Crònica Volum I. Miquel Parets

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ al capdavant, ocupen un lloc eminent en la xarxa de relacions personals del cronista. El solapament és encara més marcat pel que fa a la família i als amics, la qual cosa contrasta —sigui dit de passada— amb allò que succeïa a Ais de Provença al segle XVI, on els assaonadors, segons les recerques de Claire Dolan, eren poc inclinats a l’endogàmia matrimonial i, fins i tot, a transmetre l’ofici de pares a fills, tot i la gran solidaritat que mostraven els uns amb els altres en el si de la pròpia corporació (instal·lada, com en el cas dels blanquers barcelonins, en un convent agustinià).⁷⁶ L’altre atribut que compartien els assaonadors del cercle de sociabilitat de Parets era la proximitat geogràfica. El cronista i els seus companys d’ofici no eren només uns col·legues de professió. També eren veïns, és a dir, coresidents d’un barri petit, però força densament poblat, de la ciutat.

      5. ELS VEÏNS

El món on vivia Parets començava a casa seva. Els fonaments són encara al mateix lloc, i l’estructura i la distribució no han canviat gaire, tot i que els edificis del carrer han gairebé doblat l’alçada que tenien en temps de Parets.⁷⁷ Com que la casa de l’assaonador feia cantonada, els documents coetanis el descriuen com a resident en carrers diferents. El fogatge parcial de l’any 1640 l’enregistrava com a resident a les Voltes de Sant Jacint, un carreró que es caracteritza, com el mateix nom indica, pel passatge cobert que desemboca al carrer dels Corders. Parets, però, vivia a l’altre cantó; la casa, segons el seu inventari post mortem de l’any 1661, era «al carrer d’en Coromines, davant el portal de Sant Jacint de Santa Caterina».⁷⁸ Això vol dir, doncs, que es trobava davant per davant del portal sud-est de l’església i convent de Santa Caterina, que donava nom al barri. Res no queda a hores d’ara d’aquest imponent establiment eclesiàstic, enderrocat l’any 1837, i substituït per un mercat d’abastos, ara tot just remodelat.⁷⁹ Aquest edifici religiós arribà a formar part de la biografia de Parets, ni que fos de manera indirecta. Era, si més no, la residència de Tomàs Ros, el confessor de la seva segona dona, Elisabet Mans. I quan l’assaonador volgué explicar en la seva crònica el traspàs de sa muller arran de la pesta de 1651 (I, 141v [140v]), no s’estigué de remarcar la gran devoció de la finada a la Mare de Déu del Roser, la capella i la confraria de la qual es trobaven també en aquella església.

La família de Parets feia temps que vivia en aquell indret, i tot indica que el nostre cronista hi va passar tota la vida un cop va heretar la casa en règim emfitèutic. Un cert «En Parets, assaonador» —l’avi o el besavi patern del nostre cronista?— figurava ja en un fogatge de l’any 1497 com a habitant a l’«illa hon és la casa de Miret Sarovira comprenent les voltes [de Sant Jacint] fins al forn prop la capella d’en Marcús», és a dir, al mateix lloc, si fa no fa. No gaire després, al fogatge de 1516, hi trobem un assaonador de nom Joan Parets que vivia «en la Illa a on és la Capella d’en Marcús fins al c[arrer] de [la Barra] de Ferro», una adreça una mica més imprecisa, però que es referia probablement a la part de dalt del carrer de Montcada.⁸⁰ Altrament, pel que sabem sobre la radicació dels parents de Parets, podem dir que la majoria havien viscut i continuaven vivint ben a prop seu. Així, per exemple, la seva tia Anna i el seu marit, el mercader Rafael Bruc, quan aquest va morir, el 1630, residien a la cantonada del carrer d’en Giralt el Pellisser.⁸¹

