Nunc dimittis. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Pérez Saldanya –en col·laboració amb Anna Pineda, de la Universitat Pompeu Fabra–, per la seua part, s’acosta a un dels temes que més ha apassionat Ferrando durant dècades: la novel·la Curial e Güelfa, la valencianitat lingüística de la qual Ferrando sempre ha defensat.

      Josep E. Ribera, a partir del seu treball sobre els valors semàntics del pronom adverbial en en català antic, fa unes reflexions al voltant de la gramàtica històrica com a exponent de la Història de la llengua –el gran tema de la producció d’Antoni Ferrando.

      Mateu Rodrigo Lizondo, col·lega del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, però amb docència en els estudis de Filologia Catalana impartits des del nostre Departament, impulsat per un interès compartit i debatut amb Ferrando, aporta una sèrie de dades i reflexions conduents a la determinació de la identitat, fins ara controvertida, del poeta medieval Francesc Ferrer.

      Josep Enric Rubio, amb el seu treball sobre les sermons de sant Vicent, s’aproxima també a un dels interessos de Ferrando, la llengua parlada pel sant i la percepció històrica que se n’ha tingut, a través de la documentació coetània.

      Vicent Salvador, ara catedràtic a la Universitat Jaume I de Castelló, però en un altre temps professor al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, fa una aproximació a la llengua de Joan Francesc Mira des de la perspectiva de la història de la cultura, un punt de vista que sovint és clarament perceptible en l’obra de Ferrando.

      Andreu Sentí, amb el seu estudi sobre les perífrasis modals catalanes, s’a-costa a la construcció de la norma en la nostra llengua, un tema que, com és ben sabut, també ha centrat l’interés de diverses investigacions de Ferrando.

      L’historiador Abel Soler incideix, novament, en una de les temàtiques que ja hem dit que ha apassionat Ferrando des de fa anys, el Curial e Güelfa, i en el tema de l’autoria de la novel·la, considerada anònima fins fa poc. Soler, en la seua magna tesi doctoral, dirigida precisament per Ferrando, n’ha identificat definitivament l’autor.

      Finalment, Santi Vallés ens parla de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, del 1934, i del mestratge de Josep Lluís Bausset, mestre, al seu torn, de Ferrando, als anys d’institut a Xàtiva.

      Comptat i debatut, pràcticament totes les aportacions ací aplegades connecten de manera directa amb la producció escrita d’Antoni Ferrando i els seus interessos culturals, francament inabastables. Fins al punt que el nombre d’articles podria haver-se vist notablement incrementat, si no fos perquè d’altres professors, per raons diverses, no han pogut participar-hi. Tot i això, volem fer constar ací la seua adhesió a aquest homenatge: Assumpció Bernal, Ferran Carbó, Joan Coba Femenia, Josep Enric Estrela, Carme Gregori, Albert Hauf, Gonçal López-Pampló, Iolanda Marco, Maria Josep Marín, Empar Minguet, Lluís Polanco, Lluís Ramon, Josep Ribera Ribera, Ramon Rosselló, Abelard Saragossà i Vicent Simbor. Tots ells –i encara d’altres– formen part, també, d’aquest llibre.

      A les darreres línies del Curial e Güelfa, novel·la napolitana i valenciana a la qual, com ja he dit, tants esforços ha dedicat Ferrando, quan Melcior de Pando, «vell cansat», veu arribar al màxim esplendor el seu protegit Curial, li diu: «Nunc dimittis servum tuum, Domine, secundum verbum tuum, in pace», frase amb què s’acaba el llibre d’Enyego d’Àvalos. «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vaja en pau...» –seria l’apropiació que fa d’Àvalos per al seu personatge, tot prenent les paraules de Simeó, del text de l’Evangeli de sant Lluc. Nosaltres també hem volgut usar aquell Nunc dimittis per encapçalar aquest recull de treballs oferts al nostre mestre i company: en el seu llarg camí, ha arribat a un punt en què comença una nova singladura. Se’n va –només en part, i metafòricament– d’un àmbit concret del seu treball. Però per continuar en molts altres, en els quals és imprescindible.

