Crònica Volum I. Miquel Parets

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ es va veure reforçat, a més, per un altre personatge d’ascendència francesa, l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, va ser la padrina del darrer fill de Parets.⁹⁸

La xarxa de relacions de l’assaonador s’escampava per altres vies i més enllà de les direccions tot just apuntades. No cal dir que aquest breu estudi no pot resseguir tots els cercles dins els quals es va moure Parets.⁹⁹ Una omissió particularment significativa és la de totes aquelles persones que entraren en contacte amb ell arran de l’exercici de certs càrrecs corporatius. Sabem que Parets va acomplir diferents tasques tant al Consell de Cent com al seu gremi. A començament de la dècada de 1620 era membre de la milícia gremial, com feia constar en algunes anotacions del final del primer volum del seu manuscrit (I, 144r [143r]). Altrament, també es va implicar de diverses maneres en la política local. Amb l’exercici dels càrrecs municipals, Parets no feia sinó seguir la tradició familiar. El seu pare havia estat habilitat al Consell de Cent el 25 de novembre de 1629. El nostre cronista, al seu torn, ho va ser el 25 de novembre de 1642.¹⁰⁰ Esdevingué membre del consistori barceloní el 30 de novembre de 1650, i hi restà fins al 30 de març de 1653.¹⁰¹ El 1651, a més, va ser nomenat membre per dos anys del Trentenari, el consell municipal intermedi que tenia com a missió l’assessorament dels consellers. El mes d’octubre de l’any 1652 va ser escollit per formar part de la setzena o comissió encarregada de negociar la capitulació de la ciutat, aleshores assetjada pels exèrcits de Felip IV.¹⁰² L’assaonador va sobreviure a la purga política que es va desencadenar després de la reincorporació de Barcelona i Catalunya a la Monarquia Hispànica: va ser reinsaculat l’any 1653, i l’any següent tornava a ser altre cop al Consell de Cent.¹⁰³ Va obtenir un nou càrrec no gaire abans de morir, i va actuar com a substitut de romaner del pes de la farina durant uns quants mesos l’any 1661.¹⁰⁴ Arran de la seva actuació en diferents organismes municipals, Parets va poder entrar en contacte amb una gran varietat de persones, moltes de les quals provenien d’un medi social prou diferent del seu, i més elevat. Algunes es poden identificar gràcies a altres connexions. Així, el mercader Rafael Guerra (m. 1677), que havia estat insaculat igual que Parets l’any 1653 per exercir càrrecs municipals menors, era un seu veí que l’any 1669 va assumir una part de la hipoteca de la casa de l’assaonador. De manera semblant, l’apotecari Jacint Borbó, a qui Parets va succeir l’any 1661 com a substitut de romaner de la farina, havia estat anteriorment un dels testimonis dels capítols matrimonials que va signar el 1656 un company d’ofici de Parets, l’assaonador Gaspar Minguella.¹⁰⁵ Com era previsible, alguns altres coneguts de Parets, com són ara Ramon Pintor i el notari Francesc Micó, també estigueren al Consell de Cent. Tanmateix, moltes de les persones que entraren en contacte amb Parets arran de l’exercici dels càrrecs municipals no tornen a aparèixer com a amics o contactes voluntaris. Aquest és el cas, per exemple, dels membres de la setzena designada l’octubre de 1652 per negociar els termes de la capitulació de Barcelona davant els exèrcits de Joan Josep d’Àustria. En qualsevol cas, el radi social de la xarxa de relacions del nostre assaonador per força hagué d’ampliar-se considerablement arran de la seva actuació al costat de personatges com ara els nobles Onofre d’Alentorn i Sebastià de Miralles (que era alhora doctor en drets), els ciutadans honrats Onofre Vila i Josep Miquel Quintana (que havia estat diputat tercer de la Generalitat), i els mercaders Francesc Roca, Miquel Ferran, Pau Ferrer i Jaume Cortada; un personatge, aquest darrer, amb fama de ser un dels homes més rics de tot el Principat.¹⁰⁶

