Neix un teixidor de somnis. Ngugi wa Thiong'o
Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Neix un teixidor de somnis - Ngugi wa Thiong'o страница 11

Название: Neix un teixidor de somnis

Автор: Ngugi wa Thiong'o

Издательство: Bookwire

Жанр: Философия

Серия: Ciclogènesi

isbn: 9788417925154

isbn:

СКАЧАТЬ de geni tràgic. Probablement era l’estudiant que havia llegit més i amb més profunditat dels anys que vaig ser al Hill. Va entrar a Makerere un any després de mi i, al cap de pocs mesos d’haver-hi arribat, ja rivalitzava amb els millors estudiants d’Història de tercer sobre els fets i la interpretació del pensament i de la història d’Europa. Parlava de Kant, Hegel, Tomàs d’Aquino i Marx amb estudiants que anaven a cursos superiors i a qui deixava bocabadats. Es prenia el principi de buscar la veritat literalment i, amb la intenció de fer recerca, va voler anar a consultar els arxius de les missions a Kampala. Es va acostar a l’Institut de Recerca Social de Makerere per demanar ajuda, però el van fer fora d’allà per insolent: concentra’t en les teves classes i en el que et demanen. Ell es va negar a limitar-se a la història anglesa i defensava que era important analitzar-la en el context de la història europea. Va anar a veure els catedràtics, que li van dir que es concentrés a aprovar els exàmens d’història anglesa. J. Njoroge no estudiava mai per als exàmens, deia que posaven a prova el que ja sabia, no el que pogués estudiar com un boig unes quantes setmanes abans. Sempre els aprovava amb matrícula d’honor. Va publicar un treball titulat «Cristianisme i el sorgiment del nacionalisme a l’Àfrica oriental» a la revista The Undergraduate del març de 1962. En aquells temps ja havia tingut una decepció davant del que ell considerava la intolerància intel·lectual de Makerere. Volia anar-se’n d’allà. En privat, va sol·licitar i va aconseguir una beca per estudiar en una institució que es pensava que era un col·legi d’estudis superiors de París però que, quan hi va arribar, va descobrir que era una escola de formació professional en llengua francesa; aleshores va agafar un avió i va tornar. Després va anar a Dar es Salaam, es va matricular a la Facultat de Dret, fundada feia poc, sense deixar oficialment Makerere, però hi va tenir una decepció encara més gran. Va tornar a Makerere, en va ser expulsat per haver incomplert les normes de la universitat, però Dinwiddy va lluitar per ell i va aconseguir que l’expulsió només fos temporal de tres mesos. Njoroge tenia la ment inquieta d’un geni, i semblava que Dinwiddy se n’havia adonat. Però Njoroge no va tornar mai més. Va morir en un accident de trànsit.

      El vaig trobar molt a faltar. Tots dos solíem tenir debats encesos sobre pràcticament qualsevol tema, des de política fins a literatura, història, periodisme i filosofia. Tot i que no estava a la seva altura en història i filosofia europees, ho recompensava amb escreix amb els meus vastos coneixements de literatura.

      L’excèntric era Babulal Patel, un pintor brillant que no tenia formació ni preparació formal en art. Mig sord i no gaire interessat en el currículum acadèmic necessari per entrar a la universitat, va trobar ajuda en el senyor Manohar Lal Sood, director de l’Institut de Kisumu, a Kenya, que, reconeixent el talent únic de Babulal, va apel·lar i va aconseguir que fos admès al Departament de Belles Arts de Makerere. Patel de seguida es va adaptar al Northcote, però va optar per treballar a l’ombra d’un arbre i només amb la roba interior posada. Pintava figures amb moltes extremitats, inspirades en l’èpica índia, amb colors verds i blaus llampants que no s’esborraven de la memòria. De vegades desapareixia sense dir res a ningú, però Dinwiddy, no sé com, el trobava, gairebé sempre als boscos del voltant, i el convencia perquè tornés a la residència. Era l’exemple perfecte del geni «boig» platònic.

