L'illa del doctor Moreau. Herbert George Wells

Чтение книги онлайн.

      VI

      Els horribles homes de la barcassa

      Però quan els illencs van veure que realment anava a la deriva es van apiadar de mi. El mar em duia molt a poc a poc cap a l’est i m’apropava a l’illa fent una diagonal; aviat, amb un alleujament histèric, vaig veure que la barcassa feia mitja volta i venia cap a mi. Anava molt i molt carregada, i quan va ser més a prop vaig poder distingir el company de Montgomery, de cabell blanc i espatlles amples, assegut al banc de popa entre gossos i caixes. Aquest individu em mirava amb els ulls fixos sense moure’s ni badar boca. El tolit de cara negra em mirava amb la mateixa fixació des de la proa, al costat de la puma. Hi havia tres homes més, tres estranys d’aspecte bestial, a qui els gossos conillers bordaven de manera salvatge. Montgomery, que duia el timó, va menar la barca fins al costat de la meva i, com que a bord no hi cabia, es va aixecar i va lligar la meva amarra al seu arjau per remolcar-me.

      Aleshores ja m’havia refet de la fase d’histèria, i mentre s’acostava vaig tornar-li la salutació amb força coratge. Li vaig dir que el meu bot estava gairebé negat i em va atansar un cubell. Quan la corda va tibar el bot vaig caure enrere. Durant una bona estona em vaig dedicar a treure aigua.

      Fins que no vaig haver buidat tota l’aigua —era el mar el que l’havia fet entrar, el bot es trobava en perfecte estat— no vaig tenir temps de tornar a fer una ullada a la gent de la barca.

      Vaig veure que l’home del cabell blanc encara m’observava fixament, però amb una expressió que ara diria que era de perplexitat. Quan les nostres mirades es van trobar, l’home va abaixar els ulls cap al gos que seia entre les seves cames. Com he dit abans, era un home cepat, amb el front estret i els trets molt marcats, però els seus ulls tenien aquell plec de pell damunt les parpelles que sol aparèixer amb l’edat, i les comissures dels seus llavis gruixuts, que penjaven cap avall, el dotaven d’una expressió resolta i agressiva. Parlava amb Montgomery, massa fluix perquè jo el sentís.

      D’ell, vaig passejar la mirada fins als seus tres homes, una tripulació ben estranya. Només els vaig veure la cara, però hi vaig notar alguna cosa, no sabia què, que em va provocar un anòmal espasme de repugnància. Els vaig mirar amb atenció i la impressió no s’esvaïa, tot i que era incapaç de distingir què la provocava. En aquell moment em van semblar mulats; anaven embolicats amb unes teles blanques, fines i brutes, des de les mans fins als peus. Abans no havia vist mai homes que anessin tan embenats com aquests i, de dones, només a l’Orient. També duien turbant, i des de sota de la tela em miraven amb les seves cares menudes, cares de mandíbules prominents i ulls brillants. El cabell el tenien llis i fosc, gairebé com una crinera, i tot i que estaven asseguts semblaven superar l’estatura de totes les races que jo he vist. L’home del cabell blanc, que sabia que feia ben bé dos metres, quedava un cap per sota dels altres tres. Més endavant vaig veure que en realitat no n’hi havia cap més alt que jo, però els seus cossos eren anormalment llargueruts, i tenien les cuixes molt curtes i insòlitament corbades. Des de qualsevol punt de vista eren un grup lleig fins a dir prou; per damunt dels seus caps, sota la vela de terç, es veia la cara negra de l’home a qui li brillaven els ulls en la foscor.

      Mentre els observava, vam creuar la mirada, i primer un, després l’altre, van apartar-la per anar llucant-me d’una manera estranya, furtiva. Vaig pensar que potser els estava molestant i vaig adreçar l’atenció cap a l’illa a la qual ens acostàvem.

      Era baixa, coberta d’una vegetació espessa, principalment d’una espècie de palmera que veia per primera vegada. Des d’algun punt de l’illa s’alçava de biaix un fil de vapor blanc fins a una altura insospitada, per acabar desfent-se i caient com un manyoc de plomes. Ara érem a dins d’una ampla badia flanquejada a cada punta per un cap de poca altura. La sorra de la platja era d’un gris apagat i s’alçava abruptament fins a una cresta, a uns divuit o vint metres per sobre del nivell del mar, amb alguns arbres i matolls repartits de manera irregular. A mig pendent hi havia un recinte tancat amb pedra grisenca, que més tard esbrinaria que estava construït en part de corall i en part de pedra tosca. Dues teulades de palla sobresortien del recinte.

      Un home ens esperava arran de mar. Encara des de lluny, vaig tenir la impressió que havia vist unes altres criatures d’aspecte grotesc que havien corregut a amagar-se als matolls del pendent. Però quan vam ser més a prop no en vaig veure cap. Aquest home era d’estatura mitjana i fisonomia negroide. Tenia la boca allargassada, gairebé sense llavis; els braços, extraordinàriament llargs; els peus, prims i llargs, i era garrell; s’estava dret, inclinant aquella cara densa cap endavant, mirant-nos fixament. Anava vestit com Montgomery i el seu acompanyant de cabell blanc, amb jaqueta i pantalons de sarja blava.

      A mesura que ens hi acostàvem, l’individu es va posar a córrer platja amunt platja avall, fent uns moviments grotescos en extrem. Quan Montgomery va donar l’ordre, els quatre homes de la barca es van aixecar de cop i van arriar les veles amb uns gestos singularment desmanegats. Montgomery ens va menar cap a un moll molt estret excavat a la platja. L’home de la platja va córrer cap a nosaltres. Que era un moll ho dic jo, perquè no deixava de ser una simple rasa que en aquest moment de la marea era prou llarga perquè hi СКАЧАТЬ