Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

Чтение книги онлайн.

      Fig. 1.6 Variació estacional de 33 episodis de febres cícliques.

      Els episodis febrils cíclics de quartanes o tercianes són típics de malària o paludisme, malaltia causada per un paràsit del gènere Plasmodium.¹⁴ Hui sabem que les quartanes (febre cada 4 dies) són ocasionades pel Plasmodium malariae, mentre que el vivax i l’ovale causarien les tercianes (febre cada tres dies), d’acord amb la distinta duració de la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer paràsit i de 48 hores en els altres dos.¹⁵ Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el falciparum, que, encara que sol donar tercianes, pot tenir un cicle més irregular. És la forma més perillosa, amb una mortalitat elevada en període agut. La malària és una de les malalties infeccioses més antigues i persistents, que constitueix encara una endèmia de gran mortaldat en amples zones geogràfiques.¹⁶ Estudis genètics assenyalen que el P. falciparum ha evolucionat amb els humans durant milions d’anys.¹⁷ Hi ha descripcions clíniques concordants a l’antiga Xina i Índia. Textos hipocràtics i dades posteriors indiquen la probable presència del paludisme a l’època grega i romana (Carter i Mendis, 2002; Cox, 2002). Per altra banda, hom ha detectat, per tècniques paleoimmunològiques, el P. falciparum en una mòmia egípcia i també en quatre membres de la nissaga Mèdici que van viure al segle XVI i que, molt probablement, van morir de malària (Fornaciari, 2010). Per tant, a l’època de Francesc de Borja la malaltia hi era. Cap estrat social n’estava exempt i el mateix emperador Carles V la va patir.¹⁸ Molts casos de les tercianes i quartanes diagnosticades per la medicina galènica correspondrien a malària. D’altres potser no, com en el llarg episodi febril patit per Francesc de Borja: «El mal que he tenido fue calenturas continuas y quartanas y terzianas y otros veinte achaques...».¹⁹ Massa variació febril per a buscar correspondències. En aquella època no existia el concepte microbià actual de les infeccions. Borja, al seu text, descriu el procés febril: la versió del mateix malalt deixa entreveure els diagnòstics dels metges. Una visió real i perfectament comprensible per als seus interlocutors.

6.2 Malalts del pit, tísics, hèctics i gent que tira sang

      El fet que l’acte de respirar va lligat a la vida és probablement una de les primeres observacions dels humans. Conseqüentment, les alteracions de la funció respiratòria devien ser objecte d’interès per part de la medicina antiga de totes les cultures. A la Grècia clàssica, ja es diferenciava l’asma (panteix) de la dispnea (respiració difícil). El concepte galènic de funció respiratòria era diferent a l’actual. D’acord amb García Ballester (1972), el pneuma és considerat per Galè un esperit vital, mentre que els pulmons tindrien una funció refrigerant. Al llarg dels segles els significats canvien i apareixen noves paraules per a velles o noves malalties. Així, per a la medicina actual, el mot asma va lligat al bronco-espasme, la dispnea continua amb un significat proper al clàssic, però hi ha una variada i nova terminologia, per descriure malalties banals, com el refredat, o més importants, com la pneumònia i el càncer. Al segle XVI, a banda de símptomes perfectament identificables, també hi eren presents: l’asma, amb significació probablement més compatible amb la dispnea que amb el panteix homèric; el dolor de costat, pròxim a la pneumònia; el romadizo o refredat, i la tisi, propera a la tuberculosi. Malgrat la gran diferència conceptual entre la medicina del segle XVI i l’actual, de vegades, la descripció de les malalties respiratòries no queda tan lluny com podria semblar. Ho podem observar en el següent paràgraf de Dionisio Vázquez (2011: 389-392): «el padre Bustamante, por su vegez y asma de que era fatigado, no hiziesse otra cosa en toda la noche sino tosser y escupir y arrancar flegmas...». Qualsevol entén perfectament que el vell arquitecte jesuïta tenia tos i expectoració, que la seua funció respiratòria no marxava massa bé ni els seus bronquis estaven sans.²⁰

      A l’estudi, hem trobat 48 referències a símptomes o malalties respiratòries, que suposen un 6,3% del total. Apareixen múltiples al·lusions al pit: indisposición, enfermo, mejoría, deshauciado de, o altres expressions com pechos ruines o se le encendió el pecho. De vegades, el nombre de malalts del pecho començava a ser preocupant, com en el cas de Gandia. Així, el P. Roca informa que a les escoles hi ha pocs estudiants i que els gandians es queixen per massa recanvi de professors. Després, passa a detallar les qüestions de salut:

      El hermano Merino llegó aquí quasi dos años y enfermó del pecho de tal manera que desta enfermedad murió pocos meses después; en este mismo tiempo leía el hermano Crespín y enfermó del pecho también y le duró mucho tiempo el mal y no sé yo que esté al presente bueno, y le fue necesario dejar de leer. A estos sucedió el padre Prado que fuera tan buen talento para púlpito y a pocos meses estuvo tal de los pechos que hubo de dejar la lectión y mandarlo a Valencia y de allí por orden de los médicos le mandaron a Barcelona y Zaragoza por causa de este accidente y he entendido que no está sano dél [...] Han sucedido al padre el hermano Andrés Manjón y el hermano Francisco Hernández. El primero anda ya diciendo y quejándose de los pechos...²¹

      És evident la gran incidència d’afectats, quasi tots del pit, entre el professorat de l’escola de gramàtica de Gandia. Sembla una epidèmia de patologia pulmonar. Quina? Tuberculosi? Pneumònia? Els alumnes també emmalaltien? No ho sabem. L’enviament del pare Prado a València, i després a Barcelona i Saragossa, pot ser buscava un canvi d’aires i l’opinió d’altres metges.

      Com era d’esperar, apareixen els refredats que són habitualment passatgers i propis de l’hivern, com el de Francisco de los Cobos cap a final de desembre: «Yo ha quatro o çinco días que ando fatigado de un romadizo que me ha tenido en la cama. Ya me hallo mejor, gracias a N. S.».²² També la primavera, amb els canvis d’oratge propis, afavoria aquesta patologia. L’esposa del duc Joan, Francesca de Castre-Pinós, ens dona testimoni: «Yo ando algo arromadizada, porque acá hace tiempo dispuesto para ello, porque hace unos días de calor y otros de frío y recios aires».²³

      Al marge de l’asma, que apareix ocasionalment, cal prestar atenció especial als comentaris sobre els malalts tísics i els que «tiren sang», atesa la seua major freqüència. Probablement es tracta de la mateixa patologia, s’ha de tenir en compte que, des de les descripcions hipocràtiques, l’hemoptisi és una de les característiques de la malaltia. Els textos que hem seleccionat semblen confirmar-ho. Així, al col·legi de Trigeros predominava la salut, però: «Un tísico havía, que, del trabajo de ir y venir a Palencia, echó sangre, con calenturas; mudóse a Marchena por consejo del médico, y ya Dios le mudó a la otra vida, donde nunca terná enfermedad».²⁴ Si a Trigueros es parlava d’un tísic, a Còrdova hi havia més xacrosos:

      Salud tienen grácias a Dios en el collegio de Córdova; aunque hay muchos achacosos, СКАЧАТЬ