      Era així, Dinwiddy! Va introduir l’esperit cordial però competitiu de l’esport en la cultura del Northcote: era un entrenador en cap que ens motivava, animava, aconsellava i consolava. Hi era per acomiadar els seus nois, i hi era per rebre’ls tant si havien perdut com guanyat. La seva personalitat generosa va ajudar a forjar un esperit comunitari especial al Northcote, al qual tots vam arribar a ser lleials.

      Ell i la seva companya pianista, Yvonne Marie, de soltera Catterall, eren, literalment, el cap d’una família del Northcote que es nodria de rituals públics i privats, i Dinwiddy n’era el principal oficiant. Anava a veure personalment els que tenien dificultats i escoltava els seus problemes. A més, publicava el Northcote Newsletter, un butlletí a través del qual informava de tots els aspectes de la vida a la residència i feia difusió dels nostres resultats en el camp esportiu i en l’acadèmic. L’escrivia amb enginy i amb moltes al·lusions literàries i esportives.

      De vegades convidava els herois vencedors a menjar a casa seva, situada just davant per davant de l’entrada principal de la residència; i sovint, invitava els estudiants de resultats excel·lents a sopar i prendre vi a la «Taula Alta», la dels professors.

      El menjador del Northcote era multifuncional: un espai on es feien els àpats diaris, una pista de ball per als actes socials i una galeria d’art; tenia les parets cobertes d’obres fetes pels artistes de la residència, de les quals les més famoses eren els murals de Sam Ntiro i les representacions de les guerres de religió a Buganda d’Ignatius Sserulyo.

      El professorat resident sempre sopava a la Taula Alta, mentre que els estudiants menjàvem en taules baixes. Però un cop a la setmana, la taula alta prenia un caire formal i els comensals es mudaven i es posaven les togues acadèmiques. Entre els convidats hi havia figures importants de l’administració del Protectorat d’Uganda o dignataris estrangers que havien vingut de visita al país. Entre aquests últims, en la meva època, hi va haver Abiola Irele, un intel·lectual en embrió nigerià instal·lat a París que, anys més tard, seria una figura important de la teoria literària i crítica; el governador de Kenya, Sir Patrick Renison, que va denigrar Kenyatta descrivint-lo com el líder de la foscor i de la mort, i l’exgovernador d’Uganda, Sir Andrew Cohen, que va desterrar el jove kabaka (rei) de Buganda a Londres fins que es va veure obligat a fer-lo tornar. Dinwiddy seia al cap de taula i l’adorable Yvonne sempre seia al seu costat.

      Viure al Northcote Hall de Dinwiddy era formar part d’una cosa més gran que un mateix. La victòria i la derrota, el triomf i el desastre generaven un sentit comú de tristor o d’alegria; i fins i tot nosaltres, els nous que havíem entrat a la família el 1959, aviat ens vam amarar de l’esperit del Northcote. Si un company de residència competia en qualsevol camp, ens aplegàvem tots per animar-lo. Però res, ni tan sols els esports, es podia comparar amb la competició d’anglès entre residències, pel que feia a assistència de públic i expectatives. No calia ser-ne especialista per saber apreciar una representació de teatre.

      La Competició entre Residències del Departament d’Anglès per a obres breus, relats curts, discursos i poemes originals la va iniciar el professor Alan Warner el 1958. Phyllis, la seva esposa, era ben coneguda als cercles de teatre de Makerere i Kampala i era una actriu clau dels Makerere Players, una companyia amateur que actuava principalment per al personal expatriat al Hill. Pel lloc que ocupava l’anglès a la vida acadèmica, intel·lectual i cultural de les colònies, aquesta competició entre residències era la joia de la corona de les competicions.

      Jo era un dels residents del Northcote Hall que va competir el 1960 i vaig viure la derrota humiliant de la nostra residència, que va quedar al capdavall de tot. The Green Bean Patch (L’hort de mongetes tendres) de Jonathan Kariara, amb Ben Mkapa, va guanyar el cobejat primer lloc pel New Hall. Anys més tard, Kariara va ser cap de l’oficina d’Oxford University Press a Nairobi, i en Ben Mkapa va arribar a ser el tercer president de Tanzània, però en aquell temps eren els feliços guanyadors del New Hall, els nostres veïns. La tristesa col·lectiva de la nostra residència es palpava en tots els nostres gestos.

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

      Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

      Безопасно оплатить СКАЧАТЬ