La bèstia humana. Emile Zola

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ era que, sense aquesta història, mai no hauria consentit a ser la seva dona.

      —Ell volia col·locar-te, oi? I en va trobar un de prou burro… Volia col·locar-te perquè això continués. I heu continuat, oi?, en els teus dos viatges allà baix. És per això, que t'hi portava?

      Amb un senyal, ella va confessar de nou.

      —I és per això que t'invitava encara, aquesta vegada? Fins a la fi, haurien continuat, aquestes porcades! I si no t'escanyo, continuaran! Les seves mans convulses s'avançaven per agafar-la pel coll. Però, aquest cop, ella es va revoltar.

      —Vejam, ets injust. Sóc jo qui ha refusat d'anar-hi. Tu m'hi enviaves, he hagut d'enfadar-me, recorda-te'n… Ja veus que jo ja no volia. S'havia acabat. Mai, mai més, no hauria volgut.

      Va notar que ella deia la veritat, però no es va sentir alleujat. L'horrorós dolor, el ferro que duia clavat al mig del pit, era l'irreparable, el que havia tingut lloc entre ella i aquell home. Patia horriblement per la seva impotència a fer que això no hagués passat. Sense deixar-la anar encara, se li havia acostat a la cara, semblava fascinat, atret, com per retrobar, en la sang de les seves petites venes blaves, tot el que ella li confessava. I va murmurar, obsedit, al·lucinat:

      —A la Croix-de-Maufras, a l'habitació vermella… La conec, la finestra dóna a la via del tren, el llit és davant. I és allà, en aquella habitació… Ja entenc que parli de deixar-te la casa. Te l'has ben guanyada. Podia vetllar pels teus diners i dotar-te, s'ho valia… Un jutge, un milionari, tan respectat, tan instruït, tan important! De debò, et roda el cap… I, digues, si fos el teu pare?

      Séverine, amb un esforç, es va posar dreta. L'havia refusat, amb un vigor extraordinari per la seva feblesa de pobre ésser vençut. Violenta, protestava.

      —No, això no! Tot el que vulguis, però això no. Pega'm, mata'm… però no diguis això, menteixes!

      Roubaud li havia retingut una mà dins les seves.

      —Que en saps res? És perquè tu mateixa en dubtes, que et revolta d'aquesta manera.

      I, mentre ella alliberava la seva mà, ell va notar l'anell, la petita serp d'or amb el cap de robí, oblidat al seu dit. L'hi va arrencar, el va picar amb el taló sobre l'enrajolat, en un nou accés de ràbia. Després va recórrer la peça d'un cap a l'altre, mut, embogit. Ella, asseguda de nou a la vora del llit, se'l mirava fixament amb els seus ulls grossos. I el terrible silenci va durar.

      El furor de Roubaud no es calmava. Així que semblava dissipar-se un xic, tornava tot d'una, com l'embriaguesa, amb grans onades redoblades, que se l'enduien en el seu vertigen. Ja no era amo de si mateix, donava cops de puny a l'aire, immers en totes les ventades de violència per les quals era flagel·lat, tornant a caure en l'única necessitat d'apaivagar la bèstia que udolava al seu fons. Era una necessitat física, immediata, com una fam de venjança, que li cargolava el cos i que ja no li permetria cap repòs, mentre no l'hagués satisfeta.

      Sense aturar-se, es va picar les temples amb els punys, va balbucejar amb un to angoixat:

      —Què he de fer?

      Aquesta dona, com que no l'havia morta tot d'una, no la mataria ara. La seva covardia de deixar-la viure exasperava la seva ira, perquè era covard; era perquè encara li agradava la seva pell de meuca, que no l'havia escanyada. Tanmateix, no podia quedar-se-la així. ¿La faria fora, doncs, la fotria al carrer i no la tornaria a veure mai més? I un nou flux de sofriment se l'enduia, una execrable nàusea el submergia tot sencer, quan s'adonava que ni tan sols faria això. Què, doncs? Només li quedava acceptar l'abominació i tornar a portar aquesta dona a Le Havre, continuar la tranquil·la vida amb ella, com si res no hagués passat. No, no! Abans la mort, la mort per a tots dos, a l'instant! Una tal angoixa es va apoderar d'ell, que va cridar més fort, perdut:

      —Què he de fer?

