Crònica Volum I. Miquel Parets

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ La mala reputació dels artesans de la pell, i dels assaonadors en particular, derivava en gran part del fet que els treballadors havien de remenar amb les seves pròpies mans substàncies com alum, calçs, olis i greixos (per estovar les pells), i altres matèries degradants, sobretot sang i orins. Altrament, el treball de la pell estava associat tradicionalment, almenys en el context de la Monarquia Hispànica, amb jueus i conversos, tot i que no ens consta que aquest prejudici persisteixi a la capital catalana després de l’expulsió de 1492.⁵⁵

Ja hem fet notar anteriorment que un dels trets més singulars de la xarxa de sociabilitat de Parets era la seva escassa projecció més enllà de Barcelona. Llevat de les seves dues primeres mullers, totes dues provinents d’extramurs —la família de Maria Roure provenia de Vic, mentre que Elisabet Mans va créixer en un mas dels afores de Sarrià—, no hi ha gaires més indicis per pensar que el nostre assaonador tingués un coneixement directe del món que s’estenia més enllà de les muralles barcelonines.⁵⁶ Que la sola excepció de la norma siguin els tractes mantinguts amb un sabater de Girona tampoc no és gens sorprenent, almenys atesa la freqüència amb què el seu mateix ofici empenyia els assaonadors a entrar en contacte amb la ruralia. Els treballadors urbans del cuiro havien de mirar forçosament més enllà de la ciutat per tot el que feia a les matèries primeres de la seva activitat, des de les pells fins a les diverses menes de tanins que necessitaven per adobar-les.⁵⁷ Tampoc no és gens casual que molts dels sabaters endeutats, com hem vist més amunt, amb algun assaonador visquessin fora de Barcelona; així, la concòrdia signada per Jacint Font el 1666 incloïa sabaters de Mataró, Arenys, Canet i altres petites localitats escampades pel Principat.

Tot plegat reflecteix prou bé la importància que en el decurs del temps havia adquirit el vessant mercantil més que no pas manufacturer de l’activitat dels assaonadors, i encara més dels blanquers. Aquesta transformació era el resultat d’un procés de descentralització de la manufactura catalana del cuiro que havia començat al segle XVI, quan els fabricants volgueren defugir la rígida estructura corporativa i els elevats costos del ram barceloní de la pell, i aprofitar els avantatges comparatius d’un seguit de centres menors com són ara Girona, Solsona, Manresa, Olot, Vic i Igualada.⁵⁸ Cap al final del segle XVII es pot arribar a parlar fins i tot d’una neta tendència cap a la desurbanització de l’activitat, deguda, en part, als baixos salaris i a l’augment de la força de treball a la ruralia, uns factors que no eren sinó un subproducte de la recuperació demogràfica i econòmica del període. Així, quan els blanquers de Barcelona s’exclamaren, l’any 1684, que els sabaters locals s’estimaven més de comprar els cuiros adobats fora ciutat, no feien sinó deixar-nos un testimoniatge involuntari d’un canvi radical en les relacions de producció, que acabaria per relegar els gremis urbans a una funció de redistribució, més que no pas manufacturera, en l’economia i en la societat locals.⁵⁹

Molts d’aquests canvis són, però, posteriors a l’època de Parets. En vida seva els gremis barcelonins encara controlaven directament molts d’aquells recursos que els havien procurat al llarg dels segles una posició respectable, si no una veritable influència, en la vida política local.⁶⁰ La mateixa corporació del nostre assaonador podia rivalitzar amb moltes altres en antigor, en grau d’autogovern i en participació, limitada però innegable, en la política municipal. El gremi dels assaonadors va ser fundat, sembla, cap a la fi del segle XIII, i l’any 1311 obtingué la sanció de les seves primeres ordinacions.⁶¹ El nombre dels seus agremiats fluctuà sensiblement en el decurs del temps. Els setanta-dos mestres enregistrats al fogatge barceloní de l’any 1516 disminuïren fins a quaranta o cinquanta a la darreria del segle XVI, i tocaren fons, amb una vintena a tot estirar, després de la pesta de 1651, abans no tornés a remuntar fins a una mitjana d’uns quaranta membres a començament del segle XVIII.⁶² Tot i no ser un dels gremis més petits, tampoc no era pas dels més nombrosos, sobretot per comparació amb altres oficis, com és ara el dels fusters, que a l’època de Parets podien aplegar fins a gairebé un centenar d’afiliats a les seves reunions periòdiques.⁶³ No ens hauria d’estranyar, doncs, que la corporació dels assaonadors hagués tingut problemes, l’any 1594, a l’hora de trobar un candidat per substituir un confrare traspassat que figurava insaculat al Consell de Cent. El fet que aquesta i altres obligacions hagin costat tant de satisfer il·lustra prou bé allò que era a la pràctica una corporació petita i financerament precària.⁶⁴

