La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Llengua, història, cultura, país, i també democràcia, antifranquisme, i una ideologia més o menys d’esquerres. I la primera conferència pública que jo vaig donar, l’any 62, amb vint-idos anys, era sobre Europa i l’europeisme.

      Un bon debut.

      El més important i significatiu de tot allò és que, en molt poc temps, passàrem del no-res a ser un grup de gent nombrós i que feia moltes coses, tot tipus d’activitats, que incloïen des de pronunciar conferències públiques fins a la creació d’un sindicat clandestí, amb una publicació en ciclostil, que portava l’Eliseu, i després ja immediatament emprenguérem la creació d’un embrió de grup polític, que rebé inicialment la influència de gent de Barcelona, amb Max Cahner, Jordi Pujol i companyia.

2. La voluntat de pragmatisme. Les ànsies de modernitat

      Com s’establiren els primers contactes amb la gent de Catalunya?

      El grup de la Universitat varen fer un primer viatge, que organitzà Fuster i al qual jo no vaig poder anar, per conèixer coses de Barcelona. Van anar a Montserrat, van parlar amb polítics d’organitzacions catalanistes clandestines...

      Aleshores ja teníeu relació amb els escriptors veterans de València?

      Per aquella mateixa època, jo vaig establir, a través de Cucó, els primers contactes amb els escriptors d’abans de la guerra, Xavier Casp i companyia, de l’editorial Torre, que tenien una tertúlia a casa d’un personatge molt curiós, Miquel Adlert, que amb el temps va acabar militant en un blaverisme furibund. En general, tots eren gent bastant conservadora.

      Quan vaig entrar en contacte amb aquell grup, simultàniament vaig conèixer també Joan Fuster. Jo, llavors, ja tenia fetes les meues idees bàsiques sobre la llengua i el país, igual com els meus amics. El que passa és que ens vam posar molt contents de trobar una persona tan potent com Fuster que pensava el mateix que nosaltres.

      La tertúlia de Casp i companyia, era útil? Teníeu la sensació que hi apreníeu coses?

      Sí. No eren uns indocumentats, tenien una certa solvència. El que passa és que, com en totes les tertúlies del món, hi havia més xafarderia que conversa substancial. Fuster també en va tindre una, de tertúlia, alguns anys després, a la qual jo no assistia regularment, i passava exactament el mateix.

      I les vostres relacions directes amb els catalans, quan es van iniciar?

      Molt prompte, també: el 61 o a la primeria del 62. Max Cahner tenia una empresa de pintures, i venia amb un Seat 600 a València, juntament amb la seua dona, Eulàlia Duran, la historiadora, per fer de representant dels seus productes però també per fer proselitisme i per conspirar. Recorde que, quan encara vivia a l’Horta, ell s’aturava davant de casa i em recollia, i anàvem a trobar-nos amb gent. Una vegada vaig acompanyar-lo fins a Perpinyà.

      Cahner ja era el tipus dur i decidit que tothom coneix?

      Sí. Més que dur, decidit, molt actiu. Pensa que l’any següent ja va fundar Edicions 62, i el primer volum que publicà fou Nosaltres els valencians, que Fuster devia estar elaborant l’any 61, durant les primeres visites que jo vaig fer-li (tenia un munt de fitxes fetes, en capses de sabates). Això també és útil per insistir en la idea de com de ràpidament es va produir tot. Hi hagué com una eclosió, en dos o tres anys es produïren ràpidament fets que foren molt importants; ara, en canvi, a mi em fa la impressió que tot va molt lent, que per fer una mínima cosa cal que passen anys i anys i anys. . .

      Com us ho expliqueu?

      Perquè va aparèixer una generació de gent nova amb moltes ganes de fer coses amb eficàcia i que donaren uns resultats tangibles. Els més grans no tenien més de vint-i-cinc anys.

      Sembla que teníeu molt clar que calia ser pragmàtics.

