Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

Чтение книги онлайн.

      Les alteracions de l’orella, com les de la vista, poden tenir caràcter limitant, especialment quan són de certa importància. En el cas de l’orella, de vegades es podien compensar, com intentava Francesc de Borja amb un instrument auxiliar: «Hecho esto, ha querido y mandado que yo la oya en confessión; y aunque he menester la caña a ratos para oyr, como S. Sría, no me he podido escusar...».⁷⁵ La necessitat intermitent de la pròtesi auditiva fa pensar en una hipoacúsia transitòria. Pot ser que Borja presentara una sordesa moderada momentàniament agreujada per alguna incidència afegida (refredat, otitis, tap de cera, etc.). La canya referida devia ser un tub (vegetal, ossi o metàl·lic) que amplificava el so, utilitat coneguda des de l’antiguitat. Curiosament, fou un jesuïta, Atanasi Kircher, qui va dissenyar el primer «telescopi» auditiu o tub acústic al segle XVII.⁷⁶A les centúries següents, es va difondre l’ús de les conegudes trompetes en forma d’embut.

      En altres casos, la pèrdua d’audició era una barrera tan important que podia impedir una meta desitjada, com les missions:

      El padre don Diego [Diego de Guzmán] aunque tiene la misma voluntad con que de aquí partió de servir a Dios NS en las Indias, todavía falta por experiencia algunos estorbos y especialmente el de su sordez que le impide el aprender nueva lengua y por consiguiente en lo oir confesiones y enseñar la doctrina cristiana.⁷⁷

      Les 11 referències a malalties oculars formen el segment més nombrós del grup. La terminologia va des de la simptomatologia dolorosa o inflamatòria – mal de los ojos, ojo hinchado– als defectes visuals –vista corta, mal de la vista, falto de vista– o de significat dubtós: reuma a los ojos. En ocasions, es difícil determinar el tipus de malaltia ocular: «La duquesa [Francesca de Castre-Pinós] no podrá escrivir con éste, porque trae un ojo hinchado, aunque de lo demás está mejor...».⁷⁸ Un ull inflat podia correspondre a tantes i diverses causes que fa impossible qualsevol aproximació etiològica. En altres casos, el problema se centra en la disminució o la pèrdua de la visió. Com el de l’orella, el defecte visual representava un seriós entrebanc per a la tasca qüotidiana: «Circa Antonio Casario ci avisano di Macerata che per la curta vista viene a non tener troppo authoritá con li scholari suoi...».⁷⁹ És evident que el jesuïta no podia continuar dedicant-se a la docència. La ceguetat podia sumar-se i afegir dramatisme a les dificultats econòmiques: «El ha entendido [maestro Ávila] que Marina de Ávila, su madre, está en la villa de Barahona, tierra del duque de Medinaceli, ciega y pobre».⁸⁰ No apareix cap referència a l’ús de lents per corregir defectes visuals, encara que al segle XVI les ulleres ja eren utilitzades en cercles socials alts.⁸¹

6.7 Malalts del cor o de l’ànima?

      Encara que les referències al cor són contínues en els textos revisats, resulta difícil detectar les malalties pròpiament cardiològiques atesa l’ambivalència del llenguatge del segle XVI, encara vigent a l’actualitat, que identifica cor i ànima en una mateixa localització. El pensament aristotèlic seria una de les arrels profundes d’aquesta concepció. El galenisme ubicava l’ànima racional al cervell, però el cor continuava essent el suport de l’ànima irascible i, per tant, de les virtuts corresponents, ira, audàcia, esperança, amb les seues oponents, temor i desesperació.

      Quan Francesc de Borja es queixa, entre altres coses, de congojas de coraçón,⁸² no estem segurs si realment es tracta d’algun símptoma cardíac o d’un estat anímic depressiu consegüent a les malalties que en aquell moment tenia. També resulta complexa la interpretació dels problemes de cor dels col·legials de València referits pel visitador jesuïta: «de los pocos nuevos que aquí hay, están no sé quantos tocados de mal de coraçón, y todos a una mano tan flacos, que se les pareçe andar en disposición de enfermar». Això li contava el P. Gil González Dávila a Borja, queixant-se del col·legi que, al seu parer, no era un lloc tan sa com caldria. Al final de la carta, insisteix: «aquí hay mucha gente muy menuda y de poca edad; y cierto, estos mochachos apruevan tan mal, y son tan costosos, y al cabo y a la postre dan en un disparate, si no se han quebrado antes la salud con mal de coraçón, etc.».⁸³ Als diccionaris antics, el mal de corazón es defineix com un baf o flato que repercutiria sobre el cor, però també cal tenir en compte l’assimilació a la gota coral, és a dir l’epilèpsia.⁸⁴ Tanmateix, no es probable que hi hagueren diversos col·legials epilèptics al mateix temps. Més compatible seria acceptar una tercera accepció del mal de cor, que equivaldria a mal d’amors, com apareix a la literatura del segle XVI.⁸⁵ Mal d’amors o flatulències, patologia del cor o de l’ànima, allò ben cert és que els xicots, probablement adolescents, del col·legi de València no gaudien de molt bona salut per la primavera de 1567.

