Nunc dimittis. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ jo mateix–, hem volgut que els articles que es confegissen per a aquest aplec d’estudis fossen, preferiblement, treballs descendents dels ensenyaments que tots hem rebut del mestre, no sols a les classes o als estudis reglats en què molts dels qui hi participem hem gaudit del seu saber, sinó també a través de la seua obra escrita, que és pràcticament ineludible per a qualsevol filòleg valencià que vulga treballar temes de la nostra llengua i de la nostra cultura al País Valencià i, encara, en altres territoris de la nostra comunitat lingüística.

      Avalats pels membres del comité científic, que cobrien tots els flancs a què s’ha dedicat Ferrando, hem estat capaços d’aplegar una vintena de treballs elaborats per membres de Departament de Filologia Catalana que hi són professors, ara, o que ho han estat en el passat i, encara, uns altres treballs que, encarregats des de la comissió, pretenen fer aproximacions més o menys directes i primeres a la figura i l’obra immensa del nostre homenatjat i mestre.

      Aquestes aportacions ara esmentades són obra de reconeguts especialistes que s’han centrat en alguns dels vessants que es poden detectar en la trajectòria intel·lectual de Ferrando. Emili Casanova, catedràtic del nostre Departament, amb les seues paraules sobre la publicació més recent de Ferrando, revisa les seues aportacions sobre la tasca codificadora dels grans mestres de la Filologia Catalana –Fabra, Moll i Sanchis Guarner– i ens aporta, alhora, una visió més personal del seu col·lega i amic. El catedràtic (i exrector) de la Universitat de Girona, Josep Maria Nadal, ens ofereix una sèrie de reflexions sobre les llengües i els parlants, una línia on es poden incardinar clarament alguns dels treballs de Ferrando. Per la seua banda, el catedràtic de la Universitat de València, Rafael Ramos Alfajarín, aporta un treball centrat directament en l’obra de Ferrando, tot incidint en el model lingüístic, des de l’òptica de la Història de la llengua. Des de la Universitat de Girona, també, Albert Rossich ha fet una ullada ben incisiva a la producció de Ferrando relacionada amb l’edat moderna, un espai cronològic de la nostra història literària menystingut en terres valencianes, com també a la resta del nostre domini lingüístic i que Antoni Ferrando ha estat pioner a revaloritzar. Finalment, Rafael Roca, professor també del nostre Departament de Filologia Catalana, ha tractat un tema tangencial de la producció de Ferrando, però que pot resultar paradigmàtic pel que respecta al compromís social i cultural de Ferrando amb el nostre poble: la seua relació amb la revista Saó, la publicació periòdica degana en valencià i d’ideologia religiosa progressista, que ens mostra la vinculació del professor universitari amb una part de la societat on la nostra llengua demana, encara, una major presència.

      A banda d’aquestes cinc aportacions que giren al voltant de l’obra de Ferrando, mereix una consideració especial el treball –certament titànic– que ha portat a terme Mireia Ferrando –llicenciada en Filologia Catalana, deixebla i filla de qui és el destinatari d’aquest llibre–, a qui se li va encarregar el treball més difícil que calia fer: construir una biobibliografia necessàriament i afortunadament provisional d’un personatge tan important com el seu pare, cosa que la situava en una posició delicadíssima en la qual ha reeixit. Sense apassionaments innecessaris i amb un rigor segurament heretat del mestre, era qui podia acostar-se a l’obra immensa del seu progenitor sense despertar-li sospites i amb major facilitat, atés que deuen ser poques les biblioteques –per no dir-ne cap– que tinguen tot el conjunt dels escrits de Ferrando. I així i tot, la mateixa redactora del treball ens explicita que renuncia a fer-ne l’inventari exhaustiu, superada per la immensitat d’un treball que, sense cap dubte, encara no es pot veure conclòs –per sort! I que estic segur que continuarà creixent per molts anys encara, atesa la capacitat de treball immensa i envejable que caracteritza Antoni Ferrando. Com també és immens l’agraïment a Mireia, per part dels membres de la comissió ja esmentada, que vàrem tenir la gosadia de descarregar aquella responsabilitat en aquesta jove filòloga que no sols ha estat a l’altura, sinó que ha superat les expectatives que hi havíem dipositat.

