Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ alts i baixos. En una carta posterior, comentarà:

      Pero aunque yo no soy físico, sí he estudiado dar mi consejo en arte y en razón y en experiencia y en que «contraria contrariis curantur», y como el mal de vuestra señoría ha sido y sea poco comer y menos dormir, mucho cuidar y más trabajar, continuo enojo y ocupaciones que corrompen los humores. La principal cura de esto sería el aconhortamiento para no sentir las cosas de manera que caven hasta acabar lo que queda...¹⁰⁴

      El duc insistia en atribuir una part important de la malaltia del vescomte a les preocupacions i l’excés de treball. Les referències a l’aforisme hipocràtic, contraria contrariis curantur, i a la corrupció dels humors, confirmen la cultura humanista de Joan de Borja i la seu afició a la medicina.¹⁰⁵

      Un altre personatge amb manifestacions de depressió i ansietat és el fill primogènit de Francesc de Borja. El P. Santander, de visita a Gandia, va ser testimoni de les tribulacions del duc Carles i li ho va contar a son pare:

      Visité al duque [Carles de Borja], que holgó mucho [...] tiene necesidad de alegrarse de que le trata mal la melancolía, ayudándole la ymaginación fuerte de çierto miedo de algunos achaques, maxime de urina. Vive con pena, y deseo velle sin ella. Ayúdele V. P. en todo lo que pueda; y si todos los de por acá fueramos para algo, aquí estamos. Ordénenos V. P. el cómo, porque açertemos, aunque confió en Dios que ya nos entenderíamos algo.¹⁰⁶

      Anteriorment, Carles de Borja ja manifestava una personalitat feble, amb forts conflictes interiors. Així, li contestava a son pare, a propòsit d’un regal que li va enviar de Roma:

      V. P. no ha merecido poco para con nuestro Señor en consolarme con el libro de caza, pues con esta aprobación y otras permisiones de otro t[i] empo me podré defender de quien me quisiere estrechar a que dexe un exercicio, tan necesario, como veo por esperiençia, para la salud del cuerpo, y para el alivio de los pesados cuydados que tiene un alma que bive en la vocaçión que yo, que casi puedo decir que no la escogí, pues quando llegué a edad de mirar por mí, ya me conozí sin libertad.¹⁰⁷

      La reflexió sobre la manca de llibertat per al paper que la vida li havia reservat, i que potser l’aclaparava, sembla sincera. Carles de Borja havia heretat un gran ducat, resultat final d’una estratègia, que venia de lluny, per tal d’aconseguir un important territori que monopolitzara el conreu del sucre a la Safor, amb la riquesa que això comportava. La maniobra havia començat amb el seu avantpassat Roderic de Borja, esdevingut papa Alexandre VI, que va comprar al fill el ducat de Gandia. Instal·lats els Borja als seus estats, havien anat adquirint una sèrie de petits senyorius que annexionaven al nucli inicial. Finalment, el matrimoni amb Magdalena Centelles, ormejat per Francesc de Borja, acabaria tancant el cercle per la probabilitat, com així va ser, d’incorporar el suculent comtat d’Oliva, feu dels Centelles.¹⁰⁸ Carles de Borja, però, no s’assemblava al pare ni a l’avi, dues personalitats que, més enllà de les seues febleses, havien demostrat una fortalesa de caràcter singular. Potser això pesava també excessivament sobre un duc desbordat pels deutes i plets, que es van aguditzar a la mort del darrer comte d’Oliva i el conseqüent litigi amb altres hereus: «pero sea él [Dios] alabado por darme a bever hieles para mí tan amargas como pleytos, y que se hayan guardado para mi tiempo, siendo la cosa del mundo que yo más aborrezco; y véome con tantos, que se puede creher bien seguramente que se ha de acabar mi vida primero que ellos».¹⁰⁹

      Aquesta carta de Carles a son pare fou contestada ràpidament. L’ambaixador espanyol a Roma havia tramés la notícia de la mort del comte d’Oliva i Francesc es va esforçar per animar el seu fill, intentant convèncer-lo de les bondats dels objectius i de la importància d’assumir les seues responsabilitats:

