre ocasions d’aquestes: Bé s’ha de menjar alguna cosa.

      4

      En Nic havia de passar a veure l’Elf al vespre quan sortís de treballar i després ens havíem de trobar tots dos per fer una cervesa, moment en què ens miraríem fixament l’un a l’altre, preparats per a la batalla, desconcertats, i parlaríem del pas següent. Teníem la intenció de reunir un equip de cuidadors que, de seguida que ella sortís de l’hospital, es pogués posar mans a l’obra.

      En Nic havia insinuat amb gran delicadesa a l’Elf que un punt de col·laboració era un factor clau en el camí de recuperar la salut. Ella no estava per coses d’aquestes. Per descomptat. Deia que quan sentia la paraula «acoblar» només li venien al cap uns cavalls desbocats. En un equip, el jo desapareix, o no, Yoli? Citava l’entrenador de bàsquet que teníem a l’institut i deia que l’expressió sempre l’havia esgarrifat. Què faria aquell equip amb ella?, preguntava. Què faria l’Elf amb l’equip? Unes llistes? Establir uns objectius? Acceptar la vida? Iniciar un diari personal? Capgirar l’arruga del front? Amb aquella idea posava al descobert els enormes problemes bàsics de tot plegat. Déu meu. Nicolas, deia. Camí? Salut? Que no veus què dius? Jo també l’havia escoltat, en Nic, i m’havia semblat tot prou raonable, però l’Elf estava enfurismada, feia carrisquejar les dents davant d’aquella història d’autoajuda tan pagada de si mateixa que en definitiva servia per vendre llibres i anestesiar els més vulnerables, alhora que permetia que els «ajudadors» professionals es rabegessin en l’autocomplaença afirmant que havien fet tot el que havien pogut. Em faran fer llistes! Em faran marcar objectius! Sempre animen els pacients a fer cada dia una cosa «divertida»! (Calia sentir el to burleta en la veu de l’Elf quan pronunciava «divertida», com si escopís la paraula «Eichmann» o «Mengele».)

      Als experts implicats, els costava moltíssim comprendre la terrible hostilitat de la nostra família envers tot el muntatge sanitari. Quan la mare va tenir l’accident amb el tallagespa i va quedar estirada a l’herba a tocar dels seus dos dits del peu i els de l’ambulància van saltar del vehicle per endur-se-la, se’ls va mirar i els va dir: Però que coi feu aquí? I quan el metge li va dir que m’havien d’extreure les amígdales, ella li va respondre que potser sí, però que en tot cas ja ho faríem a casa, gràcies.

      El que ens semblava més important era que l’Elf no es quedés sola. En Nic s’havia de tornar a posar a treballar per acabar amb les cagarrines de la gent i jo me n’havia de tornar a Toronto a rellevar en Will de la responsabilitat de fer de cangur perquè pogués reprendre les classes i així capgirar les estadístiques de l’u per cent. En la llengua mohawk, Toronto es pronuncia «Tkaronto» i significa «arbres drets a dins de l’aigua». (M’agrada que les ciutats canadenques tinguin noms de coses com fang, arbres i aigua, sobretot quan ara els entesos els posen sobrenoms de l’estil de Centre financer, Centre tecnològic, Capital de la indústria editorial o la Ciutat més cosmopolita del món.) Però mentrestant, aquell vespre havia quedat per anar a fer unes copes de vi amb la Julie, al porxo d’aquella seva casa tan mal girbada que tenia a Wolseley, un barri marginat on els oms ferrenys creaven un sostre de catedral amb una ombra pigallada, i mentrestant la seva canalla, a dins, es posaria un vídeo.

      La Julie i jo havíem crescut juntes a East Village. Érem cosines de segon grau i les nostres mares, íntimes amigues. (Per cert, l’Elf i jo també som cosines, i germanes, però per entendre això s’ha de saber que només van venir aquí, al Canadà, des de Rússia, divuit mennonites pioners, per fugir de l’exèrcit anarquista, de manera que... ja ho veieu.) La Julie i jo, de petites, ens banyàvem juntes, havíem inventat un joc que anomenàvem «amagar el sabó» i fèiem pràctiques de tocar-nos mútuament la llengua quan a poc a poc vam anar comprenent, horroritzades, que allò era una cosa que en el futur hauríem de fer molt si volíem portar una vida normal amb els nois i els homes.

      La Julie és cartera, una cartera fora mida que recorre vint-i-quatre quilòmetres cada dia amb saques de vuit quilos de cartes a l’esquena. Quan plou, obre, amb una clau que porta sempre en un espectacular clauer metàl·lic gegantí, una СКАЧАТЬ