Escriure. Stephen King

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ pares a pensar, membre d’un club força selecte: el de l’última generació de novel·listes nord-americans que van aprendre a llegir i escriure abans d’empassar-se la seva ració diària de porqueria audiovisual. Potser això no és important. D’altra banda, quan comences a escriure, pots fer coses pitjors que pelar el cable de la televisió, enrotllar-lo a un clau i tornar a ficar-lo a l’endoll. A veure què explota i fins a on. Res, idees meves.

      12

      A finals dels anys cinquanta, un agent literari i col·leccionista compulsiu de tot el que tingués a veure amb la ciència ficció, Forrest J. Ackerman, va canviar les vides de milers de nanos –jo n’era un– quan va començar a publicar una revista que es deia Famous Monsters of Filmland. Si li pregunteu sobre aquesta revista a qualsevol persona que en els últims trenta anys hagi tingut alguna relació amb el món del fantàstic, del terror o de la ciència-ficció, segur que riurà, li brillaran els ulls i li vindrà una riuada de records feliços: quasi hi posaria la mà al foc.

      Cap a l’any 1960, en Forry (que de vegades es deia a si mateix Ackermonster) va treure Spacemen, una revista efímera però interessant de pel·lícules de ciènciaficció. El 1960, vaig enviar un conte a Spacemen. Era, si no recordo malament, el primer conte que enviava per publicar. No en recordo el títol, però encara estava en la meva fase Ro-Man i aquest conte en particular segur que era deutor del mico assassí amb la peixera al cap.

      No me’l van acceptar, però en Forry el va guardar (en Forry ho guarda tot, com pot corroborar qualsevol persona que hagi visitat casa seva, l’Ackermansió). Uns vint anys més tard, estava signant autògrafs en una llibreria de Los Angeles i en Forry va aparèixer a la cua amb el meu conte, redactat a un espai amb la màquina d’escriure Royal que em va regalar la mare per Nadal quan tenia onze anys, una màquina perduda feia temps. Volia que l’hi signés, i probablement ho vaig fer, encara que la trobada va ser tan surrealista que no n’estic del tot segur. I que després et parlin de fantasmes. Déu-n’hi-doret.

      13

      El primer conte que em van publicar va sortir a una revista de terror que feia Mike Garrett a Birmingham, Alabama (encara és viu i continua editant). Me’l va publicar amb el títol In a Half-World of Terror, però encara crec que el meu títol era molt millor: I Was a Teen-Age Grave-robber («D’adolescent robava tombes»). Súper! Bum!

      14

      La meva primera idea original per a un conte (crec que de la primera sempre te’n recordes) em va venir a finals dels vuit anys del mandat benèvol d’Eisenhower. Estava assegut a la taula de la cuina de casa nostra a Durham, Maine, mirant com la mare enganxava segells verds en un àlbum (eren els S&H Green Stamps, venien amb certs productes i es podien canviar per premis; per a més anècdotes pintoresques sobre aquests segells, llegiu The Liars’ Club.) La nostra petita troica familiar s’havia traslladat altre cop a Maine perquè la mare pogués cuidar els seus pares al declivi de les seves vides. La iaia devia tenir vuitanta anys i era obesa, hipertensa i quasi cega. L’avi en tenia vuitanta-dos, era esprimatxat, sorrut i propens a certs atacs onomatopeics que només podia entendre la mare. Ella li deia «Fazza».

      Les germanes de la mare li havien aconseguit aquesta feina, potser pensaven que així matarien dos pardals d’un tret: els avis vellets serien cuidats en un entorn acollidor per una filla afectuosa i el problema insidiós de la Ruth quedaria resolt. Ja no estaria més a la deriva cuidant dos fills com podia mentre transitava sense rumb entre Wisconsin i Connecticut, fent galetes a les cinc de la matinada o planxant llençols en una bugaderia on les temperatures, a l’estiu, pujaven fins als 43º i l’amo, de juliol a finals de setembre, repartia pastilles de sal cada dia a la una i a les tres del migdia.