      Días a que no estoi para tomar pluma en mano, y vos también havéys sido visitado del Señor con vuestras acostumbradas enfermedades: bien es que nos aprovechemos ambos destas misericordias. [...] El señor embaxador me ha dicho hoy el fallescimiento del señor conde de Oliva, aunque hauría ya más de quinze días que por acá se sonava, y yo tenía ya dicho missa por su alma: plega al Señor haya usado de su misericordia con él. Bién creo que os dexará acá algunos trabajos de pleitos. ¿Quién se escapará dellos en esta vida? [...] no os congoxéis con los successos de los pleitos, y con las occasiones que suelen traer de fastidios y enfadam[i]entos: «sufficit diei malitia sua», y bastan vuestras enfermedades y las melanconías que causan, sin las otras que cada día se offresçen; que yo miedo he que no se os pegue algo del humor que las quartanas, con ocho meses de enfermedad, me han dexado; que os certifico que, si no fuese por la gracia del Señor, por la qual buelve el hombre sobre sí, y considerando sus beneficios queda consolado, tratando juntamente del propio conocimiento, del qual nasce el alegria y gozo spiritual, viendo quán differente somos tratados del Señor de lo que merescemos, que si esto no fuesse ¡ay de los malencónicos! [...] A mi Sra. en Xpo. la duquesa quisiera escrivir; mas como conosco su virtud, creo que havrá tomado este negocio con la xpiana. prudencia que suele...¹¹⁰

      El jesuïta seguia encoratjant el seu fill i posava com a exemple les malalties pròpies, que arrosegava des de feia huit mesos. Per superar les adversitats, calia cercar la gràcia de Déu i el coneixement propi per trobar l’alegria i el gaudi espiritual. Malgrat els consells paternals, Carles de Borja tenia els seus arguments i el seu caràcter. El temps li donà la raó respecte als plets. El litigi pel comtat d’Oliva duraria molts anys, més que la seua vida. Precisament l’origen d’aquest contenciós ens porta a una altra malaltia mental, la del difunt comte Centelles.

      Després de faltar Pere Gilabert de Centelles, el seu darrer testament sembla que no anava en la direcció que convenia al matrimoni ducal: «Quanto a lo de Oliva, se declaró en favor del duque, mi señor, que se podian tomar testigos para provar cómo el conde estava loco quando hizo el testamento...».¹¹¹ Això informava el canonge de Gandia a Francesc de Borja. Encara que l’argument de la follia de Pere Centelles era interessat, sembla que manejava raó. La demència del darrer comte d’Oliva era ben coneguda i justifica, en part, la facilitat en trobar testimonis, com comentava Villalón a la mateixa carta: «ya han jurado entre criados viejos y hombres de Oliva y Pego, Gandía y Valencia çerca de ochenta testigos».¹¹²

      Més conegut encara, per la rellevància del personatge, era el trastorn mental de Joana la Boja. Felip II envià Francesc de Borja perque intentara controlar el comportament poc edificant de la seua àvia. Era lògic, atés que Francesc, de jove, havia estat ja al servei de la reina de Castella i, posteriorment, l’havia visitada. Comissari jesuïta per a Espanya i Portugal, en aquell moment, Borja es trobà amb un panorama desolador. La reina Joana no volia saber res de misses ni capellans i estava obsessionada per manies persecutòries respecte a las dueñas. Francesc informa detalladament de la situació, donant la seua opinió clara: «paresce que [e]n la enfermedad que S. A. tiene de la flaqueza del juicio se pueden poner pocos remedios, por estar ya tan arraigada esta dispusitión...».¹¹³ Al seu parer, les al·lucinacions de la reina «según se puede juzgar, son illusiones o visiones malignas...».¹¹⁴ Després de proposar una sèrie de mesures, algunes de les quals van donar resultat, torna a emetre la seua valoració sobre les dèries de Joana: «y es ser esto ymaginaciones y flaqueza de cabeça, todo lo qual procede de la raiz principal de la enfermedad, que ha tantos años que S. A. tiene».¹¹⁵ La malaltia mental era ja crònica i el seu remei molt difícil, per no dir impossible: «solo el Señor, en cuya mano están todos los que biben, es poderoso para remediar esta enfermedad, la qual está de manera arraigada...».¹¹⁶ Borja, però, no va parlar en cap moment de possessió diabòlica ni de causes sobrenaturals: flaqueza del juicio i flaqueza de cabeça eren causes naturals, no feia falta cap exorcista.

      Hi ha més casos de malalties mentals en la correspondència MB, com el de Vincenzo Malherba, jesuïta que hauria agredit el provincial de Sicília Paulo Achiles que va restar il·lès. Atés «che il suo principal deffetto è mancamento di cervello...»,¹¹⁷ Francesc de Borja, СКАЧАТЬ