Название: Ignot
Автор: Manuel Baixauli
Издательство: Bookwire
Жанр: Языкознание
Серия: Escafandre
isbn: 9788417339425
isbn:
Crisòstom no volia tornar mai més i no tornà en sis o set setmanes, fins que una vesprada, a la biblioteca, Caterina li va dir que Don volia parlar amb ell, que per favor anara a parlar amb ell —ho digué així: per favor—, que volia tornar-li una cosa. Crisòstom va dir que si no li la podia passar a ella, aquella cosa, que ell ja vindria a recollir-la. Caterina respongué que no, que Don volia parlar amb ell, precisament, d’aquella cosa.
Don s’havia presentat a la biblioteca a hora de tancar, i havia convidat Caterina a una copa. Havien anat a un bar pròxim, havien demanat cervesa, olives i ametles. Havia estat molt amable. Ell no era així, era eixut, solia fer la impressió que no estava per ningú que no fora ell mateix; la sensació que tothora s’esmunyia provocava que els altres desitjaren la seua proximitat, saber què pensava sobre això o allò. Don i Caterina havien xarrat de tot i de res, havien rigut, havien demanat una segona cervesa. Sense vindre a tomb, havien començat a parlar de Crisòstom. Don va dir que feia temps que no el veia. Caterina contà que el veia sovint, a la biblioteca. «Cosa llig?», preguntà Don. «De tot», feu Caterina, «clàssics, preferentment». Don feu un gest d’aprovació. «Il faut que io parle amb ell», va dir, seriós. I començà a fer-li preguntes sobre Crisòstom, moltes, algunes fins i tot indiscretes. Caterina li explicà el que sabia, que no era gaire: Crisòstom i ella conversaven sovint, però ell era un búnquer amb les portes tancades, unes portes, pensà per a si mateixa Caterina, diferents de les portes tancades de Don. Les de Crisòstom semblaven instintives, les de Don, deliberades. Don preguntà si a Crisòstom li agradaven les dones. Ella va dir que sí, que n’estava convençuda. Don volgué saber per què n’estava tan convençuda. «Perquè ho estic», feu ella. Don demanà si Crisòstom li havia parlat de la seua ambició literària, si li havia ensenyat textos seus. «Alguns contes», va fer ella. Don insistí a demanar-li si, a banda dels contes, Crisòstom li havia passat algun altre escrit. «Ara que ho pense», va dir ella, «també una mena de dietari amb pensaments, amb aforismes».
Hores després, a casa, Caterina havia repassat en fred la conversa i havia comprès que l’havia vinguda a buscar només perquè li parlara de Crisòstom.
Crisòstom contà a Mateu que es presentà a casa de Don a mitjan matí, després d’una nit de pluja; la senda de terra i de baladres, tot i que ara feia sol, continuava humida, clapejada de bassals que Crisòstom evitava. Don no tenia telèfon, Crisòstom no el podia haver avisat i el va interrompre en plena dutxa. Don es mostrà expressiu i content quan el va veure, li va dir que s’agafara alguna beguda de la nevera. Crisòstom preferí esperar fullejant alguns llibres dels prestatges, uns volums plens de subratllats i d’anotacions en llapis, alguns de ben atapeïts. Don li explicaria més tard que els més plens d’anotacions eren llibres que havia hagut de ressenyar o de treballar per a algun text crític. Crisòstom no l’havia vist mai tan sol·lícit, i no el tornaria a veure mai més així. Don va traure cerveses i va dir que, sens falta, s’havia de quedar a dinar, que de bon matí, quan havia parat de ploure, havia anat a la mar i havia pescat dos llobarros magnífics i volia compartir-los. A més, afegí, s’havia llegit Tot, i havien de parlar-ne.
Durant l’àpat, entre copa i copa de vi, Don va dir que havia llegit Tot d’una tirada i amb molta atenció. Va dir que l’obra, una mica caòtica, sovint massa digressiva, deixava entreveure un autor potent, un autor que l’havia impactat. Crisòstom no oblidaria mai aquell dinar ni aquell instant ni aquella paraula: «impactat». Don la va dir mirant-lo fix, potser massa fix, massa seriós, com si li ho tirara en cara, i afegí que Crisòstom tenia no sols una veu molt personal, sinó que a més posseïa una mirada sobre les coses que ell no havia llegit mai, «Never!», repetí, a ningú. «The most important ho tens», va dir, emfàtic; l’únic que podia millorar, l’únic que era perfectible, era la tècnica. Don digué que passaria el text a alguns editors amb qui tenia tracte, per provar sort. «Non è facile», feu, editar un jove totalment desconegut, però ell els ho intentaria vendre.
Crisòstom se n’anà d’allà emocionat, amb l’ego més alt que les palmeres del camí, imaginant com podria ser Tot editat i exposat a l’aparador d’una llibreria.
Durant setmanes esperà, ansiós, notícies de Don. Li feia vergonya visitar-lo, Don ho podria interpretar com una pressió, i el seu tràmit requeria paciència. Tanmateix, no parava d’anar a la biblioteca, no tan sols, com havia fet fins ara, per veure Caterina i traure llibres, sinó també per si ella li donava alguna notícia de Don. Cap novetat, però, li va transmetre, potser no s’havien trobat amb Don, potser sí que s’havien trobat però Don no li n’havia dit res, de Crisòstom ni de Tot, de fet Crisòstom tampoc no havia parlat a Caterina de la novel·la.
De nit, abans de dormir, Crisòstom imaginava els passos pels quals hauria passat Tot des del dinar amb Don. Ell devia haver-la lliurat a algun editor, aquest hauria necessitat un temps per llegir-la o per fer-la llegir a un lector de l’editorial, i aleshores, segons la seua lectura o la del seu lector, l’editor hauria pres una decisió. Si era positiva, al cap de poques setmanes Don li ho hauria d’haver comunicat. Massa fàcil, encertar al primer intent. Podia haver sigut negativa, i aleshores Don ho hauria intentat amb un segon editor.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.