Les tristes recances. Miriam Toews
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Les tristes recances - Miriam Toews страница 10

Название: Les tristes recances

Автор: Miriam Toews

Издательство: Bookwire

Жанр: Языкознание

Серия:

isbn: 9788412168655

isbn:

СКАЧАТЬ van agradar aquells dos que caminaven arrossegant els peus. I em va agradar molt allò de «el que m’empipa més». Hauria volgut presentar aquells dos a l’Elf. Vaig començar a agafar les safates, però la infermera va dir que no calia. Ja ho faria fer a algú, a un zelador. Vaig fer broma amb la infermera dient que potser aquella manca de consciència de l’entorn de la meva germana era una cosa congènita que també tenia jo, ha!, però no em va respondre amb cap rialleta, amb cap somriure, i em va venir de seguida al cap la descripció que havia llegit una vegada de la boca d’una dona enrabiada: que semblava un ganivet amb dos extrems en punxa. I me’n vaig anar. Mentre baixava els graons, tres i quatre i cinc i sis, no és la vida un paradís, em disculpava de baix en baix amb l’Elf per deixar-la allí sola, fent alhora una llista mental de les coses que li portaria l’endemà: xocolata negra, un sandvitx d’amanida i ou dur, L´ésser i el temps (no diem pas el temps és i l’ésser és, diem hi ha temps i hi ha ésser), un tallaungles, calces netes, ni tisores ni ganivets d’esbudellar, anècdotes divertides.

      Vaig sortir amb el Chevrolet esgavellat de la mare, vaig enfilar per Pembina Highway, una depriment tira d’asfalt entre centres comercials abandonats, llançada cap a l’enlloc, o le foutoir, com deia l’Elf, de la meva vida. Li encantava fer servir paraules franceses que sonessin elegants per descriure el detritus, era una manera de restablir l’equilibri entre les coses, potser, de polir el turment fins que arribés a brillar com l’estel del Nord, el seu far i probablement la seva veritable llar.

      Vaig veure un magatzem de matalassos amb un anunci de rebaixes il·luminat a l’aparador i vaig entrar a l’aparcament. Em vaig passar deu minuts amb la vista clavada als coixins: farcits de plomissol, farcits de fibra i d’altres tipus. En vaig agafar uns quants dels prestatges, els vaig comprimir, i els vaig prémer contra la paret intentant provar-los acostant-hi el cap. La venedora em va dir que me’ls podia endur al llit de mostra preparat per a això. Va posar una roba protectora damunt del coixí i jo, ajaguda, hi vaig recolzar el cap durant un minut. La noia em va dir que em deixava allí perquè els provés tots. Li vaig donar les gràcies i vaig tancar els ulls. Vaig fer un breu clucull. Quan em vaig despertar, tenia la venedora al costat, somrient, i durant un segon em va venir la imatge de la infantesa i d’una mena de pau que l’havia acompanyat.

      Vaig comprar per a l’Elf una funda de color morat, de la mida d’un sac de dormir enrotllat, amb libèl·lules platejades brodades al setí. Me’n vaig tornar al cotxe de la mare i el següent lloc on em vaig aturar va ser al centre comercial Grant Park, on sense ni pràcticament aturar-me vaig comprar dues dotzenes d’ampolles de cervesa Extra Old Stock, i tot seguit vaig passar pel 7-Eleven a buscar un paquet de tabac, Players Extra Light. Tot el que em presenten com a extra, ho compro. També vaig agafar una barreta Oh Henry! extragran i me’n vaig anar cap al gratacel on la mare tenia el pis amb vistes al riu Assiniboine, on em vaig empoltronir amb totes les provisions disposada a esperar. Era l’època del desglaç de primavera, quan el gel del riu es comença a fondre i a esquerdar i unes grans planxes compactes xerriquen i topen entre si amb una estridència terrible mentre les va arrossegant el corrent. En aquesta ciutat, la primavera no arriba pas pacíficament.