      Des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, un grup de professors hem volgut retre-li aquest homenatge afectuós. D’altres, per motius de compromisos laborals, no han pogut contribuir-hi. Temps hi haurà de participar en noves iniciatives, que estic segur que vindran. Tots, però, ens hem vist –i ens veiem– enriquits, en un moment o en un altre, per la seua presència i per la seua amistat. Per la proximitat d’un home savi i afable que sempre es mostra accessible, entusiasta, vitalista i ple d’una energia i d’una vitalitat intel·lectual i anímica que és veritablement tot un model per a tothom. El seu treball és un referent per a la Filologia Catalana, com ho és el del seu mestre Sanchis Guarner. Almenys, així el veig jo i estic segur que també el veuen així els meus col·legues al si de la Universitat de València.

      No vull acabar aquesta presentació sense una línia personal: tenir cura d’aquest volum ha estat un privilegi i un honor. Gràcies, Antoni Ferrando, per tot el que has fet i el que faràs encara! Nunc dimittis... i continua.

      ANTONI FERRANDO FRANCÉS, APUNT BIOGRÀFIC I TRAJECTÒRIA FILOLÒGICA

       per Mireia Ferrando Simón

      NOTA PRÈVIA

      Les pàgines següents aporten un retrat de la trajectòria intel·lectual i humana d’Antoni Ferrando, amb un brevíssim perfil biogràfic i un recull de la seua vasta producció bibliogràfica. Són pàgines que vaig acceptar de confegir amb una il·lusió lògica, però també amb unes reserves inicials que han anat prenent cos a mesura que he anat per feina; m’he mogut en la tensió entre l’ànim d’una tossuda exhaustivitat i la consciència d’una resignada però necessària limitació. Ara i adés m’ha envaït la sensació de no fer-li justícia.

      El perfil biogràfic ofereix una visió panoràmica de la seua trajectòria vital, tot posant l’èmfasi en el vessant acadèmic i investigador, però també atenent la seua faceta de mestre i la dedicació cultural en favor del país. L’apartat bibliogràfic ordena de manera cronològica una àmplia tria de la seua producció en forma de llibres, edicions, capítols de llibre, articles d’investigació, pròlegs, ressenyes i altres treballs de caire divulgatiu, fruït d’una capacitat de treball extraordinària. Confie que aquest recull siga una mostra suficientment rica i representativa de tota una tasca callada de moltes hores al dia, de moltes hores a l’any i de moltes hores durant molts anys dedicades sense descans i en cos i ànima a la filologia catalana. Potser en una altra ocasió caldrà abordar l’estudi i la descripció d’una obra tan sòlida i encara lluny d’esgotar-se; de valorar-la, doncs, en la seua global importància.

      D’Antoni Ferrando, és aquesta la contribució més coneguda: el dens full de serveis prestats a la Universitat de València i la vàlua científica dels seus treballs, concebuts amb «rigor, precisió, lucidesa i sobrietat», mots que Manuel Sanchis Guarner emprà en el pròleg de Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980). En efecte, una curiositat intel·lectual inesgotable l’ha dut a escriure centenars i centenars de papers sobre temes variats i, de vegades, sensibles, amb la perspectiva diacrònica sempre a punt i des d’un tarannà moderat, refractari a l’abstracció i obert a la crítica i a l’autocrítica. Ara bé, limitar-se a reconèixer aquesta reeixida contribució al coneixement científic de la filologia catalana em sembla que és traçar un perfil inexacte i parcial de la seua figura. Perquè una dedicació tan absorbent a l’estudi no s’entén, ni s’explica, sense una filosofia al darrere.

      Crec no equivocar-me si afirme que el motor de tot el seu treball és un ferm compromís cívic i ètic. D’ací, la disponibilitat humana extraordinària que el caracteritza i, d’ací també, l’íntim sentit del deure moral que li ha fet transcendir els marges universitaris. La seua no és sols una trajectòria de transcendència acadèmica, sinó també СКАЧАТЬ