Cada dia és festa. Bienve Moya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ es desitgen mútuament que tot acabi com cada any; el majordom, però, a mitja veu, esmenta que «l’any anterior ja vaig haver de posar-hi tota la voluntat possible».

      El Cap d’Any actual, tot i que ja era en el primitiu calendari julià, és una efemèride que la societat occidental no va assumir com a data festiva fins fa ben poc. L’Església preferia celebrar el recomençament dels seus cicles basant-se en les festivitats de la seva pròpia litúrgia. A la corona catalanoaragonesa, el 1350 Pere III el Cerimoniós disposà que l’any comencés el dia de Nadal. I aquest costum es perllongà fins que Felip II va fer comptar per anys «naturals», de gener a gener. D’altra banda, com que la societat antiga depenia de l’economia agrària, posseïa uns principis i finals propis relacionats amb les feines a les quals obligava la meteorologia estacional. La celebració de l’u de gener amb caràcter festiu quedava, doncs, com un pur convencionalisme racional que només feien servir els calendariers i confeccionadors de pronòstics anuals. Amb el pas del temps, l’efemèride ha pres personalitat a mesura que extenses capes de la societat anaven redimint-se de l’agricultura. La nit de Cap d’Any, nascuda òrfena de mites religiosos relacionats amb el cristianisme, va anar-se poblant d’iconografies més heterodoxes i alienes a la tradició institucional. Aquestes tradicions, que possiblement havien estat bandejades —maleïdes i tot— per la religió oficial, van anar poblant la festa urbana de Cap d’Any: bruixes, donzelles maleïdes, mals caçadors i un grotesc inventari de monstres i bubotes. A part dels puerils dotze grans de raïm i el petó, que és un costum força difícil de datar i d’argumentar, malgrat que actualment sigui comú i universal.

Segona setmana

       6 Els Reis

      Tres esdeveniments se celebren en aquest dia, tots tres ben notables: l’adoració dels tres Reis d’Orient, la conversió de l’aigua en vi a les Noces de Canà i el bateig de Jesús a càrrec del seu cosí Joan (el Baptista), a l’edat de vint-i-nou anys. En la memòria popular, el parentiu entre Jesús i Joan va mantenir-se fins fa ben poc. Encara podem trobar textos en vells calendaris que anomenen els dos solsticis, les dues festes cabdals de la civilització cristiana occidental, Sant Joan d’estiu i Sant Joan d’hivern.

      Les postres del dinar de Reis consisteixen en un tortell farcit de massapà i acolorit amb fruita confitada. Dins del tortell hi ha dos objectes: una fava i un ninotet. La creença actual és que qui trobi el ninotet serà el rei de la festa (li haurà tocat la sort) i qui tregui la fava haurà de pagar el tortell (la dissort). Aquest criteri és molt nou. En realitat, el rei de la sort hauria de ser qui trobi la fava. En la tradició antiga, la fava és un símbol de fortuna. La fava, una llavor (representació de totes les llavors), és l’element que transmetrà la nova vida. Recordeu el conte de la fava favera o de la mongetera màgica? O la llegenda catalana de sant Medir (que explicarem en parlar de la celebració d’aquest sant, el 3 de març)? Vet aquí, doncs, com hem estat protagonistes d’una inversió del costum: la figureta, símbol de la manufacturació urbana, ha adquirit prestigi per damunt de la fava, que avui simbolitza el desprestigiat món agrari.

      L’espectacular cavalcada de l’arribada dels Reis que es fa avui és un costum relativament modern que ha derivat (algú opinaria que ha degenerat) de la vella activitat festiva d’anar a “rebre els Reis”. A la majoria de les poblacions catalanes aquest “anar a rebre o esperar els Reis” consistia en l’encesa de torxes, fanals, atxes i altres artefactes lluminosos, per part de joves i nens, i en processó “anar-los a rebre”, o assenyalar-los el camí fins a la pròpia població, per la perifèria i fora vila. Els tres mags, com la lògica mateixa de la festa ens hauria de fer veure, físicament no poden arribar mai a cap lloc concret, perquè, si no, no podrien arribar a tot arreu.

