Disputa de l'ase. Anselm Turmeda

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ fins al final, només interrompuda per una mostra prou llarga, de seixanta-nou estrofes, just abans de la raó dinovena i després de la divuitena, d’una profecia de l’Ase, que vol demostrar a Turmeda que en sap tant o més que ell a l’hora de fer profecies, i que és l’única part que s’ha conservat en el català original.

      Després d’això Turmeda argumenta que l’home és superior als animals perquè Déu es va encarnar en home i no en animal i l’Ase es dóna per vençut, ja que aquest era certament un argument que el podia vèncer i tota l’estona temia que el seu contrincant l’esgrimís. Ara bé, després dels vastos raonaments contraris a la tesi de Turmeda, aquest argument fideista tanca en fals la disputa amb una victòria pírrica, en paraules d’Alemany (nota 5), perquè precisament no admet raonament, això sense tenir en compte el valor que podia tenir per a algú que s’havia convertit a una religió en què Jesús no passa de profeta. És evident que un creient catòlic convençut no hauria pogut escriure la Disputa amb la mateixa llibertat de pensament.

      Aquesta obra tan insòlita em sembla que confon els estudiosos. Quan Martí de Riquer diu: «Per altra banda, els fets que acabem de resumir trasllueixen, durant la seva llarga estada a Tunis, una constant vacil·lació entre el desig de tornar a viure entre cristians —no per penediment de l’apostasia, sinó per enyorança i sens dubte per inadequació a un ambient exòtic, que a la llarga arriba a enutjar— i la manca de força de voluntat per a desemparar una posició llampant i influent [...]. Però en els seus llargs anys d’estada a Tunis —trenta-sis almenys— mai no deixà de sentir nostàlgia de la vida entre europeus, de la seva terra nadiua, de l’ambient on havia nascut i s’havia format, mentre que la vida com a moro degué arribar a fastiguejar-lo i a fer-se-li incòmoda» (p. 484). O quan Llinarès diu: «Comment expliquer aussi le caractère profondement chrétien de la Dispute, et en même temps la satire antimonastique et anticlericale contenue dans la quinzième ‘raison’?» (p. 22).

      Precisament, l’equívoc ve de considerar la Disputa en certa manera autobiogràfica (tot i que ja Llinarès qüestiona la sinceritat de Turmeda o Abdal·là). Perquè en realitat només és falsament autobiogràfica, és a dir, els elements autobiogràfics que conté són un recurs literari per donar carta d’autenticitat, i per tant de veracitat, a una obra que, com hem vist, si a primera vista sembla engiponada, és altament artificiosa i calculadament construïda. I probablement caldria pensar el mateix de la Tuhfa, que utilitza el relat autobiogràfic per justificar i fer passar per autèntics uns fets, i la resta de referències autobiogràfiques dels altres poemes. En aquest sentit, discrepem de la «intensíssima imbricació existent entre el jo individuat de l’autor i els productes textuals que ens ha llegat» que hi veu Alemany^[8] i creiem, com ja hem dit, que es tracta d’un habilíssim recurs literari per donar credibilitat a les seves obres, d’algú que jugava dins el camp literari però sempre a dues bandes i amb una finalitat ètica i moral: ningú com els autors medievals, entre els quals hem d’incloure Turmeda, tot i que sens dubte ja el podem adscriure a una altra mentalitat més propera a Boccaccio o Rabelais, era tan conscient de l’artificiositat de la literatura. Perquè la genialitat de Turmeda és que ell mateix sigui objecte aparent de la seva sàtira, cosa que pertorba la crítica i pretén amagar l’autèntica intenció a la censura contemporània, als ulls ingenus de la qual ningú no es ridiculitza a si mateix.