      Des del llit on s'havia quedat asseguda, Séverine el seguia amb la mirada. Des de l'afecte tranquil propi d'una companya que havia tingut per ell, se'n compadia pel dolor desmesurat en què el veia. Les paraules gruixudes, els cops, els hauria excusat, si aquest arravatament foll li hagués causat menys sorpresa, una sorpresa de la qual no es refeia encara. Passiva, dòcil, com que de ben jove s'havia plegat als desitjos d'un vellard i més tard havia deixat acordar el seu matrimoni, simplement desitjosa d'arreglar les coses, ara no arribava a comprendre un esclat de gelosia com aquell, per unes faltes antigues de les quals es penedia; i, sense vici, la carn mal desvetllada encara, en la seva semiinconsciència de noia dolça, casta malgrat tot, es mirava el marit, anar, venir, voltar furiosament, com s'hauria mirat un llop, un ésser d'una altra espècie. Què li passava? L'havia vist tant de temps calmat, sense ira! I ara l'espantava sentir l'animal que havia intuït des de feia tres anys, amb uns grunyits sords, desfermat, rabiós, a punt de mossegar. Què podia dir-li per impedir una desgràcia?

      Ell anava i venia i a cada pas s'aturava vora el llit, davant seu. I ella, que esperava l'ocasió, va gosar parlar-li.

      —Estimat, escolta…

      Però ell no la sentia, se'n tornava a l'altre cap de la peça, com si se l'hagués endut un cop de tempesta.

      —Què he de fer? Què és el que he de fer?

      Finalment ella li va agafar el puny, el va retenir un moment.

      —Estimat, vejam, sóc jo qui ha refusat d'anar-hi… Jo no hi hauria anat mai més, mai, mai! És a tu que estimo.

      I es feia acariciadora, atraient-lo, alçant els llavis perquè els hi besés. Però ell, caigut al seu costat, la va rebutjar, amb un moviment d'horror.

      —Ah, mala puta, ara sí que voldries… Fa un moment, no has volgut, no tenies ganes de mi… I, ara, ho voldries, per tornar-me a tenir, oi? Quan es té agafat un home per aquí, se'l té ben agafat… però m'encendria la sang, anar amb tu, sí! Sé prou bé que seria com prendre un verí.

      Es va esgarrifar. La idea de posseir-la, la imatge dels seus dos cossos abatent-se sobre el llit, acabava de travessar-lo com una daga. I, en la nit tèrbola de la seva carn, al fons del seu desig embrutat que sagnava, bruscament es va despertar la necessitat de la mort.

      —Perquè no em mori per anar una altra vegada amb tu, ves, abans he de matar l'altre… L'he de matar, l'he de matar!

      La seva veu sonava forta, va repetir el mot, dret, engrandit, com si aquest mot, tot aportant-li una resolució, l'hagués calmat. Ja no va parlar més, va caminar lentament fins a la taula, va mirar el ganivet, la fulla del qual, ben oberta, lluïa. Amb un gest maquinal, el va tancar, se'l va ficar a la butxaca. I, les mans penjant, la mirada al lluny, va quedar-se al mateix lloc, pensatiu. Uns obstacles li tallaven el front amb dues grans arrugues. Per trobar-hi una solució, va tornar a obrir la finestra, s'hi va plantar, el rostre dins l'aire fred del crepuscle. Darrere seu, la seva dona s'havia alçat, esporuguida; i, sense gosar preguntar-li res, mirant d'endevinar què passava al fons d'aquell cap dur, s'esperava, dreta també, davant de l'ample cel.

      En la nit incipient, les cases llunyanes es retallaven en negre, el vast camp de l'estació s'omplia amb una broma violada. Pel cantó de les Batignolles sobretot, la rasa profunda era com negada de cendra, on començava a esborrar-se l'armadura del pont d'Europa. Cap a París, un últim reflex de llum esgrogueïa els vidres dels molls coberts, mentre, a sota, s'acumulava la tenebra. Van brillar unes espurnes, s'encenien els fanals de gas al llarg de les andanes. Hi havia una gran claror blanca, la llanterna de la màquina del tren de Dieppe, abarrotat de viatgers, amb les portelles ja tancades, que esperava l'ordre del sotscap СКАЧАТЬ