La bèstia humana. Emile Zola

Чтение книги онлайн.

      II

      A La Croix-de-Maufras, en un jardí migpartit per la via del tren, la casa està posada de biaix, tan a prop de la via, que tots els trens que passen la fan trontollar; i amb un viatge n'hi ha prou per retenir-la a la memòria, el món sencer desfilant a gran velocitat la sap en aquell lloc, sense conèixer-ne res, sempre tancada, deixada com en abandó, amb els finestrons grisos enverdits pels cops de pluja de l'oest. Enmig del desert, sembla acréixer encara la solitud d'aquell racó perdut, que una llegua a la rodona separa de tota ànima.

      La casa del guardabarrera és allà, sola, vora la carretera que travessa la línia i que va a parar a Doinville, a cinc quilòmetres de distància. Baixa, amb els murs esquerdats, les teules de la coberta menjades de molsa, està prostrada amb un aspecte abandonat de pobre, enmig del jardí que l'envolta, un jardí plantat d'hortalisses, tancat amb una bardissa, i en el qual es dreça un gran pou, tan alt com la casa. El pas a nivell és entre les estacions de Malaunay i de Barentin, just enmig, a quatre quilòmetres de cadascuna. És d'altra banda molt poc freqüentat, i la vella barrera mig podrida s'obre quasi només pels carros de les pedreres de Bécourt, a una mitja llegua dins el bosc. No es podria imaginar un racó de món més aïllat, més separat dels vius, ja que el llarg túnel, del costat de Malaunay, talla tot camí, i només es comunica amb Barentin per una sendera mal mantinguda que voreja la línia. Per això els visitants són escassos.

      Aquell vespre, a l'entrada de fosc, amb un temps ombriu molt dolç, un viatger, que acabava de baixar a Barentin d'un tren de Le Havre, seguia amb passa llarga la sendera de la Croix-de-Maufras. La contrada no és altra cosa que un seguit ininterromput de sots i de rostos, una mena d'encrespament del sòl, que la via del tren travessa, alternativament, sobre terraplens i dins rases. Als dos costats de la via, aquests accidents de terreny continus, les pujades i les baixades, acaben de fer les rutes difícils i d'augmentar la sensació de gran solitud; els terrenys, magres, blanquinosos, estan sense cultivar; uns arbres coronen els turons de bosquets, mentre que al llarg de les valls estretes s'escolen els rierols, ombrejats de salzes. D'altres bosses calcàries són absolutament nues, els turons se succeeixen, estèrils, en un silenci i un abandonament de mort. I el viatger, jove, vigorós, apressava el pas, com per escapar de la tristesa d'aquell crepuscle tan suau sobre aquella terra desolada.

      Al jardí del guardabarrera, una noia treia aigua del pou, una noia de divuit anys, rossa, forta, amb els llavis carnosos, els ulls verdosos, el front estret, sota uns cabells densos. No era gens bonica, tenia els malucs sòlids i els braços durs d'un xicot. Així que va veure el viatger baixant la sendera, va deixar anar la galleda, va acudir a posar-se davant la porta reixada, que tancava la bardissa.

      —Guaita, Jacques! —va cridar.

      Ell havia alçat el cap. Acabava de fer vint-i-sis anys, igualment de gran alçada, molt bru, un xicot guapo amb el rostre rodó i regular, però que enlletgien unes mandíbules massa grosses. Els cabells, atapeïts, se li arrissaven, així com els bigotis, tan espessos, tan negres, que augmentaven la pal·lidesa de la seva carnació. Hauríeu dit que era un senyor, amb la pell fina, ben rasurada a les galtes, si no hi haguéssiu vist d'altra part l'empremta indeleble de la professió, els greixos que li engroguien les mans de maquinista, unes mans que eren tanmateix petites i delicades.

      —Bon vespre, Flore —va dir simplement.

      Però els ulls, que tenia amples i negres, sembrats de punts d'or, se li havien com enterbolit amb un fum roig que els apagava. Va parpellejar, va girar els ulls, amb una incomoditat sobtada, un neguit que anava fins al sofriment. I tot el cos havia experimentat un moviment instintiu de retrocés.

      Ella, immòbil, la mirada posada en ell, s'havia adonat d'aquest estremiment involuntari, que ell mirava de dominar cada vegada que s'acostava a una dona. L'havia fet posar tota seriosa i trista. Després, quan ell, desitjós d'ocultar el seu malestar, li va demanar si la seva mare era a casa, tot i que la sabia malalta i incapaç de sortir, va respondre només amb un senyal de cap, es va apartar perquè ell pogués entrar sense tocar-la, i se'n va tornar al pou, sense dir res, dreta i altiva.

      Jacques, amb el pas ràpid, va travessar l'estret jardí i va entrar dins la casa. Allà, enmig de la primera peça, una gran cuina on menjaven i vivien, la tieta Phasie, com l'anomenava des de la infantesa, estava tota sola, asseguda vora la taula, en una cadira de palla, les cames embolicades amb un vell xal. Era una cosina del seu pare, una Lantier, que li havia fet de padrina i que, a l'edat de sis anys, l'havia pres a casa seva, quan, en desaparèixer el seu pare i la seva mare, que havien fugit cap a París, ell s'havia quedat a Plassans, on havia seguit més tard els cursos de l'escola d'arts i oficis. Li tenia un viu agraïment, deia que si s'havia obert camí, era a ella que l'hi devia. Quan havia esdevingut maquinista de primera classe a la Companyia de l'Oest, després de dos anys passats al ferrocarril d'Orleans, hi havia trobat la seva padrina, que s'havia tornat a casar amb un guardabarrera anomenat СКАЧАТЬ