Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Malalties i remeis - Francesc Devesa i Jordà страница 17

Название: Malalties i remeis

Автор: Francesc Devesa i Jordà

Издательство: Bookwire

Жанр: Медицина

Серия: Oberta

isbn: 9788491343400

isbn:

СКАЧАТЬ la qual cosa ens fa suposar que no hi havia diarrea. Aquell episodi es va superar i Borja encara va viure 15 anys, cosa que descarta un procés especialment greu o irreversible. Unes hemorroides podrien explicar el quadre, encara que caben altres possibilitats etiològiques. Més confusa encara és la descripció dels símptomes que patia el rector del col·legi de Barcelona: «voy también al hospital, aunque mi poca salud anda ya para no dejarme trabajar según me fatiga la sangre en estos tiempos».133 Estava cansat perquè perdia sang, o perquè li’n sobrava? Tenia aprensió per la sang dels malalts hospitalitzats? Pot ser que el pare Ayala es trobara simplement fatigat per mala salut. No resulta fàcil esbrinar-ho sense més informació. Qui sí que patia un excés de sang era un altre jesuïta: «Por estar sangrado dos vezes, aunque no de calentura, sino de demasía de sangre, que por esta tierra crece, [pongo fin a la presente]...».134 Resulta interessant el fet d’atribuir l’excés de sang al lloc (Sevilla) i també la prescripció de les sagnies que no es manaven per febre, com era més usual, sinó per massa sang, una indicació que encara està vigent en l’actualitat en certes malalties.135

      Els patiments urològics solen aparéixer en les obres mèdiques i quirúrgiques renaixentistes. El saber anatòmic va propiciar avanços en el coneixement i tractament d’aquestes malalties i, fins i tot, l’aparició d’obres especialitzades. El burgalès Francisco Díaz publicava el 1588 una obra que es considera el punt de partida de la urologia moderna.136

      Les malalties o símptomes de tipus urològic estan presents en 13 ocasions. Hi figuren tant les molèsties urinàries (trabajo, escozimiento, ardor de urina) com la patologia més clarament vinculada al còlic de ronyó: dolores de hijada y de arenas, achaques de piedra y de urina, etc. El mateix Francesc de Borja es queixava d’algunes molesties: «antes que aquí llegasse, me sobreviniesse con las demás viejas una nueva enfermedad en la vía de la urina, que siempre que la havía de hazer, sentía notable dolor y escozimiento».137 Els símptomes de Borja correspondrien a disúria, terme que també es coneixia al segle XVI, encara que, potser, en un significat més restrictiu.138 Uns anys després, contaria els dolors d’un altre jesuïta que probablement patia d’alguna cosa més que un còlic renal: «Al P. Tablares [Pedro de Tablares] tengo en cama, y fatigado a ratos con calenturas y otros achaques de piedra y urina. Témese de su salud».139

      Respecte a la hijada o dolor de hijada sols apareix una volta, fora de la patologia urològica exclusiva: «martirio de la hijada y del estómago».140 En les altres ocasions, el concepte va lligat més clarament a la litiasi renal, com en el cas del rector del col·legi de Madrid, Pedro Saavedra: «aunque nos han seguido trabajos de enfermedades, y yo he andado siempre cayendo y levantando de mi hijada y riñón y piedra, al presente estoy mejor, y sólo un hermano tengo enfermo».141 També Martí d’Aragó, després d’una llarga malaltia amb diarrees, contava altres símptomes: «y en la convalescencia haver tenido muchos dolores de hijada y de arenas».142 L’episodi del comte aragonés apunta a la patologia urinària, i podria correspondre a allò que hui coneixem com a còlics nefrítics.143

