La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ anàvem passant, amb temporades bones i altres de dolentes. Guanyava prou per mantindre la família i per portar els meus germans al col·legi, i després a la universitat.

      S’adaptaren bé al nou règim?

      Sí, però mon pare no formà mai part de la Falange ni res d’això. Ara bé, la Falange era l’única organització que existia en què un xiquet o un adolescent podia anar de campaments a l’estiu, i els meus germans sí que s’hi van apuntar; i després jo, als onze o dotze anys. En totes aquelles activitats organitzades pel Frente de Juventudes, hi participaven els nanos que anaven al col·legi: dúiem uniformes, fèiem excursions, cantàvem cançons i himnes, cridàvem eslògans, ens impartien una mica de doctrina. . . I ens agradava: perquè, en el fons, no era sinó un joc d’infants o d’adolescents. Que t’agradara l’acampada, o les cançons, no significava que fores un fanàtic cec, ni de bon tros. L’important no era la ideologia, sinó l’ambient de camaraderia, el sentit de formar part d’un grup, el fet de participar d’una jerarquia. . . Aquesta jerarquització en grups de joves ja no existeix. Existia en els grups de la lluita clandestina antifranquista, com ara el PC, i avui, potser, existeix només en els grupuscles d’extrema dreta, o en les bandes de carrer, sobretot en les d’origen sud-americà. I potser respon a una necessitat fosca de l’edat adolescent. . .

      És a dir: que el vostre pare no assumí la doctrina de Franco i no provà tampoc d’inculcarvos-la?

      No, en absolut. Fins i tot tinc un record, molt borrós però molt cert, de quan va acabar la Segona Guerra Mundial, i és molt significatiu. El pare s’havia assabentat de la notícia per la ràdio o pel diari, i jo vaig rebre la sensació que ell estava content perquè havien guanyat «els nostres», o siga els bons.

      Sorprenent, no? Tenint en compte la intoxica-ció informativa que hi devia haver. . .

      No, perquè tant el nazisme com el feixisme italià venien de molt abans. A més, entre els dos models, el que representaven Hitler i Mussolini, i el que representava Churchill, mon pare necessàriament havia de sentir-se més còmode amb el de Churchill, que era un conservador, una persona d’ordre. És curiós, però aquest terme avui ja no s’usa: una persona d’ordre no té per què ser un fatxa, pot complir un paper social positiu.

3. La Torre. Primeres lectures. Primeres escoles

      Com éreu de petit?

      Tinc el record d’haver tingut una infància prou feliç, sense limitacions innecessàries ni repressió. A això, hi ajudà molt l’espai físic en què vaig créixer: entre el camp i la ciutat. Les possibilitats externes d’haver viscut en aquell doble món em donaven una forma de llibertat i comoditat, i els meus horitzons no eren els típics d’un nen de poble. Tenia les ties de València; i a més la família d’Albacete, que venien molt sovint, amb dos cotxassos: ja havien prosperat, les cosines anaven vestides com figurins de moda. . . Tots els veïns els admiraven, quan venien amb aquells cotxes de luxe; però a la vegada nosaltres, cada setmana, havíem de netejar la merda de les gallines. D’una banda, doncs, vivia en un món de referències que superava de molt l’ambient rural, però alhora el meu món físic era profundament rural. I mai no em vaig sentir desplaçat o incòmode ni a la ciutat ni a l’Horta.

      Del lloc on vàreu créixer, el poble de la Torre, ja en deu quedar ben poca cosa.

      Ja no en queda res. Avui, la Torre està integrada a la ciutat; abans, en canvi, era un poble de l’Horta, encara que dins del municipi de València. No un poble aïllat, però, perquè havia crescut al voltant d’una carretera important: la de l’eixida sud de València, que tenia el nom antic de Camí Reial de Madrid. Hi passaven carros, alguns camions i pocs cotxes, autobusos. . . També teníem el tramvia, que passava per davant de casa. A més, les professions de la gent eren molt diverses. Una part de la població treballava a la ciutat; una altra part es dedicava a les indústries ja antigues de la zona; una altra part es dedicava al camp. . . És a dir: físicament, era un poble, tot envoltat d’horta, però l’ambient —ni l’economia ni els horitzons vitals— no era el típic d’un poble aïllat i rural: ara en diríem suburbà, potser.

