La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ emprendre la gran tasca de tomar les ovelles esgarriades a l’espai protector del catolicisme, políticament expressat en l’anomenat nacionalcatolicisme. Aquest es va reconvertir en fórmula ideològica de legitimació del nou Estat, amb independència dels recursos a altres fórmules més o menys feixistitzants, militaristes o vinculades al conservadorisme del segle XIX. La ressacralització o, almenys, l’intent per culminar-la, és un procés que s’adverteix al llarg dels anys que dura el règim, especialment en els anys quaranta i cinquanta, ja que posteriorment el règim es va veure obligat a enfrontar-se –si no a adaptar-sea la secularització emergent de les transformacions estructurals esdevingudes en els anys seixanta.

      Així doncs, nacionalcatolicisme, en el pla ideològic, i ressacralització social, en el pla quotidià, conformen uns senyals d’identitat del règim, fonamentals per a comprendre l’acusat caràcter religiós del calendari oficial. L’aplicació d’un control a la festa, emanat des d’unes determinades coordenades ideològiques, variables amb la pròpia evolució del règim i expressades en l’acció política, complementarien la significació del nou calendari, atesa la importància de les festivitats polítiques. D’altra banda, el procés secularitzador va plantejar una forta contradicció en el si del franquisme entre les transformacions d’ordre econòmic, social i mental, i la inelàstica resposta política oficial. La festa, com a producte social que és, va reflectir aquesta pugna al llarg del calendari amb tota claredat. Tot i els inicials esforços involucionistes per totalitzar la societat amb conceptes del passat, els canvis socials i econòmics impossibilitaren els objectius oficials, com es va palesar en el món de l’oci, la diversió i les festes. En conseqüència, sols des d’aquesta perspectiva de ressacralització oficial amb efectes patents en la pràctica social enfront d’una secularització progressivament real, es pot entendre l’anàlisi del calendari, especialment del calendari viscut. Tot això, sense perdre de vista la utilització política de la festa pel poder i la pròpia consideració del calendari festiu com a espai de complexes lluites socioculturals.

1. E. Leach, Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, p. 107.

2. V. Salavert, «Calendari i festa», en AADD, Calendari de festes de la Comunitat Valenciana, vol. I (primavera), València, Fundació Bancaixa, 1999, p. 17. Sobre el calendari vegeu també J. Lledó, Calendarios y medidas del tiempo, Madrid, Acento, 1999.

3. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando. Las leyes en la zona nacional, Barcelona, Bruguera, 1977, pp. 61-65.

4. El procés que experimenta el calendari festiu entre els anys 1800 i 1936 s’explica en A. Ariño, Fiesta y sociedad en la Valencia contemporánea, tesi de doctorat, València, Universitat de València, 1990, i posteriorment en El calendari festiu de la València contemporània (1750-1936), València, IVEI, 1993. És d’aquests textos d’on hem obtingut la informació bàsica per a il·lustrar l’evolució de les festes de la ciutat de València fins al 1936.

5. A. Ariño, Fiesta y sociedad… p. 56.

6. R, Reig, Blasquistas y clericales, València, IVEI, 1986.

7. A. Ariño, Fiesta y Sociedad… p, 77. A més, aquest autor ha escrit: «La fiesta moderna se caracteriza justamente por esta disociación entre significante y significado, manifestaciones de la festividad (programa de festejos) y objeto celebrado. El programa de actos se nutre de manifestaciones festivas consistentes fundamentalmente en espectáculos. La asistencia a ellos no está pautada por la tradición y la costumbre; es fruto de una decisión personal y libre y habitualmente debe pagarse una cuota de entrada. La conversión de los actos festivos en mercancías y objetos de consumo comporta una autonomización con respecto a un objeto simbólico articulador. Por otra parte, la participación en estos espectáculos tampoco es expresiva de la pertenencia a una comunidad en acto y la fiesta global se convierte, ante todo, en un contexto para la satisfacción de necesidades individuales de ocio y entretenimiento», en A. Ariño, L'Horta en festes, Torrent, Fundación para el Desarrollo Caixa Torrent, 1992, p. 166.

8. Aquest ambient ha estat descrit per C. I. Hernàndez i Martí i M. Muñoz Palomares, La cotidianeidad revolucionaria y la clase obrera; aproximación al estudio de la vida cotidiana en la ciudad de Valencia entre Julio y Noviembre de 1936, València, inèdit, 1989; «La vida quotidina durant els primers mesos de la guerra civil a la ciutat de València», Raons, 3 (1993), pp. 10-11; i també per A. Safon i J. D. Simeon, Valencia, 1936-1937. Una ciudad en guerra, València, Ajuntament de València, 1986.

9. ALP, 1940, p. 83; L. Ferrer, «Toros. Las temporadas de 1936, 1937, 1938, 1939, o sea, antes, en la y después de la revolución», ALP, 1940, pp. 329-339.

10. ALP, 1940, p. 83.

11. ALP, 1940, pp, 89 i 92.

12. G. Araceli, Valencia 1936, Saragossa, El Noticiero, 1939, p. 130. L’autor hi afirma: «Los rojos no han podido por menos que pensar –en un infinito amor–en una fiesta que, a su manera, fuera sucedánea de la legendaria de la venida de los Reyes Magos. Así se ha organizado la Ilamada “Semana del Niño”, que tiene lugar en las fechas comprendidas entre Navidad y primeros de año. Es una fiesta fría, protocolaria, oficial, con discursos y pomposos desfiles, pero completamente desprovista de todo aquel misterioso aroma de que nuestros Reyes Magos han venido siempre rodeados». I sobre la cavalcada infantil comenta: «sobre carruajes tirados por caballerías ricamente enjaezadas y adornadas al estilo valenciano, conducidas por mozos y palafreneros igualmente ataviados típicamente, se exhibían toda una serie de figuras y escenas que nada tenían que ver con la fiesta de los niños; eran representaciones de los personajes más ilustres de la España nacional, a los que se ridiculizaba desde todos los puntos de vista. Esta cabalgata o desfile paseó por todas las calles de Valencia acompañada de músicos y de heraldos a caballo».

13. G. Araceli, Valencia, 1936, p. 131.

14. ALP, 1940, p. 102.

15. ALP, 1940, pp. 103 i 130.

16. ALP, 1940, p. 1398: «Los elementos oficiales quisieron dar mucho calor a la fecha del Dos de Mayo, que los gubernamentales liberales de España habían suprimido para no molestar a Francia. Ahora se intentó resucitarla, para dar a entender que en la zona roja se luchaba por la independencia de España. A tal objeto se celebraron en Valencia varios actos, uno de ellos en el Teatro Principal».

17. ALP, 1940, p. 150. S’afirma que la commemoració de la «Fundación del País Valenciano» no es va dur a terme, tot i intentar-se. Lisard Arlandis recorda que el 9 d’octubre de 1938 l’aleshores Ateneu Popular Valencià edità un número extraordinari del seu Butlletí Oficial, dedicat íntegrament al rei En СКАЧАТЬ