Aquest veïnat ocupava la part alta del barri de la Ribera, una àrea força densament poblada que s’estenia al nord de la ciutat i a la vora del litoral marítim. Aquest sector era el més “promiscu” de la ciutat; no debades era una zona de transició entre la cèntrica Barcelona mercantil, amb els seus importants mercats de la plaça del Blat i de la plaça de l’Àngel, i aquella barriada manufacturera del vessant oriental, coneguda des de l’Edat Mitjana com la «Vilanova del Llevant». També feia de frontera entre la zona tèxtil de la ciutat, el barri de Sant Pere, i la part baixa del barri de la Ribera, on convivien les residències patrícies —de mercaders o exmercaders enriquits— i els habitatges força menys estables dels mariners i de tots aquells que treballaven en els oficis de la mar. La part baixa del barri de la Ribera era, en poques paraules, un veïnat de treballadors, molts dels quals es dedicaven a la manufactura tèxtil com a teixidors, paraires i cardadors.⁸²

Els treballadors de la pell, sobretot assaonadors i blanquers, vivien ben a la vora de la casa de Parets. Fins i tot el nom actual d’alguns d’aquests carrers —dels Assaonadors, de la Blanqueria, d’en Giralt el Pellisser— és un reflex de la presència perdurable dels oficis de la pell en aquesta àrea.⁸³ I el mateix es pot dir de la seva representació corporativa en aquest indret urbà. Quatre edificis, en particular, sobresurten com a llocs institucionals i devocionals dels artesans del cuiro. El més allunyat de la ribera marítima era l’església hospitalera de Sant Joan de Jerusalem, a la Riera de Sant Joan, on la corporació dels assaonadors tenia la seva capella particular.⁸⁴ La confraria hi feia moltes de les seves activitats de culte, i alguns dels membres eren enterrats al sepulcre col·lectiu de la corporació, que tenia com a patró sant Joan Baptista. Tanmateix, en temps de Parets la confraria havia deixat de reunir-se a l’hort contigu a l’església. L’activitat corporativa estava centrada aleshores en un altre indret rellevant, la casa gremial dels assaonadors, que es trobava una illa i mitja més avall de la casa de Parets, a la cantonada dels carrers Assaonadors i Montcada, al darrere de la capella d’en Marcús, l’edifici públic més antic del barri.⁸⁵ Hi havia, però, altres dues esglésies que també tingueren un paper prou important en la vida social i religiosa dels assaonadors barcelonins: l’una era la petita església parroquial de Sant Cugat del Rec, fundada el 1023 i reconstruïda el 1626, on Parets i els seus foren enterrats; l’altra, la del convent de Sant Agustí, fundat el 1309, i seu de la confraria dels blanquers d’ençà de la dècada del 1340.⁸⁶ La proximitat física de tots aquests edificis té un paral·lelisme interessant en el calendari festiu de les institucions que albergaven: la festa de Sant Agustí, el 28 d’agost, precedia immediatament la de la Decapitació de Sant Joan Baptista, el 29 d’agost.⁸⁷

Però tan important com aquests singulars espais corporatius era el fet que Parets vivia en un barri habitat per molts mestres del mateix ofici, alguns dels quals eren també els seus veïns més immediats. Els que vivien més a la vora eren, per exemple, els assaonadors Pere Pau Feliu (les «cases grans» del qual eren justament al costat de les «cases petites» de Parets), Joan Ricard, Francesc Cornet i Pere Cases, tots els quals residien al carrer d’en Coromines, i Esteve Riber, que tenia una casa força gran al carrer paral·lel de la Flor de Lliri, «davant Santa Caterina».⁸⁸ El fogatge de 1640 enregistrava més de trenta assaonadors residents en aquella zona, els més als carrers dels Assaonadors (nou), de la Flor de Lliri (cinc), de les Voltes de Sant Jacint, on vivia Parets, i a la plaça de l’Oli (tres en cada cas). No sorprèn gaire que aquesta llista inclogui molts dels amics i col·legues identificats del nostre assaonador, com ara: al carrer de la Flor de Lliri, Jaume i Maria Noguers, la padrina d’un dels fills de Parets; a les Voltes de Sant Jacint, Francesc Broquetes, que actuà de testimoni en els testaments del pare de Parets i de la seva primera muller, i al carrer d’en Coromines, Francesc Quadrades, testimoni, al seu torn, en l’inventari dels béns de la primera muller de Parets. També s’hi pot СКАЧАТЬ