      És curiós: València mai no ha estat capaç d’atraure la gent dels pobles dels voltants, però en canvi sempre ha estat en simbiosi amb l’Horta. Respecte d’això, hi deu tindre alguna cosa a veure el factor llengua. A la València dels 40 i 50, encara es parlava molt de valencià, però el castellà ja era l’idioma dominant. A l’Horta, en canvi, el predomini del valencià era total. A la Torre hi havia una família o dues d’immigrants, i els dèiem «els castellans». Això marcava la diferència. A casa, els pares ens parlaren en castellà, perquè era el que tocava (estem parlant de començaments dels 40, en ple franquisme), i com un signe d’ascens social, però entre ells sempre parlaven en valencià. I dels companys de l’escola primària i de la colla infantil, jo no parlava castellà amb ningú.

      Amb els amics de València, tampoc?

      Jo vaig començar a anar al col·legi, als Escolapis de València, quan tenia deu anys. Vaig preparar-me l’ingrés de batxillerat per lliure, assistint a una acadèmia a Benetússer, un poble important de la indústria del moble. I la llengua dominant del col·legi era el castellà, però molts alumnes procedien de pobles de l’Horta o de la Ribera, i parlàvem valencià. Tot i que els professors ens matxacaven perquè parlàrem en castellà, com a cosa de «cultura»: no era una repressió metòdica, però diguem que parlar valencià estava desaconsellat. Amb els amics de la ciutat, però, sí que solíem parlar castellà.

      Quina presència tenia la cultura a casa vostra? Hi havia llibres? Quins?

      A casa nostra hi havia una situació cultural peculiar. Encara que el meu pare no tenia una carrera, feia un ti-pus de treball que no era manual ni mecànic. A més, sempre havia tingut clar que els fills havien d’estudiar: això va fer que, quan jo vaig començar a llegir, ja heretara els llibres que havien utilitzat els meus germans. Les converses que hi havia a casa també eren una mica peculiars: sobre les matèries que ells estudiaven, els papers que havien de preparar per a les classes. . . Cosa, en qualsevol cas, bastant rara en aquell entorn.

      Abans he dit que mon pare era un home que va estar per sota de les seues capacitats. I això queda perfectament il·lustrat amb el fet que, tot i els seus escassos recursos, ell intentava portar la granja de manera moderna i modèlica. Per això tenia llibres americans d’avicultura, i aplicava les tècniques més avançades. Criava gallines (en devíem tindre prop de cinc-centes), però no ho feia d’una manera antiga o tradicional, sinó molt racionalitzada. Era un home que volia estar al dia en tot. I, més important encara, sabia que, per estar al dia, el més útil eren els llibres, o les revistes.

      Recordeu alguns títols importants que hi hagués a casa?

      Teníem una col·lecció de Clásicos Castellanos: jo, des de molt menut, he llegit Cervantes i Lope de Vega i Calderón. . . I Blasco Ibáñez, és clar. Des de sempre he estat un gran devorador de llibres. També teníem algunes novel-les d’aventures: Juli Verne, Emilio Salgari. . . I novel·les de l’Oest. Les lectures més substancioses que recorde, però, eren els clàssics castellans.

      I de cultura oral, us en transmeteren?

      No gaire. A casa no hi havia tradició d’explicar històries, llegendes o rondalles. De fet, la mare fins i tot cantava molt poques cançons: un repertori de sarsuela, de cançons de moda. Potser perquè el pare i la mare eren de llocs diferents, a casa la cultura narrativa tradicional no existia. Hi havia, sí, històries familiars molt sucoses, però res més. Fins i tot les creences de curanderisme i del que ara en diem superstició, pròpies dels pobles, jo només les vaig conèixer a través dels veïns. Quan una veïna em posava un amulet, un escapulari contra el mal d’ull, СКАЧАТЬ