Els pobles oblidats. Joan Pinyol
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Els pobles oblidats - Joan Pinyol страница 3
Название: Els pobles oblidats
Автор: Joan Pinyol
Издательство: Bookwire
Жанр: Зарубежная прикладная и научно-популярная литература
Серия: Col·lecció la Talaia
isbn: 9788412156959
isbn:
Salselles és al Berguedà. La Judit Pujadó ha anat a parlar amb veïns que hi van viure i amb els fundadors de l’Associació Salvem Salselles. Unes terres marcades per la riera de Merlès, on els records dels carlins i dels maquis que hi van passar es van convertint en llegenda. A tocar de Castellnou del Bages hi ha el Putxot, un veïnat que va néixer i que va morir amb les vinyes i el vi. En Miquel Martín ha anat fins a Santa Margarida de Cabagès, a Osona. “Fa uns anys, quan jo encara era jove, en tots aquests masos hi vivien grans famílies” —li ha explicat en Josep Soldevila.
Al Montseny hi ha un poble perdut, desconegut per quasi tothom. Va tenir pocs anys de vida. Costa de dir quant de temps hi ha van viure aquells que es refugiaven de les tropes franceses i espanyoles durant la Guerra del Francès. En Pau Urgell ens descobreix el que amaguen les restes i ens mostra alguns fragments del que va escriure fa molts anys en Josep Baborés, rector de Gualba, sobre aquells refugiats.
Montargull és a la Baixa Segarra, oficialment, a la Conca de Barberà. La Montserrat Rumbau ens explica que encara hi ha en peu l’església de Sant Jaume i tres de les seves cases. Sempre hi ha fet massa fred i, sobretot, massa vent. Avui només hi viuen els immensos molins que trenquen el paisatge, mentre van fent energia elèctrica. La Bartra és a l’Alt Camp. La Isabel Olesti hi ha anat per poder parlar amb en Josep Albert Lleonart, que va ser capaç de fer renéixer el poble l’any 1981.
Esblada és també a l’Alt Camp. Fins fa poc l’amo del poble era un banc. En Joan Pinyol ens n’explica el passat i ens parla de diferents projectes per recuperar Esblada. L’Oriol Margalef ha parlat amb persones que van viure a Fontscaldetes. Quan ja era buit, un grup de joves encara hi pujaven a jugar en el billar d’en Lluís Tomàs. Ara, que s’han fet grans, alguns d’ells han creat una associació que també prova de recuperar aquest poble.
La Isabel Olesti explica que a Gallicant, ja al Baix Camp, hi ha pintures prehistòriques i restes romanes. Per Gallicant també van passar els càtars i a les terres de Gallicant s’amagava el bandoler Carrasclet.
L’Oriol Margalef ha visitat el poble de Fatxes. Fatxes va començar perdent els habitants a l’hivern, però a l’estiu encara hi tornaven a treballar la terra. Finalment els va perdre del tot. Ara, però, un arquitecte japonès impulsa la reconstrucció d’algunes de les seves cases, seguint els mètodes tradicionals de construcció catalana. A poc més de vuit quilòmetres de Sitges hi ha el petit poble de Jafre, una antiga baronia que ha visitat en Joan Pinyol i que va estar habitada fins al 1957. Dos anys abans hi va haver un gran incendi, després va venir l’any del fred, el 1956, però el cop final i definitiu va arribar a causa dels deutes del baró de Jafre.
A les terres del Matarranya hi ha lo Mas del Llaurador. La Marta Momblant s’hi ha acostat i ha parlat amb la gent d’una associació que mira de mantenir viu el record d’aquest poble i de recuperar-ne les seves cases. I finalment, en Marcel Fité ha anat al cor de l’Hospitalet de Llobregat a parlar amb aquelles persones que encara recorden el poble pagès que va ser. Perquè de vegades tenim el sentiment d’haver canviat de món sense haver-nos mogut de lloc. Com va passar amb Orrit i com ha passat també amb l’Hospitalet. Segurament perquè el món va massa de pressa i perquè les persones, de tant en tant, quan ens aturem i mirem al voltant, només reconeixem el món aquell on vam néixer si, primer, mirem cap a dins nostre amb els ulls del record. Pensem que el filòsof Francesc Pujols tenia raó quan deia que les persones no som res més que arbres que caminen. Endavant o amunt. Tant se val. Però sense arrels no podríem créixer.
ELS EDITORS
Entre dos mons
Àrreu
El Pallars Sobirà
Diu una llegenda que el senyor d’Àrreu va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla quan va assabentar-se que s’havia enamorat bojament d’un moro. La noia va viure en captiveri fins que en una nit tancada, el jove moro, que mai no l’havia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar d’aquella presó. L’endemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia. Diuen que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor d’Àrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda, però no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat.
Per entendre millor el paisatge de les Valls d’Àneu, l’enclavament on hi ha situada la població que anem a visitar, és interessant saber que les tres valls que li donen forma són fruit d’una glacera que davallava a la vall principal, just on actualment podem veure la superfície plana de 2 km d’amplada i 4 km de llarg que acull la població d’Esterri d’Àneu, el centre geogràfic, cultural i econòmic d’aquestes valls.
Gràcies a l’ajut generós de l’amic Agustí López, president del Parc Natural de l’Alt Pirineu, em vaig poder posar en contacte amb el Santi Busquet, propietari de la rectoria d’Àrreu, que, tot i que viu a Terrassa, té residència des de fa molts anys a la població d’Isil. Com que no ens coneixem, hem quedat que ens trobaríem a la plaça Major de Borén. “Et vull presentar el Ricard Bringué, que va néixer a Casa Tomeló, d’Àrreu” —em va avançar per telèfon—. El Ricard ja fa molts anys que viu a Andorra, però no hi ha setmana que no vingui a la seva casa de Borén, després de fer parada a Esterri per esmorzar de forquilla. Quan ens trobem amb el Santi i amb la seva dona li deixo anar una pregunta que sembla no trobar resposta. “Com és que no s’ha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres”. El sol escalfa de debò i, mentre esperem en un banc assolellat que el Ricard arribi d’esmorzar, el Santi em diu que sempre ha sentit a dir que en els anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera, hi va haver pressions perquè no arribés fins a Àrreu. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic que les cases majestuoses que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes atesa la manca d’una via de comunicació que permeti que hi arribin vehicles.
La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar el poble, la sensació de solitud i d’aïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny! Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència d’una carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147, que comunica Alòs d’Isil amb Esterri D’Áneu resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar en el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta d’Esterri i València d’Àneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor d’un poble que, tot i l’abandonament, resisteix.
El Ricard té seixanta anys i ens puntualitza que la seva casa era una de les cases fortes d’Àrreu. Va ser construïda l’any 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: “Casa Tomasa, casa Castellà, que mai he vist habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Florentina, casa Nadal, casa Tomeló, que és la meva, i casa Llirvat”. “I casa Rectoret”, s’afanya a afegir el Santi Busquet, un nom que li va posar l’escriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls d’Àneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano. El Ricard es queixa de l’estat lamentable de l’església de Sant Serní. “S’endevina que qualsevol dia s’ensorrarà i que ja no hi haurà res a fer”. I la veritat és que no va gens errat. Tot i que avui estigui sense culte i en un estat ruïnós, l’església romànica de Sant Serní o de Sant Sadurní d’Àrreu té un important valor històric i patrimonial. Segons СКАЧАТЬ