Neix un teixidor de somnis. Ngugi wa Thiong'o

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Els balls de la MABADA atreien l’elit de dins i fora del Hill. Però als clubs nocturns s’hi ajuntaven els poderosos i les classes baixes, Makerere i la ciutat, els aparellats i els que no tenien parella. El grup musical, visitant o fix, era més gran i tenia tot el conjunt complet d’instruments. Els llums de neó intensificaven l’ambient d’intimitat, misteri i admiració. Allò era de debò:

      Notes triomfants de la trompeta Sons sensuals i incitants del saxofon Platerets piano xilòfon Sons de maraques i timbals La guitarra salta del baix al soprano amb sorpresa Tocs evocadors de trompes i clarinet Parlen desafien gemeguen De vegades fan solos Cadascun ocupant el centre els altres acompanyant Llavors tots s’ajunten i ploren es planyen i criden Cossos captius del so s’apleguen a la pista Plens de desig ballen el swing suen s’esvaneixen Oh oh oh marqueu bé el ritme Oh oh oh que no pari el ritme Oh oh oh oh oh oh oh oh

      Fum de cigarret i fortor de cervesa Damunt de cossos que canten als racons

      Però aviat massa aviat o això sembla el so es fon en el silenci A contracor els cossos relaxats van a seure Riuen criden xiuxiuegen i beuen Els cors bateguen alhora esperant una altra ronda

      Notes triomfants de la trompeta Sons sensuals i incitants del saxofon Platerets piano xilòfon Sons de maraques i timbals La guitarra salta del baix al soprano amb sorpresa Tocs evocadors de trompes i clarinet Parlen desafien gemeguen De vegades fan solos Cadascun ocupant el centre els altres acompanyant Llavors tots s’ajunten i ploren es planyen i criden Cossos captius del so s’apleguen a la pista Plens de desig ballen el swing suen s’esvaneixen Oh oh oh marqueu bé el ritme Oh oh oh que no pari el ritme Oh oh oh oh oh oh oh oh Fum de cigarret i fortor de cervesa Damunt de cossos que canten als racons Però aviat massa aviat o això sembla el so es fon [en el silenci A contracor els cossos relaxats van a seure Riuen criden xiuxiuegen i beuen Els cors bateguen alhora esperant una altra ronda

      Les nits de divendres i de dissabte eren les millors per anar als clubs nocturns. Et quedava tot el diumenge per refer-te de la ressaca i, si tenies inclinacions religioses, per anar a les capelles a buscar el perdó dels pecats comesos sota la influència de l’alcohol.

      VI

      Semblava que el professorat donava suport al principi de la cerca de la veritat al qual ens havíem compromès. Ens animaven a desenvolupar els nostres punts de vista, en comptes de regurgitar o reproduir fidelment el que llegíem als llibres: era la diferència entre l’institut i la universitat, deien. A l’escola et paixien; a la universitat tu agafaves la cullera i menjaves tot sol.

      No em feien falta sermons. Em vaig prendre el vot seriosament i això influïa en la meva actitud respecte dels llibres i les classes. No em jutjava a mi mateix per les notes que treia sinó pel llistó que m’autoimposava. Això no tenia res de dràstic: era una reafirmació de la pregunta de la mare: t’esforçaràs sempre al màxim? Però ara havia fet vot de perseguir l’ideal, de seguir la veritat fins allà on em portés en el camí de l’esforç màxim.

      Durant el primer any, aviat vaig descobrir que no tots els membres del professorat compartien la visió romàntica d’aquesta cerca. El primer any vaig anar a classes d’Història, Llengua Anglesa, Economia i Estudis Religiosos, que era una assignatura optativa. Vaig tenir una relació amorosa intermitent amb la Bíblia, un llibre en el qual les noces del cel i l’infern de Blake es consumaven amb terror i promesa. Jo tenia l’esperança que el curs seria un estudi de les religions en general, incloses les africanes i les orientals.

      El cristianisme, dividit en catòlics i protestants, era la religió predominant al Hill. Hi havia uns quants musulmans, però havien de demanar que els deixessin espai per al seu culte. Hi havia dues capelles i dos capellans: el reverend Denis Payne, per a la capella de Sant Francesc, i el pare Paul Foster per a la de Sant Agustí. Payne era anglicà però oficiava per a tots els protestants; Foster era benedictí però oficiava per a tots els catòlics. Aquests dos homes tenien personalitats molt diferents: Payne era tímid, astut i combatiu, però semblava humil; Foster era llest, afable i exuberant, però semblava comprensiu.

