La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ exemplars d’una espècie exòtica. Les misèries econòmiques de la postguerra ja s’havien acabat, o reduït, i havia sorgit una petita burgesia nova, que volia que els seus fills tingueren estudis.

      Com varen reaccionar la vostra família i les dels vostres amics quan veieren la vostra deriva ideològica?

      En general, no se n’assabentaven gaire. Jo li deia a ma mare que aquella nit tornaria tard i ella no sabia si era que havia d’assistir a alguna reunió clandestina o bé havia quedat amb alguna nòvia o amb els amics. Això sí, quan quedàvem, com que no hi havia discoteques, el que fèiem era passejar, entrar en algun bar a prendre un conyac, tornar a passejar i parlar fins a altes hores. . . En tot cas, les famílies que se n’assabentaven patien, deien als fills que anaren amb compte. . . Les reaccions més virulentes les hagueren d’afrontar algunes de les primeres xiques que s’integraren al grup, com Cèlia Amorós, que és una gran filòsofa, especialista en teoria del feminisme, i era filla d’una família de la millor burgesia de València. No n’eren moltes, però n’hi havia: i a les mares no els feia cap gràcia ni una.

      Quins varen ser els professors de la universitat amb qui establíreu un contacte més fidel i fructífer?

      Hi havia un grup dels professors d’Història, Tarradell, Reglà, després Giralt, els quals varen ser molt importants perquè, a banda d’oferir-nos suport intel·lectual, ens oferien també un suport físic, ens prestaven llibres, donaven la cara per nosaltres si volíem muntar algun seminari, ens cedien el despatx. . . També n’hi havia d’integristes i de fatxes, és clar! A la universitat dels anys 60, hi havia molta més llibertat de pensament i doctrina del que es podria pensar tenint en compte que el país estava controlat per una dictadura. No hi havia una repressió intel·lectual directa. El que hi havia era una repressió política: contra els comunistes i els nacionalistes, sobretot. Per dir-ho més clar: debatre sobre el marxisme no et reportava problemes; muntar una manifestació, sí.

3. Assumpció (amb matisos) del socialisme. El Partit Socialista Valencià

      Durant aquells anys molts dels que formàveu aquell grup ràpidament vàreu passar de formar part del Moviment Social-Cristià de Catalunya a adoptar una ideologia més socialista. Com es va produir aquella evolució?

      També fou molt natural. El MSCC realment a València no era un grup propi, eren només les relacions que teníem amb el grup de Barcelona, però aquella denominació durà molt poc. Perquè, encara que pràcticament tots havíem anat a col·legis de frares i teníem un fons cristià, també teníem una ideologia progressista. Però no hi va haver cap fricció o contradicció, perquè aquells foren els anys en què molts de nosaltres començàrem el distanciament de la pràctica religiosa, i, per tant, era lògic que llevàrem el nom de «cristians» i adoptàrem el de «socialistes». No ho sentírem com un trencament: simplement vàrem deixar de banda el component més religiós i ens quedàrem amb el component més social. A més, en aquella època la paraula «socialisme» causava una gran fascinació.

      A un nivell teòric, teníeu clars els conceptes que manejàveu? Vull dir: havíeu llegit llibres sobre el «socialisme», sobre el «marxisme»?

      Sí. Pensa que, tot i que l’evolució de tot plegat va ser molt ràpida, allò va ser un procés. Anàvem llegint llibres, que adquiríem a les poques llibreries de València que en tenien d’amagat, ens informàvem sobre els moviments socialistes de l’estranger i de la mateixa Espanya. . . I tot s’anà pastant. Fins que, a partir d’un determinat moment, a les reunions de partit tractàvem cada vegada més de qüestions socials, d’economia, de teoria política socialista i marxista. . . Igualment, alguns del grup accentuaren més el caràcter marxista de la seua ideologia, i d’altres no tant.

      Vós de quins vàreu ser?

