La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ primer, l’estableix el poder, mentre que el segon existeix com a celebració real del conjunt de la població. Entre ambdós calendaris se solen interposar la tradició i el costum, cosa que finalment es tradueix en l’ampliació efectiva dels dies festius. El calendari festiu oficial respondria d’alguna manera a la festa del poder, organitzada i planificada des de dalt amb la intenció de reproduir simbòlicament una dominació social; el calendari festiu viscut expressaria, tot i les constriccions de la festa dissenyada pel poder, el poder de la festa, que en no poques ocasions desborda els límits oficials i s’expressa en una cultura popular arrelada.

Per a entendre les transformacions del calendari sota el franquisme –com a règim que va fer de la conservació del poder un objectiu bàsic–, s’ha d’observar que el règim franquista va imprimir unes determinades pautes a la dinàmica de la festa, orientades cap a l’ús i la instrumentalització polítics. A partir del 18 de juliol de 1936 i, ja legalment, des de l’establiment del Nuevo Estado (entre l’ l de setembre de 1936 i el 30 de gener de 1938)³ va emergir un nou calendari oficial en correspondència amb una nova Espanya, construïda i sustentada per un nou règim, que aviat tindria la més clara expressió en l’esmentat nou Estat Com a conseqüència d’això, va aparèixer i es va institucionalitzar a Espanya un nou ordenament jurídic, legislatiu i polític, sobre la base econòmica del capitalisme, emparat i forjat per unes classes socials que s’expressarien mitjançant un ventall de famílies ideològiques unificades contra les concepcions inherents al bàndol adscrit a la Segona República, que van combatre fins a suprimir-les per la força de les armes. De resultes d’aquest desenllaç, noves institucions i nous organismes van començar a implantar-se i a funcionar, i van sorgir-ne disposicions oficials a l’empara de la nova legalitat seguint el camí de les conquestes territorials dels exèrcits franquistes. En aquest context, es va vertebrar un nou calendari oficial, encara que la consolidació definitiva no arribaria fins a la publicació oficial de les reglamentacions del 1940.

1. L’EVOLUCIÓ DEL CALENDARI A VALÈNCIA

       1.1 El calendari oficial

Entre els anys 1800 i 1936, el temps festiu va sofrir un procés de progressiva compressió i disminució, ja que de 91 dies festius es va passar a 60 el 1932, fet que suposa una reducció estimada del 34 % de festes. L’explicació que s’ofereix d’aquest fenomen apunta a l’acció d’una burgesia ascendent que va pressionar sobre les institucions polítiques i eclesiàstiques amb la finalitat de racionalitzar i ampliar el temps disponible per a la producció.⁴ Però a més d’un canvi quantitatiu, també es va operar un canvi radical en els ritmes laborals i les cadències de la vida social, des d’una forma de vida més irregular, lliure i autogestionada, a una altra de pautada per la submissió a les màquines i per l’homogeneïtzació i centralització del temps.

      La reducció efectiva es va fer necessària atenent a les pròpies exigències de l’economia burgesa, basada en l’organització del sistema productiu capitalista, que requeria una mà d’obra disciplinada i permanent, que treballara amb regularitat. La burgesia, amb la seua concepció del món, oposava el treball, presentat com a font de virtut i benestar, a la festa, dibuixada com un mal que s’havia de reduir al mínim i de reconvertir en temps de descans i reposició de forces amb vista al treball productiu. D’aquesta manera, el projecte burgès va entendre que el temps, mitjançant la reconstrucció del calendari, havia d’orientar-se exclusivament d’acord amb la maximització del benefici.

