Neix un teixidor de somnis. Ngugi wa Thiong'o

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ veritat amb la qual ens havíem compromès semblava diferent, un procés més proper a allò que més tard llegiria en Aristòtil: «L’estudi de la veritat és, en un sentit, difícil, però en l’altre és fàcil. Això es veu en el fet que ningú no pot assolir la veritat d’una manera total, mentre que, d’altra banda, no fracassem del tot, sinó que cadascú diu alguna cosa certa sobre la naturalesa de les coses; i, si bé individualment contribuïm poc o gens a la veritat, amb la unió de tots, se n’acumula una quantitat considerable».21

      Potser si hagués llegit algun escrit sobre l’execució de Giordano Bruno, cremat a la foguera en una plaça cèntrica de Roma, el 17 de febrer de 1600, per haver defensat opinions contràries a la fe catòlica romana, o sobre la de Thomas Aikenhead, un estudiant escocès de vint anys condemnat a morir a la forca, el 8 de gener de 1697, per haver defensat veritats contràries a les de l’Església presbiteriana, la meva reacció hauria estat diferent.

      De moment, tot plegat era estimulant, com si, després d’haver viscut en una terra en la qual només hi havia una veritat, la veritat colonial, hagués ratificat el dret a plantejar preguntes i a aportar la meva contribució a un bagatge comú de coneixements.

      V

      Hi va haver altres ritus de pas, sobretot socials, però cap no superaria la primera nit que vaig passar en una vetllada social al Northcote Hall. Més endavant vaig saber que cada residència organitzava els seus actes socials en diferents moments. Vaig suposar que seria una mena de festa de sobretaula en què els estudiants jugarien a cartes, escacs, dames, ping-pong, o que potser seria una vetllada musical durant la qual s’explicarien acudits i històries. Ho hauria d’haver preguntat als estudiants de cursos superiors, però ni que ho hagués fet, res no m’hauria preparat per al que vaig veure aquell vespre.

      No tan sols em va entusiasmar veure la transformació del menjador en una sala de ball, sinó també, i sobretot, veure un grup musical en un escenari que normalment estava ocupat per la taula del professorat i de les autoritats. Segons que semblava, en tots els actes socials hi havia música, i sovint hi tocava el grup de Peter Nazareth. Format només pels estudiants que podien pagar-se els instruments, primer es van dir Teddy Bear, per la cançó de l’Elvis, fins que van decidir que es dirien Makerere Jazz Band. Seguint la tradició del jazz, volien ser innovadors i van complementar els instruments que tenien amb un contrabaix fet amb una caixa d’embalatge i un pal d’escombra amb una corda enganxada, una idea que van treure dels músics de skiffle. Però aquella nit, el Northcote havia atret una banda de la ciutat.

      Els estudiants del Northcote Hall, tots homes, van ser els primers a arribar, alguns vestits amb un tres peces i corbata de llacet, i van formar grupets; després, de cop i volta, excitació. Havien arribat uns autobusos carregats de noies, la majoria infermeres dels hospitals de Mulago i de Mengo, i totes van entrar alhora. Més tard vaig saber que el patró sempre era el mateix, any rere any; només canviaven els protagonistes; cada promoció substituïda pels nous admesos. Uns autobusos llogats portaven les noies, que es quedaven fins que el ball s’acabava, i després els autobusos les tornaven als seus caus de l’hospital. No us enganyeu, les noies no portaven uniforme blanc, i l’olor que impregnava l’ambient no tenia res a veure amb l’olor d’un hospital.

      A l’Alliance, el que més s’acostava a aquell espectacle esplendorós eren els balls folklòrics escocesos a la gespa. Al poble, eren els peus d’homes joves en el dia a dia, a les cabanes mal il·luminades amb llums de querosè, aixecant pols tots sols; poques dones s’aventuraven a aquells llocs a la nit. Una guitarra i una o dues veus humanes hi aportaven la música. Els homes ballaven per parelles, però bàsicament, cadascun ballava tot sol contra l’altre amb moviments que eren més acrobàtics que els moviments felins d’una pista de ball. I ara, al Hill, al Makerere Hill, això!

