Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Malalties i remeis - Francesc Devesa i Jordà страница 10

Название: Malalties i remeis

Автор: Francesc Devesa i Jordà

Издательство: Bookwire

Жанр: Медицина

Серия: Oberta

isbn: 9788491343400

isbn:

СКАЧАТЬ

      El començament de la carta, dient que hi ha salut, no correspon a la relació de malalts que a continuació es conta, ni al reconeixement final de la «falta de salud». En qualsevol cas, queda molt clar que hi ha nou persones amb probable malaltia pulmonar i que echar sangre seria disposición para thísica, amb la qual cosa es reafirma el fort vincle entre la tisi i l’emissió de sang, que, pel context, suposem hemoptisi o esput hemoptoic. Quin devia ser el remei per a la tisi que buscaven a Portugal? Caldria esbrinar-ho, però es clar que alguna cosa distinta a la que oferien «los médicos de la tierra». No oblidem que els portuguesos corrien mig món amb els seus vaixells i portaven noves medicines de terres asiàtiques o americanes.

      El dolor de costado és també conegut des d’antic. Es tractava d’una malaltia aguda, acompanyada de febre, que causava dolor en un dels costats. Sol identificar-se amb pleuritis, com apareix en algunes definicions.26 Al segle XVI hi ha una llarga i dura polèmica sobre la forma de sagnar els pacients que en patien. L’ortodòxia galènica, encara que mínimament, començava a qüestionar-se (Laín, 1973, IV: 87-89). En qualsevol cas la molèstia era important i obligava al repòs:

      Llegamos a esta provinçia y villa de Oñate, donde al presente estamos bien de salud con el favor de nuestro Señor; pero después de llegados visitó al Padre provinçial [Araoz] la divina majestad con un dolor de costado, del qual le convaleçió, y está al presente bueno. Ha hecho en esta villa algunos sermones con gran mejoría del pecho y mucha mayor de los oyentes.27

      El pare Antonio Araoz va poder superar la malaltia, però en altres casos podia tenir una evolució fatal: «que nuestro Señor nos ha querido mortificar llevándose para sí al señor Juan de Vega, la bíspera de santo Thomé a la una. Estuve siempre con él hasta que espiró, [...] Fue un dolor de costado agudo que le ahogó más en breve y sin pensar de lo que se entendió».28 Juan de Vega, president del Consell de Castella, fou assistit per Francesc de Borja en els darrers moments. Suposem que un procés pulmonar greu va ser la causa de la mort, si el dolor de costado agudo era un diagnòstic correcte per part dels metges que el degueren atendre.

      Finalment, el mateix cos de Francesc de Borja ens subministra unes dades certes de patologia pulmonar severa. Mort el tercer prepòsit general, es va procedir al seu embalsamament. Juan de Polanco conta que el pulmó estava todo stragado i que va eixir «gran copia de sanie de entre el cóncavo del pecho y costillas».29 Es tractava, per tant, d’una col·lecció purulenta, probablement situada a l’espai pleural, que, com veurem més avant, pogué determinar la seua mort.30

      Hi ha una febre hèctica o hètica que, per a Galè, no sols seria una conseqüència de la cronificació d’altres febres, sinó una malaltia en si mateixa, que indica una desorganització dels sòlids corporals (Moreno Rodríguez, 1985-86). Sovint, als diccionaris, els mots hèctic i tísic són considerats sinònims.31 Però, malgrat un cert solapament dels dos adjectius, no semblen originalment superposables, atés que la tisi estaria més relacionada amb els pulmons i l’hèctica o hectiquesa no necessàriament, encara que tant una com l’altra tindrien un caràcter consumptiu. Aquestes dificultats en l’adscripció del concepte ens han portat a separar de la resta les tres referències trobades. En un primer text, apareix algú que pateix la malaltia: «Pide el P. Francisco de la Torre que el collegio de Trigueros pague al de Marc[h]ena los gastos que ha hecho con un hermano ético que allí les embiaron a sanar...».32 Borja li escriu al provincial d’Andalusia una carta en la qual es preocupa molt per la salut dels col·legis jesuïtes. Les altres dues al·lusions al procés patològic tenen més caràcter d’advertència preventiva. Així, Polanco li trasllada a Borja la preocupació del pare Jeroni Domènech respecte als col·legials de Gandia: «algunos mancebos veía andar flacos y con duda de hacerse héticos...».33 El pare Domènech proposava instal·lar un lloc de recreació per restaurar la salut dels xicots malaltissos. També Borja es preocupava d’un jesuïta amb mala salut: «Ci avisano anche del pericolo di diventar ethico di Mtro. Jacobo Burdensio; et per essere anche lui molto buona cosa, desidero si tenga conto con sua sanità; et se giudicassino li medici che li convenessi uscir fuora di Ciamberì...».34 La insinuació de Borja sobre l’eixida de Chambéry del P. Burdensio i la recomanació d’atendre l’opinió dels metges mostra clarament el temor a la malaltia. La mala fama que arrossegava l’hèctica i la tisi, probablement venia d’antic. Ja ho deia Jaume Roig, en boca de l’abadessa que adoctrinava una dona perquè simulara malaltia: «de tisiquea o hetiquea por mostraràs...».35

