Els que manen. Pep Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ davant del Santander i el BBVA al mercat

      CaixaBank, un cop culminada l’absorció de Bankia, és el primer banc de l’estat espanyol, i ha deixat enrere els gegants Santander i BBVA, campions del procés de fusions i absorcions dels darrers anys. Amb uns actius de 660.000 milions d’euros, una plantilla de 51.000 persones, una quota de mercat del 25 % i uns 20 milions de clients, l’entitat ha hagut d’afrontar un procés de reestructuració que comporta el tancament de sucursals i reduccions de plantilla. Aquesta haurà estat l’absorció número 85 que La Caixa —en un format o altre— du a terme en la seva història.

      El repte del nou líder del sector bancari espanyol consistirà a maximitzar l’eficiència, reduir costos de gestió, aplicar sinergies i situar-se de ple en l’època de la banca digital, però sense perdre la connexió directa amb el client que caracteritzava l’esperit de les velles caixes. Un repte que no serà fàcil. I que ja no va encapçalar Jordi Gual, president de CaixaBank, que va ser substituït pel seu homòleg a Bankia, José Ignacio Goirigolzarri.

El català de la llista de filantrops

      «De Bill Gates a Isidre Fainé». Així va titular un diari barceloní la notícia de l’aparició d’un llibre editat per Forbes sobre deu exemples de filantropia d’arreu del món. L’únic català era Isidre Fainé, enmig d’una llista que va incloure noms del món global com Warren Buffett, Mark Zuckerberg, George Soros, Carlos Slim i la parella Bill i Melinda Gates. El capítol dedicat al president de la Fundació La Caixa es titulava «Un filantrop d’arrels humils», i posava molt en relleu que l’any 2018 l’entitat havia destinat uns 545 milions d’euros a la seva Obra Social.

      L’obra era el primer volum de la col·lecció Forbes Books. Amb el títol Filantropia i progrés l’editorial de la prestigiosa revista econòmica presentava aquesta activitat com un servei necessari a la comunitat que ha de ser publicitat per generar un efecte contagi al món dels diners. La preocupació social i l’acció filantròpica són uns dels elements clau per dibuixar el personatge. En el seu discurs el dia que va recollir el Premi Forbes a la Filantropia 2018, va recordar de nou els seus orígens tot dient que tenia molt present la «misèria col·lectiva» de la postguerra: «Li demanava a Déu que em permetés ajudar aquelles persones, i m’ha donat aquesta gràcia».

      Més enllà de la multitud de projectes als quals dona suport i lidera la Fundació, hi ha espais sensibles. Un d’aquests és la Fundació de l’Esperança, creada el 2015, ubicada a Ciutat Vella de Barcelona, per ajudar persones en situacions vulnerables i lluitar contra l’exclusió i per la inserció laboral, amb una especial atenció als infants. La Fundació està presidida per Fainé. Sobre l’activitat de la Fundació, n’ha dit que «ens permet avançar-nos, pensar a guarir les ferides abans que aquestes no siguin irreversibles i treballar pensant en el futur amb esperança».

      És clar que sense diners aquestes intervencions no són possibles. A partir d’aquest raonament, Fainé va reclamar davant la cimera de la CEOE del juny de 2020 que havia de ser aixecada la limitació de dividends imposada a les empreses per la pandèmia de la covid-19. I va esgrimir xifres concretes, com que el programa contra la pobresa infantil en què treballa ha invertit 60 milions en 125 municipis i que ha ajudat 318.000 infants i les seves famílies. Una dada recent és que Criteria, el holding en què la Fundació La Caixa agrupa les seves participacions accionarials, ha aportat a aquesta uns 175 milions d’euros.

      Fainé no forma part de la direcció de CaixaBank, però a la seva edat es troba en forma i planeja possibles accions per incidir en la visió del negoci bancari del segle xxi. Segurament passen per repensar molt a fons la relació amb el client i superar algunes etapes en què s’ha apuntat un allunyament de les idees mestres que van inspirar la creació de la institució fa més d’un segle.

      Els que el coneixen tenen clar que la seva obsessió, en aquest moment, és deixar-ho tot llest per perpetuar per cinquanta anys més, almenys, el compromís social fundacional de La Caixa, amb més de 500 milions d’euros de pressupost anuals, i sent la tercera fundació del món d’aquestes característiques.

      S’ha teoritzat sovint —cal recordar el que va escriure l’historiador Jaume Vicens Vives— sobre la dificultat dels catalans per exercir el poder. I potser fins i tot per copsar-ne la naturalesa. Segles sense hegemonