L'illa del doctor Moreau. Herbert George Wells

Чтение книги онлайн.

      IV

       A la regala de la goleta

      Aquell vespre vam albirar terra després de la posta de sol i la goleta va encarar-s’hi. Montgomery va deixar entendre que era allà on es dirigia. Era massa lluny per veure’n cap detall; en aquell moment em va semblar poc més que una línia d’un blau difuminat enmig de la incertesa del blau grisenc de l’oceà.

      Quan la vam veure el capità no era a coberta. Després d’haver descarregat la seva còlera contra mi havia anat trontollant cap a baix, m’imagino que per posar-se a dormir al terra de la seva cabina. El pilot pràcticament va assumir el comandament de la nau. Era l’individu silenciós i cadavèric que havíem vist abans al timó. Pel que semblava, també estava renyit amb Montgomery. No ens va fer el més mínim cas. Vam sopar amb ell en un silenci tens després que jo hagués fet alguns intents infructuosos de treure conversa. També em va sobtar que els homes es miressin el meu company i els seus animals amb una animadversió singular. Montgomery es mostrava molt reticent a parlar de la seva destinació i del propòsit d’aquelles criatures, i malgrat que la meva curiositat no parava de créixer no hi vaig insistir.

      Ens vam quedar parlant al post de comandament fins que el cel va estar atapeït d’estrelles. Tret d’algun soroll que sortia del castell de proa, il·luminat amb una llum groguenca, i d’algun moviment ocasional dels animals, la nit era molt tranquil·la. La puma jeia cabdellada, mirant-nos amb els ulls brillants; un bony negre al racó de la gàbia. Montgomery va treure uns cigars.

      Em va parlar de Londres amb un lleuger matís de record dolorós, i em va demanar que li expliqués tots els canvis que s’hi havien produït. Enraonava com un home que havia estimat la vida que hi havia dut, que li havien pres de manera sobtada i irrevocable. Jo vaig parlar-li de les xafarderies que vaig recordar en aquell moment. La seva estranyesa se m’anava fent cada cop més evident, i mentre xerrava em fixava en la seva cara pàl·lida, tan estrambòtica sota la llum tènue de la llanterna de bitàcola de darrere meu. Després vaig dur la mirada al mar enfosquit, on les tenebres amagaven la seva illeta.

      Em semblava que aquell home havia sorgit de la Immensitat només per salvar-me la vida. L’endemà saltaria del vaixell i tornaria a desaparèixer de la meva existència. Fins i tot en una circumstància més corrent m’hauria deixat pensatiu. Però abans que res hi havia la singularitat d’aquest home educat vivint en aquesta illeta desconeguda i de la naturalesa extraordinària del seu equipatge. Em vaig trobar repetint la pregunta del capità. Per a què són aquestes bèsties? Per què havia volgut fer-me creure, a més, que no eren seves quan les vaig veure per primera vegada? Per no parlar del seu assistent personal, amb aquells trets anòmals que m’havien impressionat profundament. Totes aquestes circumstàncies feien que una aura de misteri envoltés l’home. M’havia posseït la imaginació i m’havia atordit la parla.

      Cap a la mitjanit es va acabar la nostra conversa sobre Londres, i ens vam quedar costat per costat repenjats al baluard i observant, com en un somni, el mar silenciós perlat d’estrelles, cadascú immers en els seus pensaments. Era el moment propici per a les emocions: vaig començar amb la meva gratitud.

      —Si em permet —vaig dir al cap d’una estona—, m’ha salvat la vida.

      —Casualitat —va dir—. Simple casualitat.

      —Prefereixo agrair-ho a qui tinc més a mà.

      —No doni les gràcies a ningú. Vostè tenia la necessitat i jo, el coneixement. I li vaig posar injeccions i el vaig alimentar com un més dels espècimens que he recollit. Estava avorrit i necessitava fer alguna cosa. Si aquell dia hagués estat cansat o si la seva cara no m’hagués fet el pes, bé... seria interessant saber on pararia ara mateix!

      Això em va desinflar una mica.

      —En qualsevol cas... —vaig començar a dir.

      —Casualitat, l’hi ben asseguro —em va interrompre—, com tot el que passa a la vida. Només els rucs no són capaços de veure-ho! Per què jo soc aquí, ara, un pària de la civilització, en comptes de ser un home feliç que gaudeix de tots els plaers de Londres? Doncs només perquè fa onze anys, una nit de boira, vaig perdre el cap durant deu minuts.

      Es va aturar.

      —Sí? —vaig dir.

      —Només això.

      Vam recaure en el silenci. Al cap de poc es va posar a riure.