      Per a la fisiopatologia galènica, l’estómac és l’òrgan receptor dels aliments on es realitzaria la primera cocció. El quilo resultant seria recollit pel fetge que, en una segona cocció, elaboraria la sang venosa, el principal dels quatre humors (García Ballester, 1972). Als textos mèdics antics, la malaltia digestiva té un protagonisme important, de forma que el mateix Galè li dedica diversos capítols a la seua obra De locis affectis.36 Els dolors digestius representen el 5,5% del total de les manifestacions clíniques específiques trobades als MB. De 42 citacions, 18 corresponen al tracte alt, 16 a patologia de presumpte origen intestinal, 5 al fetge o a la melsa i 3 a símptomes digestius generals, que no permeten una adscripció funcional o morfològica. A més a més, l’estómac, amb 20 mencions, és l’òrgan intern que més apareix als documents. El bloc digestiu suposa, per tant, un capítol rellevant comparable al de les malalties respiratòries o neurològiques.37 Revisarem alguns exemples on l’estómac és l’òrgan protagonista.

      El 1542, Francesca de Castre Pinós, li escriu al seu germà: «Porque Castillo ha dicho que el estómago de vuestra merced anda con algunos reumas lleva este acemilero esas conservas que el duque, nuestro señor, había dado».38 El fet que l’estómac del vescomte d’Évol tinguera algunos reumas no deu sorprendre si recordem que, en aquella època, el concepte de reuma era el d’un humor mòrbid que fluïa, causant malalties en diferents parts del cos.39 El germà de la duquessa de Gandia presentava unes molèsties atribuïdes a l’estómac, sense que el text ens permeta anar més enllà d’una simptomatologia probablement relacionada amb l’abdomen superior. Per tal d’alleugerir el malestar, se li enviaven conservas, preparats botànics que el pacient havia de seleccionar segons els resultats.

      Quasi trenta anys després, un jesuïta destinat a Flandes informava a Francesc de Borja de la seua falta de salut: «Porque la flaqueza de mi estómago es grande, y la humidad y frialdad suya me offende y impide mucho. Ha sido siempre consejo de todos los médicos que he consultado, que son cinco o seys, que esta tierra me es muy contraria...».40 Crida l’atenció que el pare Diego de Acosta consultara diversos metges, així com el consens sobre la mala influència d’aquell clima. La línia de pensament era la de l’ambientalisme hipocràtic.41 La terminologia reflecteix clarament els dualismes esmentats, propis del galenisme. El paràgraf, segurament inspirat en l’opinió dels metges, argumenta que el clima de Flandes, humit i fred, no seria bo per a la humitat i fredor de l’estómac del jesuïta allí destinat.

      En ocasions, el problema de la digestió era simplement la manca de menjar. Aquesta sembla la situació d’uns jesuïtes que, el 1570, acomplien la seua missió americana:

      El S.or Pedro Meléndez, governador y adelantado de la Florida, hizo grande instancia por llevar muchos Padres de la Compañía a aquellas partes, offreciendo que su stada sería muy útil. Ahora se entiende que ni es útil, por[que] ningún fructo se puede hazer en aquellos indios; ni conviente, porque la vida que pasan es trabajosísima, stando sparcidos cada uno por su parte entre indios gentiles, sin esperança de convertirlos por la barbarie y rudeça de aquella nación. Danles de ración a cada uno media libra de maíz, sin otra ninguna cosa; de que parte son muertos, y parte tienen tan gastados los estómagos, siendo personas delicadas y criadas en estudios, que, si duran mucho tiempo en aquello, se acabarán СКАЧАТЬ