Escriure. Stephen King

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ havia mort gratant com una boja intentant sortir») i n’havia venut tres dotzenes. Tenia nou dòlars en monedes al fons de la motxilla (que duia impresa la lletra de The Lion Sleeps Tonight) i anava amunt i avall amb aquell pes com si estigués en un somni, no em podia creure la meva sobtada ascensió als reialmes abans insospitats de la riquesa. Era massa bo per ser veritat.

      Però era veritat. Quan es va acabar l’última classe, a les dues del migdia, em van cridar al despatx de la directora, on em va dir que no podia prendre’m l’escola com si fos un mercat, i encara menys, va dir la senyoreta Hisler, per vendre porqueries com El pou i el pèndol. La seva reacció no em va sorprendre gaire. La senyoreta Hisler havia estat professora a la meva antiga escola, la que només tenia una classe, a Methodist Corners, i on havia fet cinquè i sisè. En aquella època, m’havia pescat llegint una novel·la d’adolescents problemàtics bastant sensacionalista (The Amboy Dukes, d’Irving Shulman) i me l’havia pres. Ara sant tornem-hi, i estava emprenyat amb mi mateix per no haver-ho previst. M’havia ficat de peus a la galleda.

      –El que no entenc, Stevie –va dir–, és per què escrius coses tan indecents. Tu escrius bé. Per què malgastes així el teu talent?

      La senyoreta Hisler havia enrotllat un exemplar del #1 de L. M. I. i me’l brandava tal com fa la gent amb un diari per amenaçar un gos que s’ha pixat a la catifa. Va esperar que respongués –val a dir que la pregunta no era del tot retòrica– però jo no tenia cap resposta per donar-li. Em feia vergonya. M’he passat molts anys des de llavors –massa, em sembla– avergonyit del que escric. Crec que va ser als quaranta anys que em vaig adonar que gairebé cada escriptor de narrativa i poesia que ha publicat una ratlla ha estat acusat per algú de malgastar el seu talent diví. Si escrius (o pintes, o balles, o fas escultures o cantes, suposo), segur que algú voldrà fer-te sentir malament: és així. I no m’invento res, només intento explicar els fets tal com els veig.

      La senyoreta Hisler em va dir que havia de tornar els diners a tothom. Ho vaig fer sense oposar-m’hi, fins i tot a aquells nanos (que eren uns quants, i això em fa feliç) que van insistir a quedar-se els seus exemplars del #1 de L. M. I. Al final vaig acabar perdent diners, però a l’estiu vaig imprimir quatre dotzenes d’exemplars d’un nou conte original que es deia La invasió de les criatures estel·lars, i els vaig vendre tots menys quatre o cinc. Suposo que això significa que al final vaig guanyar, almenys en l’aspecte econòmic. Però en el fons seguia avergonyit. Seguia sentint com la senyoreta Hisler em preguntava per què havia de malgastar el meu talent, per què volia malgastar el temps, per què volia escriure porqueria.

      19

      El relat per entregues per Dave’s Rag em divertia, però les meves altres tasques periodístiques m’avorrien. No obstant això, es podia dir que havia col·laborat en una mena de diari. Es va escampar la notícia i en el meu segon any a l’institut Lisbon vaig passar a encarregar-me de la publicació de l’escola, El tambor. No recordo que em deixessin escollir: crec que simplement me’n van fer encarregat. Al meu segon de bord, en Danny Emond, encara li interessava menys el diari que a mi. A ell només li agradava que la Sala 4, on treballàvem, era al costat del lavabo de noies.

      –Algun dia perdré la xaveta i m’hi ficaré a cops de destrals, Steve –em va dir més d’un cop–. Txac, txac, txac.

      Una vegada em va dir, potser per justificar-se:

      –Aquí les noies més guapes de l’institut s’aixequen les faldilles.

      Em va semblar un comentari tan evidentment estúpid que potser era saviesa, com un koan zen o un dels primers contes de John Updike.

