L'illa del doctor Moreau. Herbert George Wells
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу L'illa del doctor Moreau - Herbert George Wells страница 7

Название: L'illa del doctor Moreau

Автор: Herbert George Wells

Издательство: Bookwire

Жанр: Языкознание

Серия:

isbn: 9788418197604

isbn:

СКАЧАТЬ segur que m’ho guardaré per a mi... Si és el que el preocupa.

      Estava a punt d’arrencar però va sacsejar el cap, dubitatiu.

      —No digui res —vaig dir—. Tant me fa. Al capdavall, millor que es guardi el seu secret. Només hi guanyaria un breu alleujament, i això si respecto la promesa de guardar-lo. Si no ho fes...?

      Va remugar, estava indecís. Vaig notar que es trobava en desavantatge, que l’havia caçat en un estat d’indiscreció i, si haig de ser sincer, tampoc tenia tanta curiositat de saber què havia fet marxar de Londres un jove estudiant de medicina. Tinc prou imaginació per fabular. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig anar-me’n. Una figura negra, silenciosa, estava reclinada al coronament de popa, mirant les estrelles. Era l’estrany assistent de Montgomery. El meu moviment va fer que mirés ràpidament per damunt de la seva espatlla; després va tornar la mirada al cel.

      Segurament us semblarà de poca importància, però per mi va ser com un cop de puny sobtat. L’única llum que hi havia a prop era la llanterna del timó. La cara de la criatura va sortir durant un petit instant de la penombra de popa cap a la llum de la llanterna, i vaig veure els seus ulls que m’observaven amb una lluïssor d’un verd pàl·lid. Aleshores jo no sabia que els ulls de les persones poden arribar a tenir un to vermellós. Em vaig adonar de la seva crua inhumanitat. La figura negra va esmicolar els meus pensaments i sentiments d’adult amb els seus ulls en flames, i per un moment van tornar-me les pors oblidades de la infantesa. L’efecte se’n va anar tal com havia vingut. La basta figura negra d’un home, una figura sense cap tret destacable, es repenjava a la regala del coronament i mirava el cel estrellat. Em vaig adonar que Montgomery em parlava.

      —Doncs jo hauria de retirar-me —va dir—, si li sembla bé.

      Vaig respondre-li de manera incongruent. Vam baixar i em va dir bona nit a la porta de la meva cabina.

      Aquella nit vaig tenir uns somnis molt desagradables. La lluna minvant va sortir tard. La seva llum va fer entrar una blancor fantasmal a la meva cabina, i va crear formes amenaçadores en les fustes de damunt la meva llitera. Els gossos es van despertar i es van posar a udolar i gemegar, per això vaig somiar a estones i gairebé no vaig aclucar ull fins que no va arribar l’alba.

      V

      El desembarcament a l’illa

      A primera hora del matí, el segon des de la meva recuperació i diria que el quart des que em van recollir, em vaig despertar havent travessat un corredor de somnis tumultuosos —somnis d’armes i turbes udolant—. Vaig sentir una cridòria ronca que venia de la coberta. Em vaig fregar els ulls i em vaig quedar escoltant els sorolls, sense acabar de saber on em trobava. De sobte, vaig sentir unes petjades de peus descalços, el rebombori d’objectes pesats trontollant, un xerric violent i el tritlleig de les cadenes. Vaig sentir els espetecs de l’aigua contra el vaixell que, de cop, feia mitja volta; una onada d’un groc verdós va esclatar contra l’ull de bou i va deixar el vidre gotejant. Em vaig vestir d’un salt i em vaig dirigir cap a la coberta.

      Mentre pujava l’escala vaig veure l’esquena ampla i el cap pèl-roig del capità retallats en el cel envermellit —el sol tot just sortia— i, damunt seu, la gàbia de la puma pendolejant a la botavara de popa.

      La pobra bèstia semblava aterrida i s’arraulia al fons de la seva gabieta.

      —Foteu-los per la borda! —bramava el capità—. Foteu-los per la borda! Que aviat tindrem el vaixell net.

