Els que manen. Pep Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ i que busca la proximitat amb els seus interlocutors és el mateix que guia accions executives amb mà de ferro dins d’un guant de seda. Es pot dir que «el món s’atura quan Fainé entra en un despatx», una frase que en recorda una altra, que diu que l’actor irlandès Cillian Murphy «glaça l’aigua només amb la mirada». No deu ser ni una cosa ni l’altra, però el cert és que el lideratge de Fainé sobre el seu entorn és intens i vigorós, dels que es fan notar.

      Isidre Fainé Casas (Manresa, 1942) és doctor en Ciències Econòmiques, ISMP en Business Administration per la Universitat Harvard i diplomat en alta direcció per l’IESE. Una definició ràpida: és un home que s’ha construït a ell mateix. A diferència de molts altres cognoms il·lustres que ocupen setials del poder econòmic català, Fainé ha crescut a partir del material aspre d’uns orígens familiars gens acomodats.

Una infantesa difícil de postguerra

      Una frase que Fainé ha repetit en algunes intervencions públiques és que «un es cura de tot menys de la seva infantesa». Nascut en plena postguerra en una família de pagesos sense possibilitats del barri de les Escodines, a Manresa, el futur banquer va ensenyar a llegir i a escriure als seus pares. «Estic orgullós d’haver nascut en una família humil», va testimoniar a la seva ciutat nadiua quan va recollir un premi del diari manresà Regió 7. El periodista Xavier Domènech hi va escriure que els Fainé eren una família d’agricultors en un dels barris més antics de la ciutat, un barri de cases modestes, «que dels seus portals encara en sortien carros tibats per mules, uns pocs carrers amb negocis modestos, amb llogaters que treballaven a les fàbriques».

      Després van viure al barri obrer de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, un bastió anarquista d’abans de la Guerra Civil, on va fer la primera comunió a l’església dels Desemparats. Arran del casament de la seva germana, es van traslladar a Santa Coloma de Gramenet, on amb 13 anys va tenir la seva primera feina en un taller de bicicletes. La següent va ser en una fàbrica de bobines elèctriques, als 19 anys. Sempre ha explicat que els pares li van ensenyar els valors de l’esforç i el treball dur, com el que van fer ells per pagar-li els estudis. Quan va assumir la presidència de La Caixa, va remarcar en un discurs que les seves mans són fortes i amb uns dits gruixuts «perquè es van desenvolupar enrotllant bobines».

Un caràcter marcat per la mare

      Molt fidel a la memòria dels pares, Maria i Ramon, Fainé està convençut que ha heretat el caràcter de la seva mare, una persona amb esperit de negoci. Que va treballar en tasques de neteja, que va obrir diverses botigues (una lleteria, una altra de plats i olles…) i que solia regatejar quan comprava. «El preu el fixa qui compra», deia al seu fill. Però ell, sorprès perquè la mare, en canvi, no rebaixava el preu quan era darrere el taulell de la seva pròpia botiga, li va preguntar per què no accedia al regateig del comprador, i va rebre aquesta resposta: «El preu el fixa qui ven».

      Recorda que el seu pare el motivava dient-li que el cognom Fainé (transcripció fonètica del que seria Feiner) significa «que fa feina». Davant d’un públic manresà, va rememorar que els seus pares li van transmetre «uns valors molt clars: treballar amb un alt grau d’exigència, estimar la justícia, guanyar-se la confiança de les persones, conèixer la gent i ajudar-la, defensar la llibertat, ser desprès i viure amb sobrietat».

«Vostè serà director general»

      L’entrada de Fainé en el món financer va ser una mica casual. La seva vocació inicial era la d’estudiar Física. Però la comoditat de l’horari laboral matinal a la banca li va fer pensar que això li permetria ampliar els seus estudis a les tardes. Es va presentar com a aspirant per a una plaça al Banco Atlántico. Aquesta és una anècdota coneguda, però que il·lustra molt del seu caràcter: el jove candidat va passar prop de dotze hores tot esperant el seu torn per a l’entrevista, i ja era el vespre quan el va rebre un dels directius. En sortir-ne, tenia la feina i s’enduia una frase premonitòria: «D’aquí a vint anys vostè serà director general d’aquest banc».