A més, s’adduïren una sèrie de raons morals i socials per a reduir el nombre de festes. S’entenia que, enfront de la immoralitat i el desgovern públics que comportava 1’«excés lúdic», s’havia d’oposar l’hàbit del treball, el qual legitimava el seu valor moral mitjançant la vinculació a la institució familiar. Es tractava, al capdavall, d’implantar la disciplina laboral i la moralitat familiar, el treball i la Ilar, com els dos escenaris bàsics que sustentarien el nou ordre burgès. Fins i tot s’hi aportaren motius religiosos, com ara la necessitat de distingir més clarament l’àmbit sagrat del profà, en suposar-se que, amb un menor nombre de festes, aquestes resultarien més fàcils de guardar. A partir d’aleshores, s’entendria que l’àmbit sagrat s’integrava en el culte diví, expressat mitjançant una greu, solemnial i severa celebració litúrgica, apartada per complet de les diversions populars, pel temor que aquestes pogueren desnaturalitzar o degradar les veritats divines. És per això que es va procedir a la depuració de festejos i processons, amb l’expulsió de tot un complex repertori simbòlic i ritual que gaudia d’un fort arrelament. Aquest fet posava en joc «una nueva definición del lugar de la religión en la sociedad y una nueva relación entre la sociedad civil y la eclesiástica, que introduce una primera forma de secularización desde el interior mismo de la institución religiosa. La adhesión, consciente o inconsciente, a la racionalidad económica emergente, conlleva la presión sobre las distinciones y categorías sociales tradicionales».⁵

      El 1867 es van suprimir 25 festivitats de colp. Entre aquesta data i l’any 1911, les festes establertes oscil·laren entre 65 i 68. Aquest últim any se’n va intentar una nova reducció, finalment frustrada, ja que amb la progressiva restauració de diversos festejos (Sant Josep i Corpus són novament oficials l’any 1913), els dies festius oscil·laren entre 62 i 65, i augmentaren el 1917 mitjançant la instauració del Día de la Raza. L’any 1931 n’hi hagué una nova reducció, aquesta vegada efectiva, amb la implantació del calendari republicà, que va organitzar la festa reduint-la a la mínima expressió, tot i que persistiren tradicions i costums essencialment catòlics que el règim republicà no va saber integrar i transformar des de dins.

      El nou calendari republicà del 1931 sols mantenia cinc dies festius, a més dels diumenges i tres festivitats locals, i eludia qualsevol referència a l’origen religiós dels principis d’organització del calendari. Aquest fet palesava un seriós intent per aprofundir en la secularització de la societat, procés que el franquisme no frenaria sinó que capgiraria, fomentant la ressacralització de la societat. Mentrestant, el calendari republicà va consagrar l’esmentada Fiesta de la Raza, instituïda des d’una visió liberal que exaltava la comunitat de lligams culturals iberoamericans. Alhora, es va magnificar la festa del Primer de Maig, o Festa del Treball, ja que el règim es definia com a república de treballadors. El calendari festiu es va renovar, a més, amb la celebració del 14 d’abril, festa nacional i fundacional, espècie de ritus d’origen que remet a la proclamació de la Segona República.

      La desconfessionalització i secularització de l’Estat republicà, i la confinaeió i reclusió del catolicisme a l’esfera privada o a l’interior dels temples, començà ben prompte a crear conflictes, així com una latent i contínua confrontació entre Església i Estat, entre catòlics militants i anticlericals. Per això, tot i la reducció festiva republicana, acabà regnant el desconcert i l’enfrontament. Amb tot, el republicà fou el primer calendari organitzat des de l’Estat amb criteris aconfessionals, assumint una lògica reduccionista procedent del liberalisme burgès i dels principis de racionalitat econòmica en els quals es fonamentava.

      1.2 El calendari viscut

      La caracterització del calendari viscut entre els anys 1750 i 1800 respon a un règim festiu de caràcter tradicional. El primer cicle de festes era el de Nadal, compost per la fira de la plaça de Sant Francesc, els Sants Innocents i la vespra de Reis. Tot seguit, en gener, arribava el cicle denominat dels porrats, que n’incloïa els de sant Blai, sant Valer, sant Vicent Màrtir i sant Antoni Abat. Ja al febrer se celebrava el carnaval o carnestoltes, consistent en balls nocturns, tres dies de màscares, soterrar del carnaval i diumenge de pinyata. Després del carnestoltes, arribaven les Falles de Sant Josep, que en poc de temps donaven pas al greu i solemne cicle de Setmana Santa i Pasqua, amb els punts culminants de Dijous i Divendres Sant СКАЧАТЬ