      Va resultar que els Estudis Religiosos es limitaven al cristianisme. Les classes magistrals es repartien entre catòlics benedictins i sacerdots anglicans. El primer a deixar aflorar la seva intolerància intel·lectual va ser l’«humil» Payne durant un discurs sobre la Reforma. Va esmentar les noranta-cinc tesis que Martí Luter va clavar a la porta d’una església en què criticava els abusos de les indulgències i altres mals, i, naturalment, també va parlar de la Contrareforma i del Concili de Trento de 1545.

      Jo, per bateig, era protestant de l’Església escocesa, però durant una discussió que es va produir després d’una classe de Payne sobre la Reforma, vaig dir que tots els indicis feien pensar que els catòlics romans tenien raó. Com podia un polític, un rei o una reina en el cas de l’Església anglicana arribar a ser cap d’una institució religiosa? Per descomptat, hi havia hagut èpoques en què els papes eren els caps de regnes, exèrcits i harems. Això, per a mi almenys, era un cas clar en què es barrejava la política i la religió, la mateixa actitud de la qual es queixaven iradament els artífexs de la Reforma protestant. Jo no prenia partit, però érem a la universitat i ens havíem compromès a buscar la veritat, oi? I allò era un debat acadèmic, oi? El reverend Payne no ho veia de la mateixa manera. Va posar fi a la discussió i va deixar anar un sermó sobre la manera de fer-se catòlic, si es volia; juntament amb el seu homòleg benedictí havia elaborat un sistema per fer-ho. Jo, però, no li havia dit que volgués canviar de confessió.

      La seva actitud em recordava la reacció similar que va tenir un dels meus professors a l’Alliance, que va adoptar una actitud hostil quan, responent a una afirmació seva segons la qual Jesús parlava en un anglès molt senzill, jo vaig comentar que Jesús parlava arameu. El senyor Smith de l’Alliance High School no m’agradava, però no podia deixar la seva classe. A l’institut, totes les assignatures eren obligatòries i el seu contingut estava fixat. Però que potser a la universitat estava obligat a aguantar-ho, allò, tenint en compte que era una assignatura optativa? No vaig tornar mai més a la classe de Payne. Aquell va ser el meu primer exercici de llibertat acadèmica i religiosa, i em va omplir de satisfacció.

      Tres anys més tard, va ser Foster, aquell professor tan exuberant i afable, qui va sortir de les pàgines de Plató i va fer voleiar la seva veritable bandera racial. La seva visió estreta de l’univers no se cenyia només a l’aula. Aparentment, Foster no deixava mai que això es traslluís a les seves classes sobre el pensament grec, però el 1962, ho va deixar ben clar en un llibre que va titular White to Move, publicat al Regne Unit, i que va ser rebut amb entusiasme moderat per la crítica. Com si hagués llegit Carothers i Cartwright i n’hagués assimilat l’extraordinària capacitat de llegir la ment dels negres, Foster explicava anècdotes divertides dels seus alumnes africans que no donaven mai una resposta directa a una pregunta directa. Si els preguntaven alguna cosa d’aquell ocell enfilat en aquell arbre, els alumnes parlaven d’un arbre dalt d’un turó que hi havia a prop de casa seva. Era la seva manera de dir que la lògica i la racionalitat eren alienes a la ment africana. Els seus alumnes, que l’havien admirat com un pensador i escriptor lliure, liberal i tolerant a qui li agradaven Àfrica i els africans, van quedar molt dolguts i es van enfurismar quan es van adonar, per mitjà d’aquelles pàgines, del concepte que Foster tenia d’ells. Ells l’havien acceptat com el seu semblant; ell els havia vist com negres objectes de la seva mirada antropològica colonial.

      En contrast amb Payne, astut i tímid però combatiu, que evitava les preguntes difícils, i també en contrast amb Foster, exuberant i afable, que enganyava tant els amics com els enemics, hi havia el reverend Fred Welbourne, que es mostrava afable i sensible en les relacions amb els estudiants i els altres professors. Welbourne, responsable del Mitchell Hall que va arribar a Makerere el 1948 per fer classes de física i guarir les ànimes dels protestants com a primer capellà de Sant Francesc, semblava СКАЧАТЬ