Les reduïdes xifres de la corporació ajuden a explicar, però, l’esperit de familiaritat, si no d’intimitat, que regnava entre els seus membres. El mateix es pot dir de la propensió dels assaonadors a viure tots plegats en un mateix barri, un aspecte que comentarem més endavant. Una proximitat d’aquesta mena, i a una escala tan petita, significava que els mestres gremials no sols es freqüentaven els uns als altres, tant a la feina com a l’hora del lleure, sinó que també en sabien força, els uns dels altres. No hi ha millor demostració d’això que les anotacions del mateix Parets, breus però força eloqüents, sobre el tarannà i el grau de riquesa relativa dels confrares traspassats entre els anys 1629 i 1634. Aquestes disset diguem-ne necrològiques ofereixen algunes dades de caràcter genèric, com són ara l’edat, la causa del traspàs i si el finat havia mort a casa seva o a l’hospital, però les observacions més substantives fan referència, sobretot, a dues altres qüestions. La primera, la riquesa o pobresa del company desaparegut; una variable que Parets atribueix tot sovint als mèrits o demèrits —com és ara l’alcoholisme— dels interessats. La segona era la qüestió dels sobrevivents: en quin estat quedaven i, sobretot, si la vídua i/o els hereus del finat volien continuar amb l’obrador obert. Així, per exemple, quan el febrer de l’any 1632 va morir Pere Pau Comalada, Parets escriu que «tenia botiga, y en sa casa no s’i treballave sinó sumach, a la contínua, y tenia fama del més rich assaonador»; com que no va deixar fills, l’obrador va tancar arran de la seva mort (I, 104v-105v).⁶⁵ Al seu torn, quan Francesc Quadrada va morir, l’abril de 1632, el cronista no dubta a criticarlo asprament per la seva conducta en vida: «era homo molt vidayrada, que lo de més tems no treballave, sinó que era molt jugador, y morí espalmat, de bèurer molt vi fret» (I, 105v). Dos mesos després, el qui traspassava era Antoni Colomer, un bevedor igual que Quadrada (I, 105v). A través d’aquests i altres comentaris similars el nostre cronista delineava una peculiar economia moral, feta de deures acceptats o rebutjats; una escala de valors que enfrontava a la pràctica l’austeritat i les ganes de treballar amb la irresponsabilitat i els deutes contrets per culpa de l’afició al joc o a la beguda. Allò que feia possible avaluacions d’aquesta mena era, però, les reduïdes dimensions i el caràcter fortament travat d’aquest cercle de treballadors; dues condicions que també tenen conseqüències prou importants en el desenvolupament de la sociabilitat del mateix Parets.

Quin era el rang particular de Parets dins el conjunt dels mestres assaonadors? Malauradament, no sabem res del nivell de riquesa que el nostre assaonador va assolir en l’exercici de la seva activitat. La manca de registres fiscals coetanis i d’altres documents anàlegs fa impossible de conèixer els seus ingressos o el seu patrimoni. Certament, no era molt i molt pobre, perquè almenys era propietari emfitèutic de casa seva.⁶⁶ Una prova addicional que no vivia en la misèria és la narració de la seva experiència personal de la pesta de 1651, en què recalca que els membres malalts СКАЧАТЬ