La bèstia humana. Emile Zola

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ vagons.

      —Mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Anar al llit! Al llit!

      S'excitava amb aquestes paraules repetides, abatia els punys, cada vegada que les pronunciava, com per fer-les-hi entrar dins la carn.

      —Les sobres d'un vell, mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Al llit! La veu se li va escanyar amb una tal ira, que xiulava i ja no sortia. Només llavors va sentir que, estovada pels cops, ella deia que no. No trobava altra defensa, ho negava perquè no la matés. I aquest crit, aquest encaparrament en la mentida, va acabar de tornar-lo boig.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit.

      —No, no!

      L'havia tornada a agafar, la sostenia amb els braços, impedint-li de protegir-se la cara amb la flassada, com un pobre ésser que s'amaga. La forçava a mirar-lo.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit.

      Ella, esmunyint-se, es va escapar, va voler córrer cap a la porta. Ell, d'un bot, tornava a ser damunt seu, amb el puny a l'aire; i, furiosament, la va abatre d'un sol cop, vora la taula. S'havia llançat al seu costat, l'havia engrapat pels cabells, per clavar-la a terra. Durant un instant van estar per terra, cara a cara, sense moure's. I, dins l'esfereïdor silenci, se sentien pujar els cants i els riures de les senyoretes Dauvergne, el piano de les quals bramava, feliçment, a sota, ofegant els sorolls de lluita. Claire cantava unes cançons de criatures, mentre que Sophie l'acompanyava amb gran energia.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit.

      Ella ja no va gosar dir que no, no va respondre.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit, redéu, o t'esventro!

      L'hauria morta, ho llegia clarament en la seva mirada. En caure, s'havia adonat del ganivet, obert sobre la taula; i tornava a veure el llampec de la fulla, va creure que allargava el braç. L'envaïa una fluixedat, un abandonament d'ella mateixa i de tot, una necessitat d'acabar.

      —Doncs bé, sí, és veritat! Deixa'm anar.

      Llavors, va ser abominable. Aquesta confessió que exigia tan violentament acabava de colpir-lo en ple rostre, com una cosa impossible, monstruosa. Semblava que mai no hauria pogut imaginar una infàmia com aquella. Li va engrapar el cap, el va copejar contra una pota de la taula. Ella es debatia, i ell la va estirar pels cabells, a través de la peça, arrossegant les cadires. Cada vegada que ella feia un esforç per redreçar-se, ell la tornava a deixar estesa amb un cop de puny. I això panteixant, les dents serrades, amb un acarnissament salvatge i estúpid. En empènyer la taula, va estar a punt de fer caure l'estufa. En un angle del bufet van quedar-hi restes de cabells i sang. Quan van recuperar l'alè, embalbits, inflats d'horror, cansats de colpir i de ser colpida, havien tornat vora el llit, ella encara per terra, ajaguda, ell ajupit, agafant-la per les espatlles. Esbufegaven. A baix, la música continuava, les rialles s'envolaven, molt sonores i molt joves.

      D'una sotragada, Roubaud va tornar a alçar Séverine, la va recolzar a la fusta del llit. Després, de genolls sobre ella, va poder parlar finalment. Ja no li pegava, la torturava amb les seves preguntes, amb la necessitat inextingible que tenia de saber.

      —Així que te n'hi vas anar al llit, mala puta! Repeteix, repeteix que te'n vas anar al llit amb aquell vell… i a quina edat, eh? Petita, ben petita, oi?

      De sobte, ella acabava d'esclatar a plorar, els sanglots li impedien respondre.

      —Llamp de Déu, vols dir-m'ho? No tenies encara deu anys, quan es divertia amb tu, aquell vell? És per això que et va péixer, per a les seves brutors, digues-ho, redéu, o hi torno!

      Ella plorava, no podia pronunciar una paraula, i ell va alçar la mà, la va estabornir amb una nova clatellada. Com que no obtenia cap més resposta, la va bufetejar tres vegades, repetint la pregunta.

      —A quina edat, mala puta, digues?

      Per què calia lluitar? Notava que perdia la consciència. Ell li hauria arrencat el cor, amb els seus dits maldestres d'antic obrer. I l'interrogatori va continuar, ella ho deia tot, tan abatuda per la vergonya i la por, que les seves frases, pronunciades en veu molt baixa, a penes s'entenien. I ell, rosegat per la seva gelosia atroç, s'exasperava fins al sofriment, ferit per les escenes evocades: no en tenia mai prou, l'obligava a tornar sobre els detalls, a precisar els fets. Amb l'orella als llavis de la miserable, agonitzava amb aquesta confessió, amb la contínua amenaça del seu puny alçat, a punt de copejar una altra vegada, si ella s'aturava. De nou, va desfilar tot el passat a Doinville, la infantesa, la joventut. Era al fons dels bosquets del parc? Va ser a l'angle perdut d'algun passadís del castell? El president ja pensava en ella, quan se l'havia quedat a la mort del seu jardiner, i l'havia fet educar amb la seva filla? Això, segur, havia començat els dies en què les altres noietes fugien, enmig dels jocs, si ell apareixia, mentre que ella, somrient, amb la cara alta, esperava que li donés en passar un copet a la galta. I, més tard, si gosava parlar-li a la cara, si ho obtenia tot d'ell, ¿que potser no era perquè se sentia mestressa, quan ell la comprava amb les complaences de qui empaita les minyones, tan digne i tan sever amb els altres? Ah, quina brutor, aquest vell fent-se petonejar com un avi, mirant com pujava la noieta, tastant-la, encetant-la una mica a cada hora, sense tenir la paciència d'esperar que fos madura!

      Roubaud panteixava.

      —Vejam, a quina edat, repeteixo, a quina edat?

      —Setze anys i mig.

      —Menteixes!

      Mentir, Déu meu, per què? Va arronsar les espatlles amb un abandó i una lassitud immensos.

      —I la primera vegada, on va passar?

      —A la Croix-de-Maufras.

      Ell va dubtar un instant, els llavis se li agitaven, una resplendor groga li entelava els ulls.

      —I digue'm, què et va fer?

      Ella no deia ni una paraula. Després, com que ell brandava el puny:

      —No em creuries pas.

      —Digues… No va poder fer res, oi?

      Amb un senyal de cap, ella va respondre. Era exactament allò. I, llavors, ell es va acarnissar amb aquesta escena, la va voler conèixer fins al final, va baixar a les paraules crues, a les interrogacions immundes. Ella ja no va badar boca, continuava dient que sí i que no, amb un senyal. Potser això els alleujaria, l'un i l'altre, quan hagués confessat. Però ell sofria més amb aquests detalls, que a ella li semblaven un atenuant. Uns informes normals, complets, l'haurien obsedit amb una visió menys torturadora. Aquella disbauxa ho podria tot, enfonsava i regirava al fons de la seva carn les fulles emmetzinades de la gelosia. Ara s'havia acabat, ja no viuria, evocaria per sempre l'execrable imatge.

      Un sanglot li va esquinçar la gola.

      —Ah, llamp de Déu… Ah, llamp de Déu, no pot ser, no! És massa, no pot ser!

      Després, de cop, la va sacsejar.

      —Però coi de mala puta, per què et vas casar amb mi? Saps com és d'innoble haver-me enganyat així? Hi ha lladres, a la presó, que no tenen tants càrrecs sobre la consciència… Em menyspreaves, oi, no m'estimaves? Per què et vas casar amb mi?

      Ella va fer un gest vague. Que potser ho sabia exactament, ara? Casant-se СКАЧАТЬ