Escriure. Stephen King

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Street. A una cantonada baixant el turó, no gaire lluny de Teddy’s Market i a l’altra banda de Burrets Bulding Materials; hi havia un solar enorme i assilvestrat amb un abocador en una punta i una via de tren que el travessava. Aquest és un dels llocs recurrents de la meva imaginació: apareix una i altra vegada als meus llibres, amb noms diferents. Els nanos de It en deien «els Barrens», nosaltres en dèiem «la jungla». En Dave i jo la vam explorar per primera vegada poc després d’instal·lar-nos a la ciutat. Era l’estiu. Feia calor. Era genial. Ens havíem endinsat en els misteris verds d’aquella nova atracció fantàstica quan em van agafar ganes de cagar.

      –Dave –vaig dir–, anem a casa, que haig d’empènyer!

      Així havíem batejat aquella activitat.

      En David no en volia saber res.

      –Fes-ho darrere un arbre –va dir.

      Estàvem a mitja hora de casa i no tenia cap mena d’intenció de perdre un lapse de temps tan preciós perquè el seu germà petit s’estigués cagant.

      –No puc! –vaig dir, horripilat per la idea–. No podré eixugar-me!

      –Esclar que sí –va dir en Dave–. Fes servir la fullaraca. Així ho feien els cowboys i els indis.

      Segurament ja era massa tard per tornar a casa, tenia la impressió que no em quedava altre remei. A més a més, estava encantat amb la idea de cagar com un cowboy. Vaig ficar-me a la pell de Hopalong Cassidy, ajupit en la bardissa amb la pistola a la mà, no fos cas que m’enxampessin despistat en un moment tan íntim. Vaig fer el que havia de fer, i em vaig netejar com el meu germà gran m’havia dit, eixugant-me bé el cul amb grapats de fulles verdes i brillants. Eren ortigues.

      Al cap de dos dies, estava vermell com un tomàquet, de la part de darrere dels genolls als omòplats. El penis es va salvar però els collons se’m van tornar semàfors. Em feia la impressió que la picor del cul m’arribava al costellam. Però el pitjor era la mà amb què m’havia eixugat: es va inflar com la de Mickey Mouse quan l’ànec Donald l’hi esclafa amb un martell i em van sortir unes butllofes gegantines allà on es fregaven els dits. Quan van rebentar, van deixar unes clapes de carn rosada i crua. Vaig passar-me sis setmanes fent banys calents de midó, deprimit, sentint-me humiliat i estúpid, escoltant com reien la meva mare i el meu germà, a l’habitació del costat, amb la ràdio engegada i jugant a cartes.

      10

      En Dave era un germà collonut, però massa llest per tenir deu anys. El seu caparró sempre l’incitava a fer-ne de l’alçada d’un campanar i en algun moment –segurament després de l’episodi amb el cul i les ortigues– es va adonar que era fàcil que el seu germanet Stevie el secundés quan es tractava de malvestats. En Dave no era un delator ni un covard i mai no em va demanar que em carregués la culpa de les seves trapelleries sonades, però en diverses ocasions sí que li va semblar que l’havíem de compartir. Així va ser, crec, que ens va caure el pèl quan en Dave va construir una presa al riu que travessava la jungla i va inundar la part baixa de West Broad Street. Això de compartir les culpes també explica que compartíssim el risc de morir quan vam fer el seu treball de ciències potencialment mortal.

      Devia ser el 1958. Jo anava a la Center Grammar School i en Dave a Stratford Junior High. La mare treballava a la bugaderia de Stratford i era l’única blanca entre les que planxaven. Això és el que feia, planxar, mentre en Dave construïa el seu treball per a la Mostra de Ciències. El meu germà gran no era dels que s’acontentaven a esbossar diagrames de granotes o a fabricar «La casa del futur» amb peces de plàstic i cilindres de cartró de paper de vàter: en Dave volia la lluna. Aquell any, el seu projecte era «El Súper-Electro-Imant d’en Dave». El meu germà tenia una gran afició per tot el que fos «súper» i per tot el que dugués el seu nom; aquesta afició va culminar amb la revista Dave’s Rag, que comentaré més endavant.