      A mi em sembla que odiava la seva nova feina. En el seu intent per ajudar-la, les seves germanes van convertir la nostra mare autosuficient, divertida i una mica sonada en una parcera condemnada a una existència sense diners a la butxaca. El que li pagaven cada mes gairebé només arribava per al menjar. Ens enviaven caixes de roba. Cap al final de l’estiu, l’oncle Clayt i la tia Ella (que no eren, crec, parents de veritat) ens duien piles de conserves. La casa on vivíem pertanyia a la tia Ethelyn i l’oncle Oren. Un cop s’hi va instal·lar, la mare va quedar-hi atrapada. Quan van morir els seus pares, va trobar feina i va viure en aquella casa fins que el càncer se la va endur. Quan va sortir de Durham per darrer cop (en David i la seva dona Linda la van cuidar les últimes setmanes de la malaltia), em fa l’efecte que ja no tenia més ganes de viure.

      15

      Val més que aclareixi una cosa important ara mateix: no hi ha cap Dipòsit d’Idees, cap Central de Relats, cap Illa dels Best-Sellers Enterrats. Sembla que les bones històries surten, literalment, del no-res, que et cauen del cel: dues idees que no tenen res a veure es troben i tot d’una neix alguna cosa nova sota el sol. La feina de l’escriptor no és trobar aquestes idees sinó saber-les reconèixer quan apareixen.

      El dia que aquesta idea en concret –la primera realment bona– em va caure del cel, la mare va comentar que li calien sis àlbums de segells més per poder-li regalar la làmpara que volia, per Nadal, a la seva germana Molly, i que no sabia si arribaria a temps.

      –Suposo que llavors li hauré de regalar pel seu aniversari –va dir–. Aquest cony de segells semblen una muntanya fins que els enganxes a l’àlbum.

      Es va fer la guerxa i va treure’m la llengua. La tenia verda dels segells. Vaig pensar que seria collonut si poguessis fer aquell coi de segells al soterrani de casa i en aquell precís instant va néixer el conte Happy Stamps. La idea de falsificar segells i la imatge de la llengua verda de la mare el van crear en aquell moment.

      L’heroi de la meva història era el típic desgraciat, un tal Roger que havia estat a la presó dues vegades per falsificar diners: si l’enxampaven per tercera vegada, ja seria un desastre com una casa. En comptes de diners, va començar a falsificar «Happy Stamps», fins que va descobrir que el disseny dels segells era tan absurdament senzill que en realitat no els estava falsificant sinó que estava fabricant grans quantitats de segells autèntics. En una escena divertida –segurament la primera escena que vaig escriure amb una mica d’ofici–, en Roger és al menjador amb la seva vella mare, fent volar coloms davant d’un catàleg de «Happy Stamps» mentre la impremta, al soterrani, escup un feix de segells rere l’altre.

      –Déu meu! –diu la mare–. Segons la lletra petita, amb «Happy Stamps» es pot aconseguir el que vulguis, Roger. Només els has de dir què vols i ells et diuen quants àlbums fan falta. Potser per sis o set milions d’àlbums podríem tenir una caseta als afores!

      En Roger acaba descobrint que, tot i que els segells són perfectes, la pega és dolenta. Si els llepes i els enganxes, cap problema, però si fas servir un humidificador industrial, els segells, que són roses, es tornen blaus. Al final del conte, en Roger és al soterrani, davant del mirall. Al darrere, a la taula, hi ha uns noranta àlbums de «Happy Stamps», amb els segells enganxats amb saliva. Els llavis del nostre heroi són rosa. Treu la llengua: encara és més rosa. Fins i tot les dents se li estan tenyint de rosa. La mare el crida des de dalt i molt contenta li explica que acaba de parlar per telèfon amb la Central Nacional de Bescanvi de Segells de Terre Haute i la senyora li havia dit que per uns 11.600.000 àlbums li podrien oferir una casa d’estil Tudor a Weston.

      –Que bé, mare –diu en Roger.

      Es torna a mirar un moment al mirall, amb els llavis rosa i els ulls desesperats i se’n va altre cop, lentament, cap a la taula. Darrere seu hi ha bilions de «Happy Stamps» entaforats en caixes СКАЧАТЬ