      Totes aquestes eren persones que Parets podia dir que coneixia. Però, per ser franc, també hauria de reconèixer que no en coneixia bé cap ni una. Tot i la limitada informació al nostre abast, sembla prou evident que cal destriar entre el radi dels seus contactes, prou gran, i l’àmbit, força més reduït, de les seves relacions efectives, és a dir, aquell grup de persones en qui podia confiar veritablement en cas de necessitat. Els membres més significats d’aquesta darrera categoria presenten més d’un atribut alhora: eren parents, amics, veïns i/o companys d’ofici, membres del gremi i parroquians. Un tal grau de solapament és la segona característica de la xarxa social de Parets. La gran extensió que assoleix gràcies a les seves prolongacions externes, amb un ventall interestamental no pas menys sorprenent, contrasta amb el caràcter més aviat compacte del seu cercle més íntim. Així, doncs, quan l’assaonador volia mobilitzar amics i coneguts perquè li fessin costat en les vicissituds de la vida o de la feina, podia aprofitar tant l’amplària com la intensitat dels contactes que havia travat.

      A primer cop d’ull, la multiplicació de papers i funcions dins de la xarxa suggereix la idea d’un grau notable de cohesió i solidesa. Tanmateix, tal com demostra la peripècia del cercle familiar més immediat de l’assaonador, el seu nucli era prou inestable, i ben lluny d’una consolidació definitiva. L’extinció del llinatge patrilineal arran de la mort de Parets, i el perceptible empobriment i isolament de la seva mare quan va morir, deu anys després, constitueixen probablement la desfeta de totes les expectatives personals i familiars del nostre cronista. Ara bé, fóra un error confondre el col·lapse de les aspiracions més àmplies o intrageneracionals de la família amb una resposta fallida de la xarxa de relacions travada per la seva figura central al llarg de tota una vida. De fet, fins i tot en el pitjor moment de la trajectòria familiar —l’epidèmia de pesta de 1651, que va matar la muller de Parets i tots els seus fills llevat d’un—, si l’assaonador i un seu fill aconseguiren de sobreviure va ser gràcies a l’ajuda que reberen d’un cunyat de la ruralia. En els moments de màxima necessitat, doncs, la xarxa va aguantar. Es tracta, si es vol, d’una victòria pírrica, però significativa. I que ajuda a entendre per què la sociabilitat i els tractes que la sustentaven eren tan importants als ulls de Parets, com fa pensar una curiosa observació de la seva crònica, on escriu que una de les penalitats més grans que comportava la pesta era la pèrdua obligada de «tota la conversasió dels amichs ni parens» (II, 45r).

      Tanmateix, pel que fa a la seva condició —no gens freqüent, d’altra banda— d’autor d’extracció menestral, allò que cal subratllar és el fet que aquesta xarxa de relacions personals ens porta una i altra vegada al món de la paraula escrita. La forta imbricació entre els contactes socials establerts per Parets i el domini de les capacitats de llegir i escriure resulta prou interessant, i mereix una anàlisi particular.

      Parets esmenta directament les seves lectures una sola vegada. En començar la seva narració sobre l’epidèmia de 1651, comenta:

Diu lo doctor Rosell […] en lo últim de son llibre, que compongué de l’altra vegada que y agué pesta en Barselona, que no y ha millor remey per a la pesta, a ontsevulla que sia, que fugir dels primés y anar ben lluny, y tornar dels darrés, fins que lo mal aja tems que no se’n parla; y de aquex modo escaparan de dit mal […]. (II, 45r)¹⁰⁷

Que l’únic llibre esmentat pel nom de l’autor al llarg de la crònica de l’assaonador hagi estat un tractat de pesta potser no hauria de sobtar-nos, almenys un cop sabut l’interès que els lectors de l’època moderna mostraven envers els textos mèdics en llengua vernacla, sobretot en temps de contagi.¹⁰⁸ Però el manuscrit de Parets no presenta pas, certament, la riquesa de referències culturals de molts altres textos autobiogràfics populars, on les lectures dels seus autors són prou invocades i degudament ressenyades.¹⁰⁹

СКАЧАТЬ