      Jo crec que era una cosa intermèdia. Podia acceptar les explicacions dels conceptes més genèrics del marxisme (que, com a filosofia, ja havia estudiat a Roma), però mai no vaig tindre ni la més remota temptació d’adoptar els postulats ortodoxos dels partits comunistes. Mai no m’hauria sentit còmode en un partit com el PSAN, que es definia marxistaleninista. Des de sempre vaig tindre ben clar, i no era l’únic, que els principis clarament democràtics havien de ser irrenunciables. Un règim governat per un partit únic, les idees totalitàries, em van repel·lir sempre.

      També és significatiu que, en un període tan convuls, dominat per unes ideologies tan fortes (tant de dreta com d’esquerra), vós i alguns més de la vostra generació adoptéssiu un punt intermedi.

      Sí. Però n’hi hagué a tot Europa! De la mateixa manera que la primera conferència que vaig fer fou sobre Europa i europeisme, el primer article que vaig publicar (a la revista Diàleg, del sindicat universitari clandestí), va ser sobre la socialdemocràcia sueca i Olof Palme. Aquest era el meu model: com a país, com a ideologia, com a estructura social. Ho ha estat sempre. De fet, també teníem bona relació amb els socialdemòcrates de Josep Pallach, i jo mateix vaig anar un hivern a uns seminaris que organitzava l’SPD alemany al centre internacional de Sonnenberg.

      Quina va ser l’època de màxima ebullició política clandestina amb el Partit Socialista Valencià?

      Entre el 63 i el 67: aquest fou el moment més actiu i de més cohesió. Hi dedicàvem els caps de setmana sencers. Dins la poca vida visible clandestina, el Partit Socialista Valencià va ser una força important: el PSOE encara no existia (o ja no: ací era un difunt històric), ni existia UGT, ni Comissions Obreres, o al principi només en forma embrionària. . . , fins i tot algunes de les primeres reunions sindicals a València se celebraren al local de Lo Rat Penat, imagina’t! També per aquells anys es van fer les famoses pintades de «Valencians, unim-nos!» pels carrers de València. Eixíem de nit, amb un pot de pintura i una brotxa, i au: a treballar! L’any 66 també vam fer una campanya a favor del No en el referèndum de la Ley Orgánica del Estado. Jo mateix vaig anar a repartir pamflets contra el referèndum a les portes de les fàbriques, a l’hora d’eixir els treballadors.

      I com reaccionaven?

      Uns amb recel i els altres amb indiferència: la majoria no sabien ni de què es tractava. I, després del 67, el partit es va trencar: uns van passar a dedicar-se a l’activisme cultural o social, altres varen entrar al Partit Comunista, altres varen derivar cap a un nacionalisme més radical i també marxista, i uns altres vam ser els primers organitzadors, pocs anys després, del Partit Socialista del País Valencià. La impressió que tinc és que tots vam veure el trencament com una cosa inevitable.

4. La fàbrica alemanya. Les classes de grec. Esdeveniments mundials

      Durant els 60, també féreu estades llargues a l’estranger.

      Sí. A més de les visites a París, vaig passar dos estius sencers a Alemanya, a Düsseldorf, treballant en una fàbrica. La idea era aprendre l’alemany i, també, adquirir experiència directa de la vida obrera.

      I què tal, l’experiència?

      Preciosa. . . El primer any treballava en una fàbrica de la indústria metal·lúrgica, una faena terrible. Eren jornades duríssimes, de dotze hores davant de màquines molt perilloses. I recorde aquell matí d’estiu de l’any 61, quan entre els obrers començà a córrer la veu: «Els russos es-tan construint un mur a Berlín!».

      Suposo que molts dels vostres companys havien fet la guerra?

      Sí. Quasi tots havien lluitat a Rússia, que és on es va desenvolupar realment a Europa la II Guerra Mundial. I en parlaven molt, i amb pànic: tenien terror als russos. Havien vist morir una infinitat de companys seus, i sobretot havien experimentat la retirada i la derrota, СКАЧАТЬ