La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ i plausible, costa molt d’entendre com va poder sorgir, al País Valencià de principis de la dècada dels seixanta, una colla de nois (tot just superaven la vintena) com aquella de la qual formà part Joan Francesc Mira, i en la qual hi havia també alguns dels noms —Eliseu Climent, Alfons Cucó, Raimon. . . — que han acabat jugant un paper clau en la recent història politicocultural del país.

      No tan sols no acataren els postulats ideològics del règim i de l’època; no tan sols descobriren, cadascú pel seu compte, quin era el seu veritable país i quina la seva llengua pròpia; no tan sols es posaren a treballar immediatament per recuperar tot allò que els havien escamotejat. És que, a més, van entendre que les circumstàncies tan adverses en què havien d’actuar i els obstacles tan difícils a què havien de fer front eren, no una coartada per a l’autoindulgència de qui creu que ja en té prou exhibint la seva sincera bona fe, sinó un deure i un estímul per ser tan bons —intel·ligència, esforç, coneixements, experiències, actitud, caràcter— com els fos possible.

      Aquesta autoexigència de curiositat, talent i empenta es va concretar en una necessitat de ser absolutament moderns, que en Mira jutja molt important per a l’evolució del nacionalisme progressista valencià i que, en major o menor mesura, es donà també en els grups de joves que impulsaren el nacionalisme progressista de Catalunya i de Mallorca. I ser modern volia dir estar al dia dels successos més importants que s’esdevenien arreu del planeta. I informar-se —i gaudir— dels nous corrents literaris, artístics i musicals provinents de França, Anglaterra i els EUA. I ser modern volia dir, també, prendre consciència que no únicament calia rescatar, preservar i promoure la cultura catalana, sinó que a més calia treballar —idealisme pragmàtic— per homologar-la a qualsevol altra cultura normal. Entre moltes altres coses, la coneixença i substanciosa amistat de Joan Fuster els va servir per comprovar que assolir tot això era possible.

      Malgrat les pintades polítiques, les reunions clandestines, les discussions ideològiques i les lectures prohibides, en Mira parla d’aquells anys estalviant-se qualsevol pretensió èpica. Com si volgués deixar clar que, si bé potser van ser uns anys heroics, el que és del tot segur és que van ser uns anys apassionants, crucials. I sembla també que feliços.

1. El retorn a València. El Grup dels 17. Inicis de l’activisme valencianista

      Hem dit que Roma va representar la descoberta del món. I vàreu tornar a València l’any 60. Tot d’una que vàreu arribar ja vàreu sentir que la perspectiva des d’on miràveu les coses era diferent?

      Tot d’una després de tornar a València, jo crec que no sentia res de res. Estava molt atabalat, havia de començar a guanyar-me la vida, havia estat desconnectat de tot, no coneixia ningú. A més, els meus germans ja s’havien casat, i amb ma mare i la meua germana ens traslladàrem a viure al carrer de Pelayo, al centre de la ciutat, i vaig ha-ver de fer de cap de família. . .

      Em vaig posar a treballar fent classes de grec, que era l’únic que, en el sector de les lletres, es pagava una mica. Durant el primer any vaig fer classes particulars de grec a grups d’estudiants, i al següent vaig passar a donar classe al col·legi nou dels escolapis, al carrer de Misser Mascó. Allà hi vaig estar uns quatre anys, fins que vaig guanyar una càtedra d’institut, que aleshores era una cosa molt seriosa. Una oposició amb deu proves molt dures, totes eliminatòries! Per preparar-la, després de treballar fent classes tot el dia, estudiava tota la nit: durant un any, pràcticament no dormia.

      Això pel que fa a la trajectòria professional, però vau fer moltes altres coses. L’antifranquisme, el nacionalisme, l’interès pels temes de cultura i de llengua, es varen crear durant aquells anys?

      No. Tot això ja ho portava de Roma, almenys les idees. Les coses bàsiques ja les tenia ben clares. Però aleshores, en una d’aquelles classes particulars que donava, vaig tenir un alumne que havia suspès primer de grec a la facultat. Era Alfons Cucó. Ens vam conèixer, vam parlar, vam veure que teníem moltes idees en comú, i immediatament ell em presentà els seus amics: Eliseu Climent, Lluís Aracil, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco. . . Que s’havien conegut i fet amics al col·legi dels jesuïtes o a la universitat.