      A Vandellòs, al Baix Camp, o a la Riera de Gaià, al Tarragonès, i en altres poblacions, encara que avui també hi arribi la inevitable —i sovint xarona— cavalcada dels mags d’orient, els nens reben Ses Majestats amb atxes, falles o matjos fets d’espígol o altres herbes aromàtiques. La festa de la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola el dia de Nadal (que ja hem relatat més amunt) no s’aparta gaire d’aquest ritual de rebre o assenyalar el camí als Reis.

      Igualada, Cornellà de Llobregat, Alcoi. En aquestes tres ciutats, la celebració de la rebuda dels Reis ha esdevingut un espectacle singular. Cal considerar, però, que en l’última d’aquestes tres ciutats disposen de tota la parafernàlia de la festa de Moros i Cristians que celebren per Sant Jordi. Per acabar, deixeu-me que us traslladi una nadala que em cantava el pare, referida als tres Reis, que conté, sota la imatge d’una pretesa innocència, la profunditat del sentiment etnocèntric de la nostra societat:

      Tan, tan, ya vienen los Reyes.

      Tan, tan, Melchor y Gaspar.

      Tan, tan, les sigue el negrito

      a quien todos llaman el rey Baltasar.

      Fixeu-vos-hi: al «negrito» l’anomenen rei Baltasar, o sigui que podríem dubtar que en realitat ho sigui.

      No podem menystenir la cavalcada dels Reis de la ciutat de Barcelona, la grandiositat de la qual —que disposa de tots els recursos de la gran ciutat— l’ha feta munificent, i avui podríem dir, sense equívocs, que és l’acte festiu més integrador i seguit pels barcelonins, i encara per una part gens menyspreable dels habitants de l’àrea metropolitana de la ciutat.

       Figura 4. Estampa popular del segle xvii que representa l’adoració dels tres Reis de l’Orient. (Arxiu Joan Amades. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.)

Tercera setmana

       15 Maur i Pau anacoretes

       17 Antoni Abat - La setmana dels barbuts

      La iconografia remota d’aquests tres personatges ens els presenta guarnits amb una frondosa i nívia pilositat cutània, i, amb les seves albes barbasses, arriben als països del Mediterrani occidental els dies més rigorosos de l’hivern. Per què la iconografia ens els presenta com uns ancians carregats de cabells blancs? Sempre és un compromís interpretar la vella iconografia, una matèria repleta d’hermètiques meravelles. Juan Eduardo Cirlot, al Diccionario de símbolos, en l’entrada blanc, menciona un «ancià dels dies» que ostentaria una cabellera blanca com la neu, perquè —diu Cirlot— «de color blanc és el vestit dels que han sortit de la gran tribulació» (l’any que queda enrere?). Us sembla prou explícit? Ja he dit que la interpretació de la iconografia és matèria de compromís. De tota manera, aquests tres ancians d’alba barba, amb l’ancià dels dies que al·ludeix Cirlot, ens suggereixen la imatge d’una figura que fins no fa gaire il·lustrava les portades de molts almanacs i calendaris antics, un vellard de barba blanca punxeguda, amb la dalla damunt l’espatlla; i aquest ancià de la dalla ens trasllada irremeiablement la imatge de Saturn, el temps que devora els seus fills: gener devorant els mesos que vindran, el pas del temps. Tota aquesta iconografia, doncs, situada al principi de l’any, sembla que vulgui recordar-nos que tot comença i torna a acabar.

       Falset

      En aquesta vila tenen una manera especial de celebrar el dia de Sant Antoni, l’anomenen l’Encamisada. L’origen de la festa, com passa sovint, és una barreja de record popular СКАЧАТЬ