      Noies de Mengo i Mulago que porten sabates de taló I uns bons escots i vestits de mitja màniga o sense Faldilles adornades amb pedretes lluents Colls guarnits amb joies rutilants Alegria pura a la cara dels homes elegants Amb qui ballen arrambats el vals el tango i el foxtrot Oh amb quina gràcia llisquen les solemnes parelles per la pista

      Després de cada cançó, els homes acompanyaven la seva parella radiant als seients arrenglerats davant les quatre parets, i tot seguit es quedaven drets, formant grups i esperant la cançó següent. Llavors els grups es dispersaven, i cada individu s’acostava a les parets per treure a ballar una dama diferent. Nosaltres, els novells, també sèiem o ens estàvem drets en grups observant-ho tot i reptant-nos els uns als altres a fer el primer pas. Semblava que les dames no deien mai que no i que totes venien aquí per ballar; elles, totes convidades nostres, i nosaltres, tots amfitrions seus, així doncs, per què no fèiem el nostre paper? Va passar una bona estona fins que un de nosaltres va tenir prou valor per acostar-se a aquelles dones esplendoroses allà presents. L’èxit del primer a trencar la inhibició autoimposada va envalentir els altres.

      Jo no havia tingut en compte la possibilitat que el meu nas fos captiu de l’olor de perfum i els meus ulls, del que ensenyaven els escots. Vaig reprimir el desig de quedar-me allà dret i mirar; i per això, en comptes d’intentar seguir el ritme amb moviments dels quals no sabia res de res, no vaig trigar a trepitjar els peus de la noia. Quan es va acabar la cançó, ella no va esperar que l’acompanyés a seure. Més tard, quan els novells vam intercanviar impressions, vaig quedar parat de veure que tots havíem tingut experiències similars. Trepitjar les parelles de ball va ser un tema comú. Un altre tema va ser la vergonya que sentíem després, quan volíem anar a buscar una de les víctimes anteriors per ballar un altre ball i elles ens deixaven paralitzats amb una mirada gèlida, un lleuger moviment de cap, mirant, de sobte, a terra o parlant animadament amb la del costat, quan ens veien venir! Era evident que tots patíem de la mateixa malaltia. Els dels cursos superiors ens van donar un remei: la MABADA, l’Associació de Balls de Saló de Makerere.

      De tots els clubs i associacions del Hill, la MABADA era la que tenia més membres. La millor part eren les classes de ball que els dels cursos superiors oferien als nous. Els balls, vaig descobrir, no eren de l’estil lliure i esbojarrat dels nostres balls de poble. Aquests eren molt formals: des de la positura, on i com col·locar-se, fins al nombre de passos a l’esquerra, a la dreta, cap endavant. Al començament practicàvem amb coixins, agafant-los com si fossin les nostres parelles de ball. Després vam assajar de dos en dos, un home portava i l’altre es deixava portar per torns. Finalment ja estàvem preparats per posar a prova el que havíem après.

      Va ser una vetllada organitzada per la MABADA al Main Hall. Obert a tothom, va ser un acte més majestuós i imponent que tots els que havíem vist fins aleshores a les residències. Aquesta vegada les dames van venir de tots els centres femenins, sobretot d’hospitals de Kampala i dels voltants. També hi havia professorat. Moltes persones van venir acompanyades de les mullers, dels marits, de les xicotes. Les zones per seure eren totes davant de la pista de ball, a l’aire lliure. La meva primera nit de ball com a graduat de la MABADA també va ser una prova de nervi i de joc de cames. Aquest cop els balls que van predominar a la pista van ser el vals, el tango i el foxtrot. Que emocionant que va ser, ballar sense trepitjar la parella!

      Després de sobte toca samba o rock-and-roll I les parelles esculturals es deixen anar Però és la música Lingala del Congo La que finalment captiva els balladors de L’Associació de Balls de Saló de Makerere Els cossos es deixen anar, suren i volen Com si volguessin fugir de la gravetat

      Però encara quedaven unes quantes coses per aprendre. Si tres o més dames seien a la mateixa taula i la primera et rebutjava, no havies de convidar les altres a ballar perquè, de ben segur, dirien que no. Havies d’anar a una altra taula més allunyada de l’escena del primer rebuig i tornar a provar sort. No era res personal, només era com funcionava la dinàmica de grup.

      Un cop dominaves els detalls i les formalitats de la vetllada social i de la pista de ball СКАЧАТЬ