La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Чтение книги онлайн.

      I. REINVENTANT LA FESTA

      Hi ha una fotografia, presa el dia 29 de març de 1939, data de l’entrada de les tropes franquistes a València, en la qual, entre el públic que saluda els soldats que vénen de la guerra victoriosa, hi destaca un grup reduït de dones abillades a la valenciana. Amb els seus vestits i pintes al cap saluden braç en alt els triomfadors que desfilen per l’encara plaça d’Emilio Castelar. Aquesta imatge, avui entre pintoresca i colpidora, expressa perfectament allò que el nou règim franquista estava disposat a fer amb la festa. En realitat, aquelles dones amb vestit regional simbolitzaven l’esperit de la valencianitat de la festa, fonamentalment vinculada a les Falles i que, extensible a tot el calendari festiu, es posaria des de primera hora al servei d’un nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la duta a terme pels altres règims feixistes europeus, coneixeria a València, ciutat de festes i festejos, una nova manifestació, expressada en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir un present d’acord amb els seus desitjos polítics.

És així com, novament, el món de la festa esdevingué espai d’intervenció de primera magnitud; un espai encabit entre la quotidianitat i la rutina, caracteritzat per la interiorització i la vivència, un espai veritablement eficaç per a preservar un ordre autoritari i repressor. Aquest fenomen revela la festa com a fet social total, més enllà de possibles mirades epidèrmiques o tangencials. Atesa la seua complexitat social, la festa es converteix en un importantísssim observatori de l’esdevenir històric, en una manifestació sociocultural que tendeix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En aquest sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, i, en la mesura que aquestes canvien, s’operen transformacions en el món festiu. Per això es fa necessari estudiar el llenguatge simbòlic i ritual que impregna la festa, ja que aquesta desenvolupa determinades funcions, com la de revelar tensions subjacents en la societat, o la de reforçar la comunitat i la identitat mitjançant elements simbòlics d’identificació. A més, les festes proporcionen oportunitats de reconeixement i integració social, en el pla psicològic alliberen els individus i els col·lectius de la rutina, fomenten l’activitat estètica i reprodueixen tot un complex material, necessari per a la celebració simbòlica de la pròpia identitat i de la festa en general.¹

Hi ha un cert corrent interpretatiu de la festa que l’entén com un fenomen oposat a la consolidació de la societat moderna, com un complex ritual d’excés i transgressió que sol associar-se amb la desnaturalització i degeneració si la festa no compleix una suposada funció simbòlicament regeneradora. No obstant això, investigacions recents mostren tot el contrari, açò és, la vigència i importància de la transformació davant la degeneració moderna de la festa. És a dir, l’acció ritual i simbòlica de la festa creix, per la qual cosa no té sentit la teoria de la desnaturalització o degeneració de la festa, tan comuna, d’altra banda, en unes ciències socials filles d’una concepció antifestiva de la modernitat. Les festes que avui es presenten com a tradicionals no és que hagen sobreviscut a la modernitat, sinó que en són les filles. No hi ha degeneració des d’un origen pur, sinó evolució i transformació històriques i socials al ritme marcat per la modernitat.² De la mateixa manera, enfront dels estudis essencialistes de la festa, que l’entenen com la rememoració efervescent d’un suposat caos primordial, la festa avui s’estudia com a producte social complex, paradoxal i dialèctic, com una acció ritual i simbòlica, a cavall entre la racionalitat i la irracionalitat. Aquesta concepció dinàmica i dialèctica de la festa s’ha tingut molt en compte en aquesta obra, on es tracta de mostrar com cada festa o conjunt de festes són un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada context històric.

La relació entre història i festa és tan evident que pot aportar dos tipus de valoracions: una consideració en si de la història de la festa, amb la presentació de noves fonts i enfocaments de la realitat social, i una percepció de la festa com a complement del coneixement històric d’un període determinat. Això implica preguntar-se si la festa reflecteix o no una societat en evolució contínua, és a dir, si ens proporciona un coneixement específic que altrament seria difícil d’obtenir. De la mateixa manera condueix, com afirma A. Ariño,³ al suggeriment que la descripció i l’anàlisi de la festa –de les funcions i els significats– esdevenen una mena d’indicadors de la dialèctica cultural, i que, atès el caràcter públic i col·lectiu, la festa apareix com un observatori privilegiat per a copsar la dinàmica de les relacions socials. En aquest sentit, la festa s’erigeix en una autèntica cruïlla cultural o camp d’acció on interaccionen tots els agents socials, expressant conscientment o inconscientment els seus valors i creences.

Des de l’antropologia s’han vertebrat algunes de les reflexions i concepcions més interessants referides al fenomen festiu. D’aquesta manera, la festa cobraria relleu en la comunitat, ja que la gent ocupa espais comuns i, a l’empara dels símbols, materialitza la seua identitat social. Així, la festa es converteix en un mecanisme social amb tanta especial màgia de convocatòria i participació que crearia en la societat la «il·lusió de comunitat».⁴ Al seu tom, les festes estableixen un trencament en la successió dels treballs, fet que porta a diferenciar el temps laboral del temps festiu, inconcebibles l’un sense l’altre, fins al punt que les festes marquen el ritme de cada societat i n’ordenen les seqüències temporals. Les festes interrompen la successió cronològica i estableixen períodes i cicles.⁵ Però les festes no han de contemplar-se aïllades, ja que per a diversos autors procedents de la sociologia, l’antropologia i la història, és precisament el calendari i la situació que té en un sistema social allò que fa concebre com a unitat d’estudi, no una festa en si, sinó un conjunt o cicle de festes, on se’n distingeixen de principals i de secundàries. En aquest cicle, es fan evidents els rols i els diversos nivells d’integració, estructuració i reestructuració social. En aquest sentit, la festa és una manifestació cultural molt complexa que té molt a veure amb la resta de característiques socioeconòmiques dels grups humans.⁶

Els mateixos mites i símbols, que en ocasions s’expressen mitjançant la utilització política, conformarien una remodelació de la tradició que, al capdavall, acabaria afectant el caràcter de la festa.⁷ Perquè, com indica l’antropòleg Victor Turner, el fet lúdic ha d’interpretar-se en un complex món que concerneix allò que ell anomena el «procés ritual» i la «selva dels símbols». Això resulta fonamental per a descobrir les dimensions de la festa segons els seus components, ja que, com afirma Turner, els símbols són com les molècules base dels ritus articulats o de la seqüència ritual que tota festa posseeix.⁸

El concepte de communitas, aportat СКАЧАТЬ