      Com que el capità era al mig de l’escala vaig haver de picar-li l’espatlla per poder sortir a coberta. Ell es va tombar alarmat i va fer uns passos enrere per veure’m bé. No calia ser un expert per adonar-se que encara anava borratxo.

      —Iep! —va dir estúpidament. Després una llum li va aparèixer als ulls—. Vaja, si és el senyor... el senyor?

      —Prendick —vaig dir.

      —Prendick i una merda —va dir—. Ni Piu... Ara et dius així. Senyor Ni Piu.

      No valia la pena respondre a l’animal; ara bé, el que no m’esperava va ser el moviment que va fer després. Va posar la mà a la passarel·la on hi havia Montgomery, que parlava amb un home rabassut de cabell blanc i vestit amb una franel·la blava bruta que semblava acabat d’aparèixer a bord.

      —Cap allà, cony de senyor Ni Piu! Cap allà! —va rugir el capità.

      Montgomery i el seu acompanyant es van girar quan el van sentir.

      —Què vol dir? —vaig preguntar.

      —Cap allà, cony de senyor Ni Piu. Això és el que vull dir! Fora de bord, senyor Ni Piu, i ràpid! Hem de fer neteja en aquest sant vaixell, vosaltres fora!

      Me’l vaig quedar mirant atònit. Llavors vaig pensar que era això exactament el que jo volia. No em sabria gens de greu perdre’m una travessia com a únic passatger d’aquest colèric buidaampolles. Em vaig girar cap a Montgomery.

      —No pot venir amb nosaltres —va dir l’acompanyant de Montgomery succintament.

      —Que no puc venir? —vaig dir atemorit. L’acompanyant tenia la cara més quadriculada i decidida que jo hagi vist mai—. Escolti’m —vaig començar a dir adreçant-me al capità.

      —Fora d’aquí! —va dir el capità—. Aquest vaixell no és per a bèsties ni caníbals ni coses pitjors que bèsties, s’ha acabat. Cap a fora que vas, senyor Ni Piu. Si ells no et volen, per la borda igualment. Sigui com sigui, te’n vas d’aquí com els teus amics. Ja n’estic fart d’aquesta maleïda illa, per sempre. Amén! Ja n’estic fart.

      —Però, Montgomery —vaig suplicar.

      Va torçar el llavi inferior i amb el cap va indicar desesperançat cap a l’home del cabell blanc que hi havia al seu costat, com dient que no podia fer res per ajudar-me.

      —I ara m’ocuparé de tu —va dir el capità.

      Llavors va arrencar una estranya disputa triple. Vaig anar apel·lant-los ara l’un ara l’altre: primer l’home del cabell gris perquè em deixés desembarcar, després el capità torrat perquè em deixés quedar a bord. Fins i tot vaig suplicar entre gemecs als mariners. Montgomery no va dir res en cap moment, només sacsejava el cap.

      —Te’n vas a fora, ja t’ho dic jo —era la tornada del capità—. A la merda les lleis! Jo soc el rei, aquí.

      Haig de confessar que a l’últim la veu se’m va trencar enmig d’aquestes amenaces tan vigoroses. Vaig patir un atac d’insolència i me’n vaig anar fins a la popa i em vaig quedar amb la mirada clavada en el no-res.

      Mentrestant, els mariners s’afanyaven a descarregar les caixes i els animals engabiats. A sotavent de la goleta hi havia parada una barcassa llarga amb vela de terç on anaven col·locant aquell carregament tan insòlit. No veia els camàlics que havien vingut de l’illa i que anaven rebent les caixes perquè el costat de la goleta m’amagava l’interior de la barcassa.

      Ni Montgomery ni el seu acompanyant no em feien cas, estaven enfeinats a ajudar i dirigir els quatre o cinc mariners que descarregaven la mercaderia. El capità va posar-se pel mig amb més ànim de molestar que d’ajudar. Jo estava entre desesperançat i desesperat. Un parell de vegades, mentre era allà esperant СКАЧАТЬ