      Sota la meva direcció, El tambor no va prosperar. Sempre he alternat períodes de ganduleria i d’activitat frenètica. El curs 1963-1964, només vam publicar un número d’El tambor, però monstruós, un de més gruixut que la guia telefònica de Lisbon Falls. Una nit, fins als collons de «Reportatges de classes», «Novetats d’animadora» i els esforços d’un pocapena per escriure un poema escolar, vaig crear una revista satírica en comptes de redactar els peus de foto d’El tambor. En van sortir quatre pàgines que vaig titular The Village Vomit, agafant el nom del Village Voice. Aquella mostra d’humor idiota va ser l’únic que em va causar problemes de debò durant els anys d’institut. També em va donar la lliçó d’escriptura més important que he rebut mai.

      Seguint l’estil típic de la revista Mad –«preocuparme, jo?»– vaig omplir el Vomit amb xafarderies inventades sobre el professorat, fent servir malnoms que els estudiants reconeixerien immediatament. Així que la senyoreta Raypach, la monitora de la sala d’estudi, es va convertir en la senyoreta Rat Pack; el senyor Ricker, el professor d’anglès (i el membre més urbanita de l’institut; s’assemblava força a Craig Stevens a Peter Gunn) va passar a ser la Vacorra, perquè la seva família tenia la lleteria Ricker.

      Em va passar el mateix que a tots els humoristes poca-soltes: em feia una gràcia increïble. Em trobava divertidíssim! Havia de dur el Vomit a l’institut i ensenyarlo a tots els amics! Tothom es pixaria de riure!

      I sí: tothom es va pixar de riure. Sabia quatre coses sobre fer riure xavals d’institut i la majoria estaven exposades a The Village Vomit. En un article, la millor vaca d’en Ricker guanyava un concurs de pets a la fira de Topsham; en un altre, acomiadaven el professor de biologia per ficar-se ulls de fetus de porc pel nas. Com podeu veure, una gran mostra d’humor swiftià. Molt sofisticat, oi?

      A la quarta hora, els meus amics reien tant al fons de la sala d’estudi que la senyoreta Raypach (Rat Pack per als col·legues) s’hi va acostar sigil·losament per veure què els feia tant de riure. Va confiscar The Village Vomit on jo, no sé si per un orgull desmesurat o per una ingenuïtat increïble, havia posat el meu nom com a redactor en cap. Per segona vegada en la meva carrera estudiantil, em van cridar al despatx després de classes per culpa del que havia escrit.

      Aquest cop la situació era força més peluda. La majoria dels professors estaven disposats a prendre’s esportivament les meves bromes –fins i tot el de biologia hauria oblidat allò dels ulls de porc–, però una no. Era la senyoreta Margitan, que ensenyava taquigrafia i mecanografia a les noies. Se la respectava i se la temia; seguint una tradició antiga, la senyoreta Margitan no pretenia ser ni la teva amiga, ni la teva psicòloga ni cap inspiració. La seva feina era dotar-te d’una sèrie d’eines i volia que totes les lliçons s’adeqüessin a unes regles: les seves. De vegades, les noies de la classe s’havien d’agenollar i si la vora de les faldilles no els tocava a terra, les enviava a casa a canviar-se. No l’estovava cap mar de llàgrimes i no hi havia raonament que li fes canviar la seva visió del món. La seva llista d’alumnes castigades era la més llarga de l’institut, però les seves alumnes figuraven sistemàticament al quadre d’honor i solien aconseguir bones feines. Moltes l’acabaven estimant. Altres l’odiaven i segurament encara ho fan, tants anys després. Aquestes li deien la Bruixa, i segur que les seves mares també li deien així abans que elles. A The Village Vomit hi havia un article que començava així: «La senyoreta Margitan, que tothom de Lisbon coneix afectuosament com la Bruixa...».

      El senyor Higgins, el nostre director calb (al Vomit rebia el simpàtic apel·latiu de Bola de Billar), em va dir que la senyoreta Margitan estava molt ofesa i empipada pel que havia escrit. Però no devia estar tan ofesa per oblidar aquella admonició bíblica que diu: «La venjança és meva, va dir la professora de taquigrafia». El senyor Higgins em va explicar que la Bruixa havia demanat que m’expulsessin.

      En la meva personalitat, una mena de salvatgia i el més profund conservadorisme estan entrelligats com en una trena. La part més sonada de mi havia escrit The Village СКАЧАТЬ