      Aleshores va canviar Física per Econòmiques. Va entendre molt bé l’operativitat de la banca, fet que li va donar la seguretat per decidir-se a emprendre aquest camí. També va ser aleshores quan, d’entre totes les àrees del negoci, va interessar-se pel front més delicat: el contacte directe amb el client, la feina d’oficina, una primera trinxera, la de la finestreta, que sempre ha considerat essencial perquè una entitat arreli en el territori. «Si pogués, posaria una oficina a cada cantonada», ha dit.

Banco Atlántico, Riva y García, Banca Jover, Bankunión…

      El 1964, als 22 anys, va entrar de director d’inversions al Banco Atlántico, propietat de la Rumasa de la família Ruiz-Mateos. El 1970 va establir-se al Paraguai per intentar remuntar la fallida del Banco Asunción, des del càrrec de director general, en plena dictadura del general Alfredo Stroessner. De tornada a Catalunya, li arribarien noves destinacions: director de personal a la Banca Riva y García, director general de la Banca Jover i, a partir del 1978, la direcció general de Bankunión, del qual va impulsar una política de creixement.

      Un dia de 1981, durant un vol d’avió, Josep Vilarasau —artífex de l’espectacular creixement de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis entre 1976 i 2003— li va proposar anar a aquesta entitat, a la qual va accedir directament amb grau de sotsdirector general. A partir d’aquí, l’ascens d’Isidre Fainé a la cúpula del que seria la futura CaixaBank va ser gradual i sostingut. I va tenir com a aliat una circumstància política: la llei financera aprovada pel Partit Popular a Madrid establia la jubilació obligatòria dels màxims directius de les caixes en complir els 70 anys, una mesura que afectava directament Vilarasau.

      En aquell moment, el president de l’entitat tenia encara una sortida: una modificació de la llei catalana de caixes per facilitar la seva continuïtat en el càrrec. Però Artur Mas, home fort del govern de Jordi Pujol com a conseller d’Economia, es va negar a modificar-la. El 1999 Vilarasau va passar de director general a president i va deixar una direcció general desdoblada en dos successors: Isidre Fainé i Antoni Brufau.

      Ricard Fornesa va acabar substituint Vilarasau a la presidència el 2003, i poc després seria Brufau qui abandonaria La Caixa per assumir la presidència de Repsol. Fainé quedava com a director general amb totes les atribucions del càrrec únic, i quatre anys després, el 2007, amb la jubilació de Fornesa, ascendia a la presidència de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona.

      La presència de Fainé al capdavant del complex financer i social Fundació La Caixa-Criteria Caixa i CaixaBank ha marcat una era en la història del sector a Catalunya. La llista dels càrrecs directius que ha ocupat en empreses i en patronats i entitats seria inacabable. En virtut de la participació de La Caixa, ha estat als consells d’administració d’Abertis (president), Telefónica (vicepresident), Gas Natural (president), Repsol i altres companyies. Ha accedit a la presidència de la Confederación Española de Cajas de Ahorro i d’altres institucions espanyoles i internacionals. Entre els guardons rebuts, destaquen la Creu de Sant Jordi i el títol de Cavaller de l’Orde Nacional de la Legió d’Honor francesa, tots dos l’any 2010.

Decisions transcendentals

      El mandat de Fainé al capdavant de l’entitat ha presenciat grans operacions estratègiques. La més decisiva ha estat la transformació de l’entitat financera en un banc: CaixaBank SA. Una altra ha estat l’expansió de la Fundació Bancària La Caixa, que gestiona l’Obra Social, la nineta dels ulls del dirigent financer i que és un factor clau en la seva trajectòria.

      Una dada essencial en la seva visió de la banca va ser el convenciment, ja des de mitjans dels vuitanta, que s’aniria cap a la gran concentració d’entitats. Per això va intentar impulsar una Unió de Caixes Catalanes, un projecte que no va ser factible en el seu moment. Però СКАЧАТЬ