      Em vaig quedar una estona al balcó del pis aferrada al coixí morat amb libèl·lules platejades, tremolant, fumant, conspirant, rumiant, intentant esbrinar el codi secret de l’Elf, el sentit de la vida, de la seva vida, de l’univers, del temps, de l’ésser, i bevent cervesa. Em vaig passejar pel pis mirant els objectes de la mare. Em vaig aturar en una fotografia del pare que li havien fet dos mesos abans que es morís. Contemplava en Will, que jugava a beisbol en un parc. Era a la lliga juvenil. Portava aquelles ulleres tan gruixudes. Se’l veia relaxat. Tenia els braços plegats i somreia. Després vaig veure una foto de la mare amb la Nora de nounada. Es miraven profundament als ulls com si s’anessin transmetent d’una a l’altra per telepatia uns secrets importants. A la nevera, hi havia enganxada una fotografia de l’Elf en un concert a Milà. Portava un vestit llarg, negre, amb la vora agafada amb grapes. Els omòplats se li marcaven molt a la roba. Se li veien uns cabells brillantíssims, que li queien a banda i banda de la cara, inclinada damunt del teclat. Quan l’Elf toca el piano, de vegades se li aixeca el cul de la banqueta, cosa de tres o quatre centímetres. Després d’aquell concert, em va telefonar des de l’hotel, plorant, dient-me que tenia molt fred, que se sentia molt sola. Però si ets a Itàlia, li vaig dir. El teu lloc preferit al món. Em va explicar que la seva soledat era visceral, un sac de pedres que traginava d’habitació en habitació, de ciutat en ciutat.

      Vaig marcar el número de mòbil de la mare per veure si hi havia cobertura al vaixell. Res.

      Vaig veure una nota a la taula del menjador. Era d’ella, i em deia que, sisplau, li tornés els DVDs de seguida que pogués. Sabia que estava destrossada amb tants esforços que havia fet per mantenir l’Elf en vida. El dia abans d’anar-se’n a Fort Lauderdale a agafar el vaixell, l’havia mossegat el rottweiler d’un veí del mateix replà, un gos mig boig, i ni se n’havia adonat fins que la sang li havia començat a travessar la màniga de l’abric d’hivern que duia; se n’havia hagut d’anar que li fessin uns punts i li posessin la injecció del tètanus. A la nit no havia tingut forces per res més que per esfondrar-se davant de la tele i veure un grapat d’episodis de The Wire, metòdicament, com una zombi, un darrere l’altre, a tot volum perquè era un pèl sorda, i s’havia quedat adormida mentre un nen d’aquells especials, de Baltimore, li parlava des de la pantalla, la consolava a la seva manera i li explicava el que ja sabia, és a dir, que un nen ha de seguir el seu camí sol en aquest cony de món.

      El matí que se n’anava a l’aeroport, accidentalment va arrencar la barra i la cortina de la dutxa, amb tot el desgavell consegüent. Es va acabar de dutxar i quan va sortir somreia, amb expressió radiant, com nova, disposada a l’aventura. Li vaig preguntar com s’ho havia fet sense cortina, si no li... i em va dir que no, que tot bé, que cap problema. Quan vaig entrar a la cambra de bany, vaig trobar dos dits d’aigua a terra i tot, el paper higiènic, les coses del lavabo i el maquillatge de sobre el moble, les tovalloles netes, els dibuixos que havien fet els meus fills, tot plegat, ben xop. Em vaig adonar que allò de «tot bé» era una qüestió relativa en aquella casa i que, en el context de les nostres vides del moment, la mare tenia raó, a mi també m’anava tot bé, cap problema. De fet, l’Elf estava en un lloc segur, o més o menys segur, mentre fos a l’hospital i no a casa, on es passava gairebé tot el dia sola mentre en Nic treballava, de manera que era el millor moment perquè la mare se n’anés a esbargir-se i a reposar un parell de setmanes.

      Em vaig quedar una estona al balcó del pis escoltant la fosa del gel. Semblava un atac d’artilleria, un rebombori de gent amb una bandada d’animals rugents com a teló de fons. La lluna plena penjava com la panxa d’una gata prenyada. Veia llums a les cases de l’altra banda del riu. Veia gent que ballava. Els podia convertir en invisibles amb la punta del dit i un ull tancat. Vaig telefonar a l’hospital per demanar si podia parlar amb l’Elf. Em vaig anar passejant pel balcó mentre esperava que els de la centraleta em posessin amb Psiquiatria. Feia aparèixer de nou la parella que ballava. Desaparèixer. Aparèixer.

      Sí?

      Sí.

      Podria parlar amb l’Elfrieda?

      És la seva germana?

      Sí.

      Li agraeix la trucada.

      Ah, vaja, però puc parlar-hi?

      S’estimaria més no fer-ho.

      S’estimaria més no fer-ho?

      Sí.

      Li pot portar el telèfon?

      Em sembla que no.

      Bé, però...

      Per СКАЧАТЬ