Escriure. Stephen King

Чтение книги онлайн.

      C.V.

      Les memòries de la Mary Karr, The Liars’ Club, em van deixar bocabadat. No només per la virulència, la bellesa i el domini exquisit del llenguatge col·loquial, sinó per la seva exhaustivitat: una dona que ho recorda tot dels seus primers anys.

      Jo no soc així. Vaig viure una infància molt estrambòtica, amb una mare soltera que viatjava molt quan era petitó i que –no n’estic completament segur, d’això–, durant una temporada, ens va aparcar a mi i al meu germà amb una de les seves germanes perquè era incapaç de fer-se càrrec de nosaltres econòmicament o emocionalment. Potser només perseguia el nostre pare, que va acumular una pila de deutes i va abandonar-nos quan jo tenia dos anys i el meu germà David, quatre. Si va ser així, mai no va aconseguir trobar-lo. La meva mare, la Nellie Ruth Pillsbury King, va ser una de les primeres dones nord-americanes alliberades, però no per voluntat pròpia.

      La Mary Karr presenta la seva infància com un panorama gairebé intacte. La meva és un paisatge boirós amb alguns records esporàdics que apareixen com arbres aïllats... d’aquells que sembla que t’hagin d’atrapar i menjar-se’t.

      El que segueix són alguns d’aquests records, més una sèrie d’instantànies de la meva adolescència i joventut, una època una mica més coherent. Això no és una autobiografia. Més aviat és una mena de curriculum vitae, el meu intent d’explicar com es forma un escriptor. No com es fa un escriptor; no crec que es puguin fer, els escriptors, ni per les circumstàncies ni per pròpia voluntat (encara que un cop m’ho vaig creure). Surts equipat de fàbrica. Però no per això és un equipament extraordinari; crec que hi ha moltíssima gent amb talent com a escriptors i narradors, i que aquests talents es poden potenciar i afinar. Si no cregués això, escriure un llibre com aquest seria una pèrdua de temps.

      En el meu cas va anar així, tal qual: un procés de creixement desmanegat on van intervenir l’ambició, el desig, la sort i una mica de talent. No us encaparreu llegint entre línies o buscant una fil conductor. No n’hi ha: només instantànies, la majoria desenfocades.

      1

      El meu record més antic soc jo imaginant-me que era una altra persona: imaginant, de fet, que era el forçut del Circ Ringling Brothers. Això va passar a casa la tia Ethelyn i l’oncle Oren a Durham, Maine. La meva tieta se’n recorda bastant, i diu que jo tenia dos anys i mig o potser tres.

      Havia trobat un totxo de ciment en un racó del garatge i havia aconseguit agafar-lo. L’arrossegava lentament pel terra llis del garatge, tret que en el meu cap jo anava disfressat amb una samarreta de pell d’animal (segurament una pell de lleopard) i duia el totxo per la part central de la pista. La gernació callava. Un focus blau i blanc, brillant, mostrava el meu progrés remarcable. Les seves cares d’admiració parlaven per si soles: mai no havien vist un nen tan fort. «I només té dos anys!», va mormolar algú sense creure-s’ho.

      Jo no sabia que a la part de baix del totxo hi havia un niuet d’abelles. Una d’elles, potser empipada pel trasllat, va sortir-ne volant i em va picar a l’orella. El dolor va ser brillant, com una inspiració verinosa. Era el mal més terrible que havia patit mai en la meva curta vida, però el pic del dolor només va durar uns quants segons. Quan vaig deixar caure el totxo sobre el meu peu descalç, esclafant-me tots cinc dits, vaig oblidar-me de l’abella. No recordo si em van dur a cal metge i la meva tia Ethelyn tampoc (l’oncle Oren, segurament el propietari del Totxo Malvat, fa gairebé vint anys que és mort), però sí que recorda la picada, els dits esclafats i la meva reacció. «Com udolaves, Stephen!», va dir. «Aquell dia tenies molt bona veu, sens dubte».

      2

      Al cap d’un any, més o menys, la meva mare, el meu germà i jo érem a West De Pere, Wisconsin. No sé per què. Una altra de les germanes de la meva mare, la Cal (una bellesa de les WAAC, el cos auxiliar femení de l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial), vivia a Wisconsin amb el seu alegre marit, aficionat a la cervesa, i potser la mare s’hi havia traslladat per estar prop seu. Si va ser així, no recordo veure’ls gaire, als Weimers. A cap d’ells, de fet. La mare treballava, però tampoc recordo de què. M’agradaria dir que treballava en un forn, però crec que això va ser més tard, quan es va traslladar a Connecticut a viure prop de la seva germana Lois i el seu marit (res de cervesa, en Fred, i tampoc gaire simpàtic; era un senyor rapat que s’enorgullia de conduir el seu descapotable amb la capota posada, ves a saber per què.)

      En aquella època de Wisconsin vam tenir una desfilada de cangurs. No sé si marxaven perquè en David i jo érem uns trapelles o perquè trobaven feines més ben pagades, o perquè la mare els exigia més del que estaven disposades a fer; només sé que n’hi va haver moltes. L’única que recordo clarament és l’Eula –o potser Beulah. Era una adolescent riallera i grossa com un piano. L’Eula-Beulah tenia un gran sentit de l’humor, te n’adonaves encara que tinguessis quatre anys, però era un sentit de l’humor perillós: semblava que, darrere de cada picar de mans, cop de cintura i cap enrere del pixar-se de riure s’hi amagava l’amenaça d’un tro. Quan veig alguna d’aquelles càmeres ocultes de cangurs que tot d’una claven un mastegot a les criatures, sempre me’n recordo dels dies passats amb l’Eula-Beulah.

      Era tan dura amb el meu germà David com amb mi? No ho sé. Ell no surt a cap d’aquestes imatges. A més a més, devia estar menys exposat a les perilloses ràfegues de l’Huracà Eula-Beulah: tenia sis anys i feia primer, estava fora de l’abast de l’artilleria la major part del dia.

      L’Eula-Beulah podia estar al telèfon, rient amb algú, i fer-me gestos perquè m’apropés. M’abraçava, em feia pessigolles, em feia riure i aleshores, encara rient, m’empenyia el cap tan fort que em tombava. I llavors em feia pessigolles amb els peus descalços fins que tots dos ens posàvem a СКАЧАТЬ