La bèstia humana. Emile Zola

Чтение книги онлайн.

      —No podria assegurar res. Pensi que el tren devia marxar a una velocitat de vuitanta quilòmetres!

      Séverine, al marge de la seva voluntat, intercanviava una mirada amb Roubaud, que va tenir la força de dir:

      —En efecte, caldria tenir bona vista.

      —No importa —va concloure en Cauche—, vet aquí una deposició important. El jutge d'instrucció l'ajudarà a veure-hi clar en tot això… Senyor Lantier i senyor Roubaud, donin-me els seus noms exactes, per a les citacions.

      S'havia acabat, el grup de curiosos es va dissipar a poc a poc, el servei de l'estació va reprendre l'activitat. Roubaud va haver de córrer a ocupar-se de l'òmnibus de les nou i cinquanta, dins el qual ja pujaven els viatgers. Havia donat a Jacques una estreta de mà, més vigorosa que de costum; i aquest, que s'havia quedat tot sol amb Séverine, darrere la senyora Lebleu, Pecqueux i Philomène, que se n'anaven xiuxiuejant, s'havia cregut amb l'obligació d'acompanyar la jove sota la marquesina, fins a l'escala dels empleats, sense trobar res a dir-li, retingut tanmateix al seu costat, com si un lligam acabés de nuar-se entre ells. Ara, l'alegria del dia s'havia fet més gran, el sol clar pujava havent vençut les bromes matinals, dins la gran limpidesa blava del cel; mentre el vent de mar, prenent força amb la marea ascendent, aportava la seva frescor salada. I, quan la va deixar finalment, va trobar de nou els seus amples ulls, la dolçor aterrida i suplicant dels quals l'havia trasbalsat tan profundament.

      Però hi va haver un lleuger toc de xiulet. Era Roubaud que donava el senyal de sortida. La màquina va respondre amb un xiulet prolongat, i el tren de les nou i cinquanta es va posar en moviment, va circular més ràpid, va desaparèixer al lluny, dins el polsim d'or del sol.