      L’embaràs i el part, encara que són fenòmens fisiològics i naturals, tenen el seu perill per a mares i fills. Si això és cert ara, al segle XVI ho era molt més. A falta d’estadístiques, la mortalitat postpart devia ser elevada, com també la del fetus i del nadó. L’assistència obstètrica estava en mans de dones semiprofessionals: comares i llevadores eren expertes en l’assistència. Els metges i les institucions intentaven millorar la formació d’aquest grup sanitari. Així, entre les finalitats de la Pragmática de 1477 que regulava el Protomedicato, figurava la d’examinar també les comares. Tret d’Itàlia, l’accés de les dones a la universitat, i per tant a la medicina, estava pràcticament barrat a tot Europa des de feia segles, de forma que les publicacions sobre l’embaràs i el part eren signades per homes. Una excepció fou la de Trotula, una dona procedent de l’escola de Salern i autora de Passionibus Mulierum, llibre difós entre els segles XII i XV, que circulava durant el XVI com una obra clàssica.144 Per altra banda, el mallorquí Damià Carbó publicava el 1541 un llibre amb aquesta intenció: «es nuestro propósito tractar del oficio de la comadre y todo lo que fuere necesario para semejante exercicio...».145 Els coneixements anatòmics havien millorat, com ho demostra la descripció de l’aparell genital femení i del fetus publicada per Valverde de Amusco. Nombrosos metges s’ocupen de l’embaràs y del part, entre els quals destaquen els tractats de Luis Mercado, De Mullierum affectionibus (1579), i de Núñez de Oria (Coria), Libro del parto humano (1580). Els metges sols atenien excepcionalment les embarassades i parteres, però l’assistència dels cirurgians al part distòcic anava obrint-se pas (González Navarro, 2006: 107-157).

      Com era d’esperar, les notícies sobre embarassos i parts sovintegen en la documentació revisada, comptabilitzant un total de 44, que correspon a un 5,78% de les manifestacions específiques. La terminologia és la pròpia de l’època: preñada, preñado, preñez, alumbramiento, parto, parido, etc. En nombroses ocasions, es fa saber la novetat de la gestació, la bona marxa de l’embaràs o el part feliç; en altres, hi ha alguna incidència superada, com en el naixement de Francesc de Borja. El duc Joan li ho conta al seu sogre: «Que Nuestro Señor, por su misericordia, ha alumbrado a mi Señora la duquesa con un hijo y servidor de vuestra merced, la cual, gloria de Dios, está buena aunque el parto ha tenido algo fuerte».146 No es corrent trobar la preocupació de l’embarassada mateixa, com en el cas de l’esposa de Francesc de Borja: «le suplico que a todos nos encomiende a Dios y también mi alumbramiento, que será en este mes y en este lugar sola...».147 Elionor de Castro es queixava de soledat, atés que Francesc havia marxat a l’encontre de Carles V per ajudar a la campanya de Provença.148

      De vegades, l’embaràs era dubtós, com en el cas de l’esposa de Felip II, Isabel de Valois: «La rreyna anda con poca salud y con muchos desmayos aunque dizen que está cierto preñada».149 En aquest cas però, els esdeveniments es van precipitar i, una setmana després, el pare Saavedra informava Borja:

      El domingo passado, me mandó abisar Dn. Luis, limosnero mayor de S. M., que la reyna estaba muy mala, y dixéssemos todas las missas por ella: que le habían dado el santísimo sacramento. Y estando el mismo domingo predicando el P. Ramírez, me binieron a dezir que había parido, y que estaba mejor la reyna [...] Y luego que acabó la missa, me embió a dezir el limosnero que era fallescida; y así fallesció, téngala el Señor en su gloria, el mismo domingo que digo. Hasta el día que fallesció, no se dixo en la corte que estaba mala, ni lo sabíamos, aunque ella andaba indispuesta y entre los médicos gran disensión, que unos dezían que estaba prennada, y otros que no, sino que tenía otras enfermedades. Llegó aquel día, dende el sábado antes, a mostrar mucha enfermedad. Diéronle una purga rezia, y con ella echó la criatura muerta y a la una, después de medio día, fallesció, diziendo cosas marabillosas con un crucifixo en las manos...150

      Els fets van demostrar dramàticament que, malgrat l’assistència mèdica privilegiada de la cort, Isabel de Valois no havia estat diagnosticada correctament del seu embaràs. Al marge de la probable patologia associada, l’error mèdic va ser monumental. La reina moria el 3 d’octubre de 1568, després de parir una xiqueta de cinc mesos que va durar unes hores.151

      Més confús encara fou el cas del possible embaràs de la segona esposa del duc Joan de Borja. Cap a finals de l’estiu del 1542, la duquessa començà a trobar-se malament. Arrossegava unes febres tan llargues que a Saragossa va arribar el rumor de la seua mort. El duc desmentia el succeït i anunciava, el 17 de setembre, que la convalescència de Francesca «no podrà ser breve por estar preñada».152 A principis de novembre, Joan de Borja continuava informant el seu cunyat sobre la milloria de la germana: «Espero СКАЧАТЬ