La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la supressió del carnestoltes i la de 18 de març de 1938 declarava festiu el dia de Sant Josep. En el preàmbul d’aquesta segona ordre, precedent de la justificació de la festa de Sant Josep Artesà instituïda el 1956, s’unia el nacionalcatolicisme de la «nueva Bspaña» amb la vessant nacionalsindicalista.

      Posteriorment, l’ordre de 7 d’abril de 1938 establí les vacances escolars de Dilluns Sant a Dimarts de Pasqua, i es deixava el Dijous i Divendres Sant com a festa, segons ordre de 9 d’abril de 1938. A més, per ordre de 29 d’abril de 1938 es va declarar inhàbil a efectes oficials el 2 de maig. Poc després, l’ordre de 14 de juny de 1938 establí definitivament la festa del Corpus Christi, justificant-se amb els més genuïns motius i expressions del ja esmentat nacionalcatolicisme franquista.

      Per al període posterior a aquestes disposicions, s’ha d’acudir a les informacions oficials aparegudes en el BOE després de l’l d’abril de 1939. Com ja s’ha vist, paral·lelament al que ocorria en el bàndol republicà, en l’oposat es construïa un nou Estat i, en conseqüència, un nou calendari que el legitimara i celebrara, que l’estructurara i dotara de significat. És així com el nou calendari franquista acabà sent expressió simbòlica i pràctica d’unes ideologies –discursos– i estratègies polítiques que acompanyaren les forces que, unides, lluitaren contra la «revolución roja». Des d’un principi es volgué inculcar la creença cega en la victòria final, raó per la qual s’inventaren les noves efemèrides que commemorarien en el futur les gestes del nou ordre. Així, després de la total conquesta del territori espanyol i l’abolició de la legislació republicana, fou igualment abolit el calendari anterior, i ratificat amb noves disposicions aquell que havia anat configurantse en els tres anys de guerra.

      Ja l’ordre de 16 de maig de 1939 establia en el primer article la denominació de Día de la Victoria per al 19 de maig de 1939, i en l’article segon es disposava que, durant la vigília del 18 de maig, en totes les províncies es farien desfilades, festejos religiosos i festes populars «en las que participen todos los hombres». A més, s’ordenava que el 19 de maig es llegira en totes les places majors tant el bàndol de Franco del 19 de juliol de 1936 com l’últim comunicat de guerra, i que els governadors civils i caps provincials del Movimiento havien de vetlar pel compliment d’aquests actes, seguint les instruccions oportunes de la Jefatura Nacional de Propaganda. Finalment, l’article tercer establia que els governadors civils i els delegats de treball dictarien les ordres pertinents sobre obertura i tancament d’establiments, jornades de treball, abonament de jornals i excepcions justificades a aquesta disposició. Pocs dies abans, l’ordre de 12 de maig de 1939 regulava les anomenades «conferencias patrióticas», que s’havien de pronunciar amb motiu del Día de la Victoria en tots els centres docents entre el 15 i 17 de maig. Els alumnes havien d’anotar els resums de les lliçons impartides sobre la cruzada española i la figura del Caudillo com a artífex de la victòria. En recollir-se els treballs, s’avaluarien i s’atorgarien mencions honorífiques. Alhora, es declaraven festius els dies de docència nomenats com a celebració de la victòria.

      Una altra ordre, de 15 de juliol de 1939, recomanava encaridament la commemoració del 18 de juliol, i es recordava el decret de 7 de juliol de 1937 i l’ordre de 16 de juliol de 1938, pels quals es va disposar que la data del 18 de juliol fóra declarada festa nacional. En l’esmentada ordre de l’any 1939 s’indicava que, segons el Fuero del Trabajo, es consideraria la data com a Fiesta de Exaltación del Trabajo, entès aquest com a «trabajo nacional», és a dir, supraclassista i corporatiu, raó per la qual s’instava les autoritats a atendre com calia les necessitats de la festa.

      Finalment, l’ordre de 12 de gener de 1940 procedia al manteniment de la suspensió del Carnaval: «Suspendidas en años anteriores las Ilamadas fiestas de Carnaval, y no existiendo razones que aconsejen rectificar dicha decisión, este Ministerio ha resuelto mantenerla y recordar, a todas las Autoridades dependientes de él, la prohibición absoluta de la celebración de tales fiestas».

