La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ l’oficial com el viscut, esdevinguda en un context de confusió inherent a la situació revolucionària i bèl·lica. En tot cas, ha de subratllar-se el canvi qualitatiu operat en els rituals i diversions de les gents de València, que adquireixen un marcat accent revolucionari.⁸ Els espectacles públics més comuns durant la primera meitat de l’any 1936 foren corregudes de bous, concerts de música clàssica, carreres de gossos, boxa, festivals lírics, sarsueles i concerts populars. Tampoc no hi mancaren els espectacles picants com el vodevil, o el cine i el teatre compromesos amb la causa obrera. En aquells mesos es feren nombrosos festivals benèfics organitzats pels partits polítics, especialment per Izquierda Republicana i el PCE, tot i que també destacaren els realitzats per les comissions falleres, per recaptar fons per a la Junta Municipal de Socors, les Milícies Populars i institucions semblants. Tots aquests actes solien acabar amb el cant, puny en alt, de La internacional.

      Paral·lelament tingueren lloc uns denominats Festejos al Servei de la Recaptació per a la Guerra, sota la pretensió d’ajudar les necessitats del front; eren molt variats i incloïen manifestacions esportives, artístiques i populars. En realitat, es tractava d’una mena de Fira de Juliol disgregada, ja que la que havia de celebrar-se el 1936 fou interrompuda per l’esclat bèl·lic el segon dia de festa.

      Aquests festejos s’acompanyaren de tota una simbologia i seqüència ritual de caràcter revolucionari i obrerista, que va imposar una moda i uns hàbits que impregnaren la societat valenciana d’aquells mesos: el cant de La internacional es va estendre amb rapidesa, i completaven el repertori peces com Els segadors, La marsellesa, l’Himno de Riego o A las barricadas; tot això amb un fons escenogràfic plagat de banderes roges, anarquistes, valencianes i republicanes.

Amb tot, els festejos en si foren escassos, especialment en els anys 1938 i 1939. Durant el 1936 destaca, d’una banda, l’activitat taurina, com ara l’actuació de Vicente Barrera vestit amb la granota blava de faena el diumenge 6 de setembre, o els 18 espectacles fets fins al desembre, inclosos els de signe còmic, corregudes de jònecs, vedells i bravatells.⁹ A la darreria del setembre, l’alcaldia va publicar un bàndol en el qual, en lloc d’anunciar l’acostumada festivitat de Tots Sants, parlava de la Festa dels Morts.¹⁰ El dia de Nadal no va ser festiu, però per a la Nit de Nadal es va preparar un Sopar de la Victòria. Així mateix, i coincidint amb la festa catòlica dels Reis d’Orient, es va celebrar una Setmana del Xiquet, que va culminar amb una cavalcada infantil el 10 de gener de 1937.¹¹ Sobre aquest extrem evocava Gabriel Araceli la seua particular vivència d’aquest festeig com a quintacolumnista resident a la «València roja», i denunciava que els «rojos» pretenien abolir la religió, i el cristianisme des de la més tendra infantesa.¹² Sembla que la cavalcada es va organitzar amb un marcat caràcter polític que, amb un llenguatge grotesc i carnestoltesc, ridiculitzava els insurrectes, alhora que glorificava el bàndol republicà, en una mostra del nou tarannà totalitzador de la festa que s’anava obrint pas, eficaç com a desqualificador i excloent de l’enemic.

      Araceli apuntava: «El arma favorita de la propaganda roja ha sido el ridículo», i es lamentava amb indignació de la «manipulación» de la festa dels Reis Mags. Això li feia exclamar: «¡Qué satánica finalidad la de los rojos al pretender modelar a su antojo las tiernas conciencias de los niños!», raó per la qual, tot seguit, anunciava un món futur en el qual la «tradició» tornaria a recuperar-se, en vista de les transformacions operades pels «rojos»:

      Habrá que llevar a cabo, en su día, un total enderezamiento de las conciencias y de las almas infantiles para las que más de dos años de horror y de impiedad no habrán transcurrido en vano.

Serà una labor larga y dura, pero hermosa. Al tiempo de enseñar a los niños a abrir el puño y levantar el brazo, otra enseñanza se hará precisa; la de la doctrina de Cristo.¹³

      Tota una declaració programàtica de la totalització de la festa en un sentit oposat al republicà, el del nacionalcatolicisme, que tan efectiu es faria després de la victòria franquista.

Al llarg del 1937 se celebraren o s’intentaren celebrar alguns festejos més convencionals. En arribar les dates falleres es va tenir la idea de construir i plantar quatre falles antifeixistes, però la iniciativa no va prosperar pel temor de les autoritats de ser víctimes dels bombardejos, i sols s’exhibiren els ninots a la Llotja. Pel que fa al Catorze d’Abril, festa que rememorava la fundació de la Segona República, els actes es limitaren a la celebració d’una donació o «día de haber» per als hospitals de sang, mentre que el PSOE i el PCE publicaven un manifest que instava a la unitat d’acció.¹⁴ Després que la festa del Primer de Maig se celebrara treballant, quasi no apareixen referències a festejos, llevat de l’aïllada commemoració de la Primera República, l’Il de febrer de 1938.¹⁵

L’ l de maig de 1938 «tampoco se celebró con holganza la Fiesta del Trabajo», tot i que s’intentaren fer alguns actes modestos.¹⁶ El cas és que la situació militar no acompanyava i les festes restaren reduïdes a la mínima expressió. A l’octubre d’aquest any s’havia de commemorar un gran esdeveniment ciutadà: el setè centenari de la conquesta cristiana de València per Jaume I, però els actes van ser escassos i deslluïts,¹⁷ com de fet recorda l’historiador Gayano Lluch.¹⁸ El cert és que l’ambiciós programa de la commemoració del VII Centenari de la Fundació del País Valencià es va veure molt reduït a causa de la guerra.¹⁹

Pel que fa als festejos taurins, tot i que se’n citen 25 per al 1937, sols se’n parla d’un per al 1938.²⁰ Al desembre, en acostar-se el Nadal, i segons l’Almanaque de Las Provincias, es destaca que els vigilants particulars «que hasta entonces no se habían atrevido a solicitar el tradicional aguinaldo, pidieron “por estas fechas” que se les diese “una gratificación anual extraordinaria”», cosa que per a l’Almanaque significava un circumloqui, atès el temor dels vigilants de no estampar la frase «aguinaldo de Navidad».²¹ Aquest detall expressa una acceleració del procés de secularització festiva del calendari a partir del 1936. En aquest context, l’anticlericalisme i la laïcització social s’aguditzaren fins a l’extrem que, al caliu de l’eclosió revolucionària, anà emergint una nova sacralitat, una mena d’autocelebració de la revolució en marxa. Es va materialitzar, així, una mena de nova fête revolutionaire que integrava noves pràctiques simbòliques i accions rituals.²²

      La festa sorgida a partir del 18 de juliol es va posar al servei únic del cos ideològic i polític dirigent del procés revolucionari (anarquistes, comunistes i d’altres), fet que es va plasmar en una instrumentació exclusivista, excloent i de lectura doctrinària que, de la mateixa manera que s’apreciava en el bàndol republicà, s’estava configurant alhora en el dels revoltats. És a dir, ambdós fenòmens no constituïren més que les dues cares de la mateixa moneda: la radicalització i apropiació unilateral de la visió de la festa, СКАЧАТЬ