Ignot. Manuel Baixauli

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ vaig muntar l’exposició, que anà precedit de setmanes d’intensitat creativa, no havia reprès el pinzell. Només havia gargotejat, abúlic, alguns dibuixos. L’encàrrec rebut per correu electrònic m’agafà en aquesta letargia, era una oportunitat per a trencar-la. Es tractava de fer il·lustracions per a una sèrie d’articles. L’individu que m’havia escrit, un tal Crisòstom, no em concretava on i quan s’havien de publicar, em demanava si estava disposat a fer-ho i especificava els diners que rebria: una suma bastant superior a la que jo hauria exigit. Vaig respondre que sí, i al correu següent em demanà un número de compte per a ingressar el preu dels tres primers dibuixos i em cità, al cap de vuit dies, en un cafè de Palmeres, poble de costa. També m’adjuntà els tres primers articles, per tal que hi acudira amb els dibuixos fets.

      Encara no havia enllestit la segona il·lustració i ja m’havien ingressat els diners. Tanta diligència em feu replantejar-me i refer el primer dibuix, que no em satisfeia del tot.

      Crisòstom estava assegut i bevia vi a la terrassa del cafè, al passeig marítim, quan hi vaig arribar amb la carpeta sota el braç. Era l’únic client del local i, pel que es veia, un dels pocs habitants hivernals de Palmeres. No tenia pinta d’escriptor. Quina pinta tenen, els escriptors? Hi ha incomptables variants de físics d’escriptors, al llarg de la història, però a quasi tots aquests físics els escau, d’alguna manera, la paraula escriptor. Li esqueia, a Crisòstom? No. El seu aspecte em feu pensar en un sinistre porter d’urbanització, en un solter díscol que passa les hores mortes al bar.

      Estrenyérem les mans amb fermesa i vaig seure davant seu. Crisòstom alçà un braç i feu un gest al cambrer, que, assegut, mirava, cec, la tele. Crisòstom insistí amb el gest, agitant la mà, una mica ridícul. Amb un crit, el cambrer hauria reaccionat, però Crisòstom no feu cap crit i ja s’alçava cap a la barra quan, per fi, l’amo del bar el va veure i indicà, aquest sí cridant, que ja venia.

      —Un te —vaig dir.

      —Un te? —feu Crisòstom—. Si hem de ser socis, sobra diplomàcia. Beu el mateix vi que jo, montsant de primera.

      —Un te calent. Tinc la gola irritada.

      Crisòstom alçà les celles, gest de resignació o d’indiferència que després, en conèixer-lo millor, vaig saber que li era habitual, que esdevindria el seu gest més evocat per mi. Crisòstom, l’indiferent. També sabria més tard que aleshores només tenia cinquanta-un anys, només dotze més que jo, tot i semblar prou més vell. A part de la lletgesa natural i de les ulleres de miop, estava xuplat, tenia la pell esgrogueïda i la veu de baix fatigada. Per la brillantor dels ulls, vaig intuir que aquella no era la seua primera copa.

      —Has llegit els paperets? —va dir.

      —Més d’una vegada.

      —I?

      —Interessants.

      —Això és no dir res.

      —Què vol que diga?

      —Que són una merda.

      —No ho crec. Estan ben escrits, l’estil és molt personal.

      —«Interessants», «personals». Ja només et queda afegir «suggeridors». Ets crític literari?

      —Soc un simple lector, però sé distingir si una prosa és potent o tova.

      —No em faces la rosca. Mostra’m això que has dut.

      —Em demanà tres il·lustracions, una per article. N’he fet cinc, per si alguna no el convenç.

      Vam apartar el te i la copa de vi a un extrem de la taula, vaig extraure els dibuixos de la carpeta. Crisòstom els mirà atent, un per un.

      —Chapeau!

      —Trie’n tres.

      —Tria tu. Tots van bé.

      Crisòstom feu un glop de vi.

      —Saps per què m’agraden? —va dir—. No són obvis. Deteste l’obvietat.

      —Vaig decidir que el dibuix no havia d’estar al servei del text, que l’havia de complementar.

      —Hi estem d’acord.

      Crisòstom alçà la copa de vi i jo la tassa de te i vam brindar. Ell la buidà, jo em cremí la punta de la llengua.

      Mitja hora després, havent pagat jo —no feu cap gest per impedir-ho—, ens alçàvem i caminàvem pel passeig en direcció al centre. Crisòstom m’agafava d’un braç per no perdre l’equilibri, i em feu l’efecte que aquesta inestabilitat no era conseqüència només del vi, sinó també d’una feblesa integral del seu cos.

      Contà que vivia a l’àtic d’un edifici de nou altures, el més alt del poble, des d’on veia la mar per totes les finestres.

      —Una ganga —va dir—. Ningú no vol viure ací, a l’hivern.

      —I a l’estiu, què fa?

      —Alce el vol. No em veuen el pèl fins a l’octubre.

      M’acompanyà al cotxe. Mentre m’allunyava vaig veure, pel retrovisor, que caminava recolzant-se a les parets.

      El segon encàrrec m’arribà dues setmanes més tard. Abans, al compte del banc, havia rebut una transferència on, a banda de diners pels dibuixos encara no lliurats, n’havien afegit en concepte de desplaçament.

      Havíem quedat al mateix cafè, però Crisòstom no hi era. A la taula on havíem segut hi havia un parell de jubilats jugant al dòmino. No m’abellia prendre res, vaig esperar-lo assegut al paretó del passeig, mirant la mar. I en mirar la mar el vaig veure, a la vora, banyant-se les sabates, vomitant.

      A penes s’aguantava dret. Em demanà que el duguera a casa, que ja li ensenyaria allà els dibuixos. No sols l’alè, li feia pudor. Seguint les seues imprecises indicacions arribàrem a l’edifici de nou altures, em passà la clau, vaig obrir el portal, vaig buscar l’ascensor. No n’hi havia. «Per què creus que és una ganga?», va dir. Pujàrem les plantes molt lents, ell agafant-se per un costat al passamà, per l’altre a mi. Era un edifici antic, dels primers que devien bastir quan Palmeres començava a atraure especuladors urbanístics. Tot —les baranes, el paviment, les portes— era de material mesquí. Hi havia molta humitat, els pelats de les parets suggerien mapes d’arxipèlags desconeguts.

      Al pis, la sensació de misèria, de brutícia, va créixer. Com podia viure-hi amb tant de trasto per terra? Els mobles, pocs, eren de pèssima qualitat i estaven soterrats per piles de llibres i de papers. Una paret del saló, la més gran, estava inundada de paperets de molt tipus, mides i formes clavats amb xinxetes, cadascun amb textos manuscrits en bolígraf negre. La lletra, diminuta, era inintel·ligible.

      —On escriu? —vaig demanar.

      M’assenyalà la cuina. I, en efecte, damunt del banc de marbre blanc hi havia un ordinador portàtil i una impressora, a tocar d’un munt de vaixella bruta.

      El СКАЧАТЬ