      Els orígens del famós Grup dels 17, que novellàreu a El desig dels dies. . .

      Més o menys. La meua relació amb aquell grup també tingué a veure amb la meua marginal o paral·lela experiència d’estudiant universitari a València, perquè a la vegada que començava a treballar com a professor encara havia de fer algunes assignatures (de llengua espanyola, història d’Espanya, i etcètera) per convalidar el meu títol. I a la universitat vaig coincidir amb aquell primer grup, i després vaig participar en moltes de les activitats que organitzaren. Encara que, quan aquell grup inicial estava en formació, durant el seu primer curs a la universitat, l’any anterior de conèixer-los jo, ells ja havien fet algunes coses: havien muntat un homenatge a Ausiàs March, i ja havien establert contacte amb alguns professors.

      Com s’explica que, en aquell ambient, joves que no es coneixien de res acabessin adoptant, a la vegada però cadascú pel seu compte, una ideologia i unes actituds tan diferents de les majoritàries i oficials?

      És bastant poc explicable. Però, de la mateixa manera que jo, de manera espontània o pel meu compte, amb unes quantes lectures i lligant caps d’ací i d’allà, vaig acabar fent-me unes idees bàsiques, ells, amb dinou o vint anys, ja havien elaborat aquestes mateixes idees, també pel seu compte.

      Algú del grup les havia heretat familiarment?

      No. La majoria procedien de famílies com la meua: genèricament de dreta, no de família comunista o socialista, i molt menys encara nacionalista. Això sí: molt aviat, el nostre grup va entrar en contacte amb Lo Rat Penat, amb els membres que tenien uns pocs anys més que nosaltres, i que eren el grup contestatari que hi havia més a mà. Lo Rat Penat era l’únic lloc on es podien fer cursos de valencià, per exemple. I tots ens hi aproximàvem amb la mateixa intenció: fer pinya al voltant d’aquelles idees nacionalistes, amb els primers nuclis antifranquistes.

      Quins eren els noms més importants de Lo Rat Penat?

      Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Bargues, Serneguet. . . Aquells, per algun motiu que ara no sé, ja estaven en curs de lligar les idees nacionalistes amb idees de tipus marxista. Durant uns anys, aquell va ser un cau d’activisme d’esquerres, antifranquista i nacionalista. I els dirigents de Lo Rat, ja més grans, de segur que no se n’adonaven de res. En tot cas, tot allò ha tingut més importància del que sembla, perquè la gent que hi anava acabà confluint en un grup que aviat va tindre un gruix bastant gran. Va ser com un Big-bang: del no-res vam passar a ser molts en molt poc temps. I tot es produí molt ràpidament, de manera molt seguida: tot d’una veiérem que compartíem unes idees, després decidírem que calia muntar a la Universitat una mena de sindicat que fóra contrari al SEU, i, poc després, decidírem també que calia organitzar un embrió de força política que poguera tindre un cert ressò i ens permetera impulsar i expandir les nostres idees. Fixa’t que, poc després de formar el grup, ja organitzàrem la primera ruta universitària, inspirats en aquelles rutes que ja s’havien fet a Catalunya, i que havien estat al seu torn inspirades per les rutes d’estudiants francesos a Chartres.

      En què consistien, aquestes rutes?

      Anàvem caminant en grup fins a un lloc durant tot un dia o dos, dirigits per uns monitors que, prèviament, havien preparat uns temes, que tractàvem i discutíem durant aquells dies. Evidentment, tot allò tenia un caràcter clandestí: a la segona ruta ja tinguérem problemes amb la Guàrdia Civil. La primera ruta va ser la de Portaceli; una altra va ser de Xàtiva cap a la Valldigna; una altra cap a Castelló. . . A la primera, però, ja érem més de cent persones. Vull dir que no érem quatre rates; érem un grup consistent, la qual cosa demostra que СКАЧАТЬ