      Després d’aquesta sèrie d’ordres més o menys provisionals que s’havien anat emetent des del 1936, el 9 de març de 1940 aparegué una ordre decisiva que fixava el calendari definitiu de festes que, amb Ileugeríssimes variacions, estigué en vigor durant tot el franquisme. De fet, la mateixa ordre contenia en el seu preàmbul una clara justificació del nou calendari festiu:

      Por varios motivos, el espiritual primero, el administrativo y civil, el económico después, importa que el Poder público sujete a una ordenación adecuada las festividades de caràcter oficial, determinando los días que puedan considerarse tales, así como el alcance y efectos de esta declaración.

      Han de pesar en dicha ordenación los preceptos de la Iglesia Católica, que no pueden ser desconocidos por un Estado católico; las tradiciones nacionales y populares, y las ceremonias que el Movimiento ha introducido en conmemoración o celebración de dichos signos de ello.

      Tot seguit, es procedia a la declaració dels dies festius en virtut dels apartats 3 i 4 de la declaració segona del Fuero del Trabajo, deixant-se ben clar que no havia d’oblidarse la reconstrucció de la nació, la qual exigia als seus contemporanis «hoy, más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la fortifïcación de nuestra economía». El consell de ministres, segons aquesta ordre, va disposar com a dies festius, d’una banda, tots els diumenges de l’any, en segon lloc, les festes religioses, i en tercer lloc, les festes nacionals. En l’article 2 s’especificava que, pel que feia al treball i l’obertura i el tancament d’establiments en diumenge, s’estaria a mercè de la legislació especial sobre descans dominical.

      L’ordre de 1940 va considerar «fiestas religiosas oficiales» les següents: Circumcissió del Senyor (1 de gener), Epifania del Senyor (6 de gener), Sant Josep (19 de març), Corpus Christi (mòbil), Ascensió del Senyor (mòbil), Dijous i Divendres Sant (mòbils), Sant Pere i Sant Pau (29 de juny), Sant Jaume (25 de juliol), l’Assumpció de la Mare de Déu (15 de agost), Tots Sants (1 de novembre), la Puríssima (8 de desembre) i Nadal (25 de desembre). També hi apareixen com a festejos del mateix rang, tot i que circumscrit als termes municipals, les festivitats religioses locals en les quals, per disposició de les autoritats eclesiàstiques, s’obligava al precepte de missa i a l’abstenció de treballs «forenses y serviles». A més, s’insistia constantment que, en el transcurs de totes aquestes festes, els governadors civils i les autoritats eclesiàstiques podien autoritzar, segons el costum del lloc, l’obertura d’establiments mercantils. L’article 5 de l’ordre afirmava que, mitjançant les bases de treball o a través del delegat de Treball, es fixarien els dies en els quals el descans proscrit comportara l’obligació de satisfer el jornal o la recuperació d’hores perdudes, per la qual cosa es fixava que almenys la meitat de les festivitats esmentades s’inclourien en aquest apartat.

      D’altra banda, l’article 6 de l’ordre es referia a les anomenades «fiestas nacionales oficiales», les quals dividia en «meramente oficiales», incloses el Dos de Mayo i el Día de José Antonio (20 de novembre), i en «nacionales absolutas», categoria composta per la Fiesta de la Unijicación (19 d’abril), la Fiesta de la Exaltación del Trabajo Nacional (18 de juliol), la Fiesta o Día del Caudillo (1 d’octubre) i la Fiesta de la Raza (12 d’octubre). El mateix article precisava que Sant Jaume i la Puiíssima tindrien consideració de festes nacionals absolutes, mentre que la Fiesta de la Unificación es podia traslladar al següent diumenge d’abril, i la Fiesta del Caudillo al primer diumenge d’octubre.

Amb aquesta ordre, restà definitivament fixat el calendari oficial de festes per al franquisme, tot i que encara se’n faria alguna modificació menor. Així, posteriorment es dictaren disposicions addicionals d’interès en matèria festiva.²⁵ El calendari oficial sols va patir un canvi significatiu el 1955, quan l’ordre de 25 d’abril, dictada pel Ministeri de Treball, va declarar festa laboral СКАЧАТЬ