      Hi ha alguna ocasió on la referència al cor sí que té un sentit orgànic, com el que hui li donem a la malaltia cardiològica. Així, quan Polanco es fa creus de la resistència vital de Borja, a la vista de les troballes post mortem del seu cos, es refereix al cor com l’òrgan vital: «que es cosa de admiraçión cómo tanto tiempo el coraçón pudo resistir...».⁸⁶ També podria tenir base orgànica, del cor o simplement toràcica, la patologia d’un germà jesuïta del col·legi de Granada: «y el otro es Hierónimo Benadaura, de los moriscos naturales de Granada, que no sólo tiene la indisposición de echar sangre, pero aun también mal de corazón y cabeza y al presente está inhàbil para cualquier cosa de las de la Compañía».⁸⁷ És molt probable que el jesuïta morisc fora tísic i les molèsties del «cor» formaren part de la patologia pulmonar de base. En tot cas, presentava un quadre clarament orgànic que li impedia realitzar la seua tasca habitual, com assenyalava el rector P. Navarro que, a la mateixa carta, aporta una descripció completa del cens de jesuïtes i malalts.

      L’activitat educadora de la Companyia entre els moriscos mereix un comentari addicional. A Granada funcionaven dos col·legis, el de San Pablo, fundat el 1554 y el del Albaicín el 1559. Aquest últim va arribar a tenir, el 1560, tres-cents cinquanta alumnes moriscos i dos-cents cristians. El nombre de jesuïtes anà variant entre un màxim de 12, el 1561, a un mínim de 6, el 1566. A la casa de l’Albaicín, hi estigué des del primer moment Juan de Albotodo, jesuïta morisc que adoctrinava els alumnes en àrab. La Companyia va arribar a incorporar diversos moriscos, entre els quals destacaven: tres de Granada, el referit Albotodo, Jerónimo de Benarcama i Ignacio de las Casas; dos de Gandia, Martín Bedix i Pedro de Gandia, i un de Murcia, Francisco Hernández.⁸⁸ L’escola jesuïta de l’Albaicín representa la iniciativa educadora i evangelitzadora de la Companyia i mostra un cert paral·lelisme amb la que Borja va posar en marxa a Gandia, salvant les grans diferències de nombre d’estudiants i d’evolució, fracassada en el cas del centre gandià per causes no bèl·liques.⁸⁹ Tant l’una com l’altra responien a un intent assimilador, per via educativa, de la cultura i religió de les minories musulmanes hispàniques. Hi havia precedents abans de l’acció jesuïta. Així, Carles V havia fundat el 1530 el Colegio de San Miguel a Granada. El centre, però, va fallar en els seus objectius pel poc interés dels cristians nous, segons versió oficial. Tanmateix fou precisament un dels jesuïtes moriscos esmentats, Ignacio de las Casas, qui donava una altra explicació:

      los malos tratamientos que los Rectores no cuerdos y discretos les hizieron; porque, a los tan nuevos en la fe i costumbres nuestras, quisieron apremiar luego a comer tocino y, haziéndoseles de malo y asqueroso como carne no usada, se lo refregavan por los hocicos y les hazian otras befas pesadas diziéndoles palabras injuriosas y llamándoles perros moros.⁹⁰

      A diferència d’aquesta «educació» brutal, el col·legi de l’Albaicín portava una línia més benigna i efectiva, però que requeria temps. El 1566, any de la carta del P. Navarro, era ja un moment de declivi en l’activitat del centre, que fou suprimit el 1569, per la guerra de Las Alpujarras, que va tenir conseqüències funestes en la població morisca de Granada (Soto, 2007; Perry, 2011; Navarro, 2013).⁹¹

6.8 СКАЧАТЬ