Cada dia és festa. Bienve Moya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ l’enemic, aprofitant el clarobscur de la boira i vestint-se completament amb roba blanca, van fer una sortida que desconcertà l’exèrcit francès, confonent-lo, fent-lo retrocedir. Resulta que aquell mateix dia, festa de Sant Antoni, havien participat en la processó del sant i no havien tingut temps de canviar-se. D’aquí que, des de llavors, els qui participen en la festa duen roba blanca. Al vespre de la vigília i el mateix dia del sant al matí (actualment traslladats al dissabte i diumenge més pròxims), els homes es «calcen» la calça curta i es posen la camisa blanca, a més de faixa, barretina i espardenyes. Després surten amb les bèsties i els carros a fer els preceptius tombs. Fa anys l’Encamisada era un acte més de la celebració de Sant Antoni. En l’actualitat, ara que els animals de tir, cavalls i mules són escassos, l’Encamisada encara dóna nom a la festa, i els referents llegendaris predominen sobre el component agrari i religiós. Cal afegir que fa anys per encamisada s’entenia una activitat festiva carnavalesca que consistia a posar-se, damunt la roba, la camisa, una peça blanca, ampla i llarga que ocultava o dissimulava la veritable naturalesa de l’encamisat.

       Vilanova i la Geltrú

      Sant Antoni és la Festa Major d’hivern d’aquesta vila. La celebren el mateix dia 17 i, com que la data no és festiva arreu, compta amb una magna desfilada de carros de traginer, cotxes de cavalls i muntures de tota mena en honor del sant, arribats de tot el país.

       El Forcall i altres poblacions del País Valencià

      A cada poble de les comarques del Maestrat i dels Ports celebren Sant Antoni amb les anomenades santantonades. Al Forcall, sense prescindir de la benedicció dels animals, la festa gira al voltant d’una particular representació de la vida del sant anacoreta. Aquesta representació es fa de nit i al carrer, en format ambulant, on uns “dimonis” anomenats botargues, enfundats en una mena de granota blanca pintada amb gargots verds, negres i vermells, que simulen serps i dimonis —la viva imatge dels siurells mallorquins—, turmenten el sant, simulant les temptacions que hagué de patir. De passada, aquests dimonis aprofiten la sortida per anguniejar tothom qui troben badant pel carrer, que sol ser la resta del poble. Empipen, sobretot, les persones del sexe femení, que no es poden deslliurar (sembla i tot que ho desitgin) de procaces grapejades aprofitant la fosca i la confusió. La festa nocturna acaba, o comença, amb la crema del maio, l’arbre més alt d’un bosc pròxim que els mossos han anat a tallar uns dies abans. La celebració s’acompanya amb graellades de carn de be i generoses libacions de vi de la terra.

Quarta setmana

       20 Sebastià

       Matadepera

      Sant Sebastià, copatró de Matadepera, serveix a aquesta població per tornar a celebrar una antiquíssima festa de l’Arbre Maig que els pobles han anat oblidant al llarg dels segles. En aquest cas, per la Festa del Pi de Matadepera (topònim que potser significa ‘bosc de la pedra’, una imatge ben suggeridora de festes antigues dedicades a la vegetació), totes les activitats festives es congreguen al voltant de l’arbre, i actuen com a reforç dels vincles amb la muntanya i la natura que envolta la localitat. Avui aquesta Festa del Pi és una de les celebracions més esperades de l’any per a bona part dels joves de la localitat. La festa gira al voltant d’una conífera de grans dimensions, que es va a buscar al defora; un cop tallada, es transporta i es planta al bell mig de la plaça i llavors es converteix, com ja he dit, en el centre de totes les activitats de la vila.

      En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, amb el rostre extasiat de dolor, travessat per les fletxes d’uns sicaris que gaudeixen del martiri. L’equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d’escàndol entre el puritanisme o calvinisme, una actitud que no tan sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal considerar, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertar sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d’una percepció d’emotivitat antiga, que cal entendre bé si es vol copsar el caràcter de l’afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. L’etimologia de caràcter popular de Sebastià sol ser molt liberal. Iacopo da Varazze (segle xiii) a la Llegenda àuria, un exhaustiu tractat sobre sants i altres atribolats personatges —d’on la vena popular ha pouat la major part de la informació que en posseïm—, per justificar el nom de Sebastià ens dóna uns pintorescos indicis, entre els quals aquests: «Se-bast-iannus. Aquest bast vindria de sella de muntar i el sebe, de palissada».^[3] És la mateixa manera de fer, d’un cert heraldisme de caràcter popular, que, si havia d’atorgar segell d’antigor a ciutats que no en tenien, o que els semblava que no en tenien prou amb els quatre pals vermells catalans i algun castellot solitari a l’escut municipal, llavors, guiant-se per una interpretació directa de la semàntica, endossaven a Sabadell una ceba, un corn a Cornellà, un moll (peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i... així quedava ben resolt el problema dels títols ciutadans.

       Figura 5. Gravat de sant Sebastià. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)

       22 Vicent

      Vicent Ferrer, el predicador que es feia entendre en totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicent valencià. De fet, porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle iv). Al sud-oest de la vella Balansiya, extramurs de la ciutat, pels volts de l’actual temple de Sant Vicent de la Roqueta, s’alçava el raval de la Boatella, que durant tota l’etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari baix-romà on la llegenda diu que es venerava el cos del sant hispanoromà. En l’actualitat, una entitat de devots del sant ha preparat un camí que, des d’Osca, la vila on la tradició local el fa néixer, porta fins a València, la ciutat on va ser martiritzat. En arribar a l’antic regne d’Aragó, el camí ens condueix per les garrotxes del Maestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d’Alcolea i d’aquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on s’entra per la porta andalusina de la Boatella, la Bab Baitala, pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que l’ombra molt i molt allargassada de Vicent Ferrer féu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tan allunyades entre elles com Torregrossa, a les Garrigues, i Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes.

      Només com a curiositat, voldria fer notar que, entre les celebracions de sant Antoni i sant Vicenç Màrtir, es festeja, a part d’aquests dos sants, sant Pau Anacoreta, Maur i Sebastià, i aquestes celebracions provoquen una corrua de festes majors d’hivern. Insistir en els motius d’aquesta circumstància no forma part dels objectius d’aquest treball, però sí que m’abelleix fer-ho notar per destacar com la veneració d’un seguit d’herois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de l’any ens pot mostrar, d’una banda, l’homogeneïtat cultural d’un territori i, de l’altra, l’adaptació dels cicles festius als cicles laborals de l’economia agrària.

      ^[3] Iacopo da Varazze, Leyenda dorada, I, p. 111.

       27 Mer СКАЧАТЬ