      Volíem fer coses que es notaren i que es veieren. Quan vam organitzar el Partit Socialista Valencià no perdérem temps fent mil reunions prèvies i discutint no sé quines coses, sinó que ja immediatament començàrem a córrer pels pobles, buscant nova gent, muntant actes i activitats. Vivíem presos per una espècie d’exaltació activista permanent.

      Hi havia uns dirigents destacats? Qui eren?

      Doncs els mateixos que ho han estat també després. Eliseu Climent, per exemple. O Aracil, que no era exactament un dirigent, però va ser una persona molt important per a tots perquè era el que tenia una capacitat de raonament especulatiu més gran i poderosa, a banda que, ja de jove, tenia uns coneixements enciclopèdics. El vaig conèixer quan jo tenia vint-i-un anys i ell vint. Ens va presentar l’Alfons Cucó, i ja d’entrada em va començar a parlar de la Política d’Aristòtil. És l’únic autèntic geni que jo he conegut en la vida. Un tret que compartíem tots els que formàvem part d’aquell grup era la consciència que calia que estiguérem molt informats, que havíem de saber coses, que havíem d’estar al corrent del que passava al món, i que havíem de llegir molts llibres: que havíem d’estar, en fi, molt preparats.

      Es pot dir que crèieu en una èpica intel·lectual.

      Sí, l’expressió és encertada. Al mateix temps, érem la primera gent, des de la perspectiva valenciana, que tenia una visió internacional de les coses. Ja havíem anat a París a comprar llibres i discos, que després ens passàvem els uns als altres: Georges Brassens, Brel, Edith Piaf. . . I també vàrem ser els primers que van ballar rock’n’roll a València, l’any 62 o 63. Poca broma: els primers que vam ballar rock’n’roll! Muntàvem festes a casa d’algú, qualsevol diumenge a la tarda. L’Eliseu era un gran rocker. I jo no ho feia tampoc malament. . .

      No sé per què deu ser, però no em costa gens de creure-ho. Sigui com sigui, això demostra que teníeu també consciència que calia estar al dia, ser moderns.

      Sí. Això és un fet que després ha tingut molta importància en l’evolució del nacionalisme progressista al País Valencià. Érem una gent molt arrelada al país, però al mateix temps amb una enorme curiositat per contactar amb tots els corrents i moviments —artístics, polítics i culturals— que es desenvolupaven arreu del món. En un primer moment, sobretot ens abeuràvem de França i de la cultura francesa, però l’influx anglès i nord-americà també els vàrem rebre molt aviat.

      Per ser una generació que havia hagut de passar tantes hores en llocs reclosos i controlats, en escoles on bàsicament havíeu d’estudiar, éreu força espavilats vitalment.

      Sí. Ara bé, no em preguntes per què: es produí una confluència, que va acabar donant aquells resultats. Segurament, es varen ajuntar tot un seguit de circumstàncies, tant econòmiques com sociològiques (un can-vi d’època al país, tantes coses noves que arribaven de fora), que feren possible que apareguera un grup d’aquell tipus.

      Éreu una minoria exquisida, en tot cas. Com us veien els altres companys de la universitat?

      No crec que ningú de nosaltres pensara en termes de «minoria exquisida». . . A la Facultat on anàvem, al carrer de la Nau, hi havia, a dalt, Filosofia i Lletres, i a baix, Dret. Entre els companys de Filosofia que no estaven implicats en el que fèiem, hi havia un cert respecte, suport i comprensió. Entre els de Dret, no: ens miraven amb hostilitat. Alguna vegada hi teníem conflictes. Vam fer una petita manifestació amb motiu de la vaga dels miners d’Astúries l’any 62, vam acabar cantant Asturias, patria querida, i els de Dret ens escridassaren. . . Però això només són anècdotes que ja s’han explicat moltes vegades. . .

      Quina СКАЧАТЬ