      I és aquí on entra l’operació satírica. L’operació satírica consisteix, ras i curt i vulgar, a donar gat per llebre. L’autor es proposa tractar un tema normalment malvist o prohibit en un context cultural i social determinat. Per superar l’escull de la censura, sigui moral o penal, exposa la condemna personal del tema i justifica com a prevenció del mal el fet de tractar-lo. Aquest tipus d’operació es troba en la literatura que podríem qualificar de satírica de tots els temps i totes les cultures, des de les Sàtires de Juvenal (c. 55 - c. 130) fins al Don Juan de Lord Byron (1788-1824), passant per L’estora de pregària carnal de Li Yu (1610-1680) o la Justine del marquès de Sade (1740-1814).^[9]

      Al meu veure, en aquest context cal situar la Disputa de l’ase de Turmeda o Abdal·là i això explica totes les contradiccions que han sorprès els crítics. Però també explica el paper singular, que els estudis més recents coincideixen a remarcar, d’aquesta obra en la literatura i el pensament europeus, probablement únic dins la literatura catalana i en català posterior a Llull (i segurament prou hi va tenir a veure la prohibició eclesiàstica que va pesar sobre el llibre), i que permet situar-la en la seva autèntica dimensió, ja que em sembla a mi que és important destacar, una mica en contra de la crítica tradicional, massa afectada per prejudicis d’índole tant literària com moral i religiosa, la cohesió i l’enginy literaris que desplega l’autor per convertir la Disputa en una obra de gruix literari important, com ja apuntaven Garcia i Martín (p. 211). Així, Emilio Ternero Poveda pretén demostrar la influència directa de la Disputa de Turmeda o Abdal·là (per bé que el que ell vol demostrar és la influència de l’apòleg àrab a través de l’obra d’aquest) en autors com Pico della Mirandola (a De la dignitat de l’home del 1486), Erasme de Rotterdam (a Elogi de la follia, del 1511) i Montaigne (als Assaigs, concretament a l’«Apologia de Ramon Sibiuda», del 1580, en què curiosament parla d’un autor potser també català, encara que escrivia en llatí).^[10]

      Per acabar, no hi ha en la Disputa un cert exercici d’alegre cinisme? De debò pensava Turmeda o Abdal·là, que com a exfrare devia conèixer bé el pa que s’hi donava, que els inquisidors deixarien passar un llibre com aquest, escrit a més a més per un renegat que rebia els honors de l’enemic? En tot cas, no va ser prou llest, i per això ara no podem gaudir del seu text en la llengua original, la nostra, el català, i la literatura catalana ha perdut, almenys ara per ara, una de les seves millors i singulars obres.

      Per a la traducció hem partit de les dues edicions de la traducció francesa: la de R. Foulché-Delbosc a la Revue Hispanique (XXIV, 1911) i la més recent d’Armand Llinarès, citada a la nota 1; per a les notes hem tingut sempre present, a més d’aquestes dues edicions, la traducció dins Els Nostres Clàssics de Marçal Olivar (1928), esmentada a la nota 7.

      La profecia de l’Ase, que s’ha conservat en la llengua original, l’hem adaptada al català actual sense tenir en compte la traducció francesa.

       Albert Mestres

      ^[2] Per a un estudi detallat i exhaustiu de les fonts de la Disputa, és interessant l’article de Marinela Garcia i Llúcia Martín, «Algunes fonts occidentals de l’obra d’Anselm Turmeda Disputa de l’ase», Revista de Filología Románica, 13 (1996), pp. 181-214.

      ^[3] Per a una àmplia informació sobre bèsties i bestiaris en la tradició literària catalana, vegeu Llúcia Martín Pascual, La tradició animalística en la literatura catalana medieval, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1996.

      ^[4] Miguel Asín Palacios, «El original árabe de la Disputa del asno contra Fr. Anselmo Turmeda», Revista de Filología Española, 1 (1914), pp. 1-51.

      ^[5] Rafael Alemany Ferrer, «Tradició i innovació literària en la Disputa de l’ase de Turmeda/Abdal·là», dins Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història, I, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, pp. 15-26.

      ^[6] Jesús Gómez, «El diálogo en la Disputa del asno y Turmeda (siglo xv)», Revista de Poética Medieval, 15 (2005), pp. 39-64.

      ^[7] Marçal Olivar, «Introducció», dins Anselm Turmeda, Disputa de l’ase, Barcelona, Barcino, 1928 (Els Nostres Clàssics A, 18), p. 9.

      ^[8] Rafael Alemany, «Presència i ecos d’un jo individuat СКАЧАТЬ