Ignot. Manuel Baixauli

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ vaig ajudar a gitar-se en un llit desfet. A la tauleta de nit, una pila de llibres —coronada per El gos groc, de G. Simenon—, medecines i una foto emmarcada on apareixia ell, de jove, al costat d’un home alt, ros, melenut, amb barba.

      —El seu pare? —vaig dir, indicant la foto.

      Em va mirar perplex, arrugant la cara, i feu el gest de riure sense obrir la boca, expulsant aire pel nas.

      —Qui és, doncs?

      —Un figura. Talent, intel·ligència, cultura, carisma, dones... Tot, ho tenia.

      —Està mort?

      Crisòstom badallà. Alçà celles i muscles i va dir:

      —Chi lo sa?

      —Quina edat tenia, vostè, a la foto?

      Amb desgana, abaixant el to de veu, va dir:

      —Vint o això. Volia menjar-me el món. Havia escrit una novel·la de vuit-centes planes, tu! Un totxo! Un desgavell que, si l’haguera publicat, ara seria una vergonya.

      —Tan roïna era?

      No va respondre. Badallà de nou, tancà els ulls.

      Vaig donar una ullada al pis, em vaig entretindre al saló, davant la paret plena de notes clavades amb xinxetes. Sobre trossos de periòdic, sobre tovallons de bar, sobre bitllets d’autobús, sobre els reversos de factures o de sobres del banc, hi havia, escrites a mà, frases, idees, formulacions de dubtes, alguna descripció de lloc o de persona, algun resum potser de somni, tot escrit de pressa, amb paraules incompletes.

      No li havia ensenyat els dibuixos. Vaig tornar al dormitori. Crisòstom respirava amb dificultat. Pensí que es podia morir allà mateix, davant meu.

      Per la finestra es veia la mar. De lluny, les ones lliscaven lentíssimes, al compàs de la respiració feixuga de Crisòstom.

      El vaig deixar sol, com pareixia que havia estat sempre, potser ja des dels vint anys o fins i tot abans.

      No ens vam reveure fins transcorregut un mes. La cita no fou al bar, sinó al seu pis, on em va rebre amb un batí tacat, descosit, i amb un rostre demacrat. Vam seure al saló, l’habitació menys petita del pis. Havia buidat la taula de trastos i de papers. El nombre de notes clavades a la paret havia crescut.

      —Un te? —va dir.

      —No cal.

      —No fotes! L’he comprat per tu. Te negre. Jo també en prendré.

      A fora feia un vent fort, humit, de tramuntana, pels finestrals es veia la mar embravida i sentíem, de lluny, confoses, les onades.

      —És bo, el te —vaig dir en tastar-lo i sentir-ne la calentor.

      —És de sobret —va fer—, l’únic que tenien a la botiga.

      Parlar amb Crisòstom exigia calma i destresa en la gestió dels silencis, dels silencis llargs, opacs. Vaig trencar un d’aquells silencis explicant per què havia arribat deu minuts tard a la cita. No recorde què vaig dir, insignificances, minúscules contrarietats que destorben quan fem tard: un embús de trànsit, un descuit, una interferència que t’ha entretingut més del compte. Ho explicava i Crisòstom em mirava fix amb aquelles celles alçades que em feien sentir ridícul, fins al punt que vaig callar a meitat d’una frase i vaig quedar, també jo, mirant-lo.

      —Per què ho contes, això? —va dir.

      —Per res.

      Vaig extraure els dibuixos de la carpeta.

      —Ja saps que m’agraden. Ho he de repetir cada volta? —va dir sense enuig—. Des que vaig veure una exposició teua vaig pensar que el que fas s’adiu amb els meus textos. D’ara endavant, no cal que els dugues. Envia-me’ls escanejats.

      —Em pagues el desplaçament.

      —Què dius! Ho paguen ells.

      —Qui?

      —Scriptor, la gent per a qui escric. Els vaig proposar d’afegir il·lustracions als articles, els semblà bé. Si algun no m’agrada, t’ho faré saber.

      Al cap de cinc minuts havíem enllestit la feina.

      Crisòstom, però, tenia ganes de parlar.

       BOLONYA

      Desembre del 1965. La propietària de l’àtic del número 49 de la Via Broccaindosso, en plena zona estudiantil, ja no era l’àvia amb qui ell havia tractat vint anys enrere, quan havia vingut a fer un doctorat. Paola, la dona que l’havia atès ara, devia ser-ne filla, vint anys eren molts perquè aquella anciana entranyable i arrugada com un acordió no haguera mort d’un càncer, d’un ictus, d’un atac al cor. La vella hauria reconegut Artur Bosch, si haguera continuat viva? Hauria vist, dins dels ulls clivellats d’aquell adult, el jovencell tímid i estirat que a penes balbucejava quatre paraules en italià però que pretenia menjar-se el món? No ho arribaria a saber mai, Artur, ni volia plantejar-ho a la presumpta filla. El que volia era l’àtic, i per sempre, cosa que trencava els esquemes de Paola, acostumada a llogar-lo a estudiants de pas. Artur volia l’àtic i el volia buit, sense mobles, amb només un llit, una taula i una nevera. Això, i la circumspecció amb què Artur —vestit jaqueta siena i corbata negra— ho exigia, desconcertà Paola, a qui costava fer-se càrrec que per fi es desfaria d’aquell problema cíclic, d’aquell haver d’exhibir tothora el pis, haver de discutir-ne preus, haver de revisar-lo cada volta que uns hostes se n’anaven, haver de mantindre’l en bon estat.

      Ella també hi havia viscut, amb la mare, abans que compraren la caseta amb jardí. Coneixia al mil·límetre aquell catau on cada objecte havia d’estar al seu lloc perquè un s’hi poguera moure sense entropessar, de tan estret que era. Encara hi havia objectes seus, algun disc, alguna foto, algun treball decoratiu fet a escola i que no s’havia endut a casa, objectes que també havien esdevingut familiars, durant uns quants mesos, per al jove Artur, que encara els recordava i que volia desfer-se’n. Què en faria, Paola, ara? No tenia temps ni de pensar-ho, perquè Artur acceptà el primer preu que ella suggerí i el tracte es tancà tan ràpid que Paola arribà a pensar que havia demanat massa poc, tot i que havia dit una xifra alta confiant que el regateig seria llarg i dur.

      Artur Bosch s’hi va instal·lar i va passar quatre dies deambulant per sota dels porxos que teranyinen la ciutat, sense parlar amb ningú, observant individus desconeguts, contemplant aparadors, bevent silenci a les esglésies, menjant poc a la taula més oculta dels restaurants. De tant en tant el cor li botava quan creia haver-la vist, a ella, la seua dona, de lluny, per darrere o de perfil. Artur pensava en ella i també pensà en Edmund, la seua criatura, en qui ni ell ni ella havien pensat mai per aquells carrers, sota aquells porxos, perquè aleshores, quan van passar junts el Nadal a Bolonya, no tenien al pensament la possibilitat d’engendrar un fill. Ara Artur havia deixat Edmund, que només tenia dos anys, a casa dels avis, i es preguntà si algun dia podria passejar i conversar amb ell per aquells mateixos porxos, per aquells carrers, si li podria contar coses sobre la seua mare, o si algun dia Edmund estudiaria o faria un doctorat a la Universitat de Bolonya i si passejaria sol, com ara ell, per les voreres porticades, i si en moments de feblesa Edmund veuria, com ell, СКАЧАТЬ