      El gruix del present volum, però, el constitueix la vintena de treballs que hem aportat els col·legues, actuals o del passat, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i on, sense ben bé voler-ho, es percep la diferent intensitat del mestratge de Ferrando en les diverses àrees que el constitueixen: mentre la lingüística i la història de llengua, la literatura medieval i moderna i la Renaixença es veuen molt ben representades com a evidència del que han estat els interessos més palesos de l’homenatjat, els estudis que s’ocupen de la literatura del segle XX són menys nombrosos, com era d’esperar. Però, també, hi ha una bella presència dels estudis àrabs –i cal no oblidar que el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València integra al seu si, des de sempre, una secció destinada a la literatura i la cultura àrabs–, en tant que Ferrando també s’ha ocupat dels primers temps de la conquesta jaumina i, doncs, d’un moment en què ambdues cultures varen estar clarament en contacte directe. Tot plegat, doncs, un ventall amplíssim que remet a la mateixa amplitud d’interessos que podem detectar en la trajectòria de Ferrando.

      Així, en primer lloc trobem el treball de Carme Barceló i Ana Labarta, que s’han ocupat, ací, d’estudiar les mencions que es fan al Llibre dels feits de les treves signades pel rei Jaume I amb el senyor musulmà de València, a qui nomena Zeyt Aboceyt. L’època jaumina i el Llibre dels feits, un camp en què Ferrando és una autoritat indiscutible, doncs, ha centrat aquest treball des de la perspectiva interessantíssima del món musulmà.

      En segon lloc apareix l’estudi d’Emili Casanova, que fa una aproximació al nom de pila Amparo, amb totes les seues variants. Com diu el mateix autor, va compartir amb Ferrando l’estudi i el debat onomàstic al si de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va incloure, el 2006, la variant Amparo en lloc d’Ampar, al Vocabulari de noms de persona valencià-castellà.

      Maria Conca, professora ja jubilada del Departament de Filologia Catalana, i l’estudiós Josep Guia aporten un article on es fixen en les unitats estilístiques de Joan Roís de Corella com a elements caracteritzadors de l’estil d’aquell autor –un dels creadors de la valenciana prosa– i ens n’ofereixen una selecció, tot posant-les en contacte amb determinats llocs del Tirant lo Blanc, on també hi apareixen. No cal recordar que Ferrando s’ha ocupat de l’estudi de la valenciana prosa com a etiqueta historiogràfica.

      Vicent J. Escartí, per la seua banda, fa una primera aproximació global a l’obra de Joan Collado, un autor del XVIII, i enllaça amb els interessos en la poesia popularista de l’edat moderna que tantes vegades ha mostrat Ferrando.

      Tot seguit, Jesús Jiménez aporta les seues reflexions sobre el sistema vocàlic del català i, en particular, de l’occidental, des del moment de la conquesta jaumina, un tema també tractat en alguns dels treballs de Ferrando.

      Joaquim Martí Mestre, com a lexicògraf, ens apropa al segle XIX i, en concret, a la publicació periòdica El Mole. La premsa, com a mitjà de comunicació social en aquell segle, ja havia estat assenyalada per Ferrando en més d’un lloc com una font riquíssima per al filòleg.

      L’estudi d’Adrià Martí-Badia, també va per aquesta mateixa línia: una aproximació al segle XIX, ara, però, per tal d’analitzar la consciència sobre la identitat cultural i lingüística dels valencians i els catalans d’aquell període.

      Dona, poesia i un període tan poc estudiat com el XVIII valencià centren l’aportació d’Eulàlia Miralles i Verònica Zaragoza, tot enllaçant amb un tema que només havia insinuat Ferrando en la seua coneguda tesi doctoral sobre els certàmens religiosos valencians: la presència de dones poetes en la nostra història literària.

      Miquel Nicolás, professor que ha compartit amb Ferrando la docència d’Història de la Llengua i l’autoria d’una de les seues obres més emblemàtiques, Història de la llengua catalana (Barcelona, UOC, 2011), ens aporta un treball on recorre les bases històriques i metodològiques de la historiografia lingüística СКАЧАТЬ