      La primera temptativa de construir el Súper-Electro-Imant no va ser gaire súper; de fet, podria no haver funcionat, però no n’estic segur. Ho va treure d’un llibre, no s’ho va inventar, això sí. La idea era aquesta: imantaves un clau gran amb un imant normal. La càrrega magnètica donada al clau seria dèbil, segons el llibre, però n’hi hauria prou per atraure unes quantes llimadures de ferro. Després de provar això, se suposava que havies d’enrotllar el clau amb fil de coure i unir les puntes del fil als pols d’una bateria. Segons el llibre, l’electricitat augmentaria el magnetisme i s’atraurien més llimadures de ferro.

      Però en Dave no es conformava a arreplegar un grapat ridícul de llimadures de ferro: ell volia arrossegar Buicks, vagons de tren i fins i tot avions de càrrega. En Dave volia capgirar-ho tot i treure el món de la seva òrbita.

      Bum! Súper!

      Cadascun tenia un paper en la creació del Súper-Electro-Imant: en Dave s’encarregava de construir-lo, jo de provar-lo.

      La nova versió d’en Dave de l’experiment canviava la bateria humil (que ell deia que segurament ja estava descarregada quan la vam comprar al magatzem) per l’endoll de la paret. En Dave va tallar el cable d’una làmpara vella que algú havia deixat a la vorera al costat de les escombraries, va pelar-lo fins a l’endoll i va enrotllar-lo al clau. Aleshores, assegut al terra de la cuina del nostre pis de West Broad Street, em va oferir el Súper-Electro-Imant i em va demanar que complís la meva part i l’endollés.

      Jo vaig dubtar –almenys que consti en acta, això– però al final l’entusiasme boig d’en Dave era massa irresistible. El vaig endollar. No hi va haver cap magnetisme visible, però l’aparell va fer saltar tots els llums i electrodomèstics de casa, tots els llums i electrodomèstics de l’edifici i tots els llums i electrodomèstics de l’edifici del costat (on la meva enamorada vivia a la planta baixa). Alguna cosa va explotar al transformador del carrer i va venir la policia. En Dave i jo ens vam passar una hora terrible mirant des de la finestra del dormitori de la mare, l’únic que donava al carrer (tota la resta tenien una vista magnífica del pati del darrere, pelat i ple de cagarros de l’únic ésser viu que hi corria, un gos sarnós que es deia Roop-Roop). Quan va haver marxat la policia, va arribar una camioneta de tècnics. Un home amb unes sabates de claus va enfilar-se al pal d’electricitat que hi havia entre els dos edificis per inspeccionar el transformador. En altres circumstàncies, això ens hauria captivat del tot, però no aquell dia. Aquell dia només podíem pensar que la mare arribaria i ens enviaria al reformatori. Finalment, la llum va tornar i la camioneta se’n va anar. No ens havien enxampat i havíem sobreviscut. En Dave va decidir que era millor construir un Súper-Planador en comptes d’un Súper-Electro-Imant com a treball de ciència. A mi em tocaria fer el primer vol. Quina emoció, oi?

      11

      Vaig néixer el 1947 i no vam tenir televisió fins al 1958. El primer que recordo que hi vaig veure va ser Robot Monster, una pel·lícula que protagonitzava un home vestit de mico amb una peixera al cap –es deia Ro-Man– que corria amunt i avall intentant matar els últims supervivents d’una guerra nuclear. Em va semblar que era una bona mostra d’alta cultura.

      També vaig veure Highway Patrol, amb Broderick Crawford com a intrèpid Dan Matthews i One Step Beyond, presentat per John Newland, l’home amb la mirada més terrorífica de la història. També passaven Cheyenne i Sea Hunt, Your Hit Parade i Annie Oakley. Sortia Tommy Rettig interpretant el primer millor amic dels molts que va tenir Lassie, Jock Mahoney fent The Range Rider i Andy Devine cridant «Espera’m, Wild Bill!» amb aquella estranya veu aguda que tenia. Era tot un món d’aventures en diferit, en blanc i negre, pantalla de catorze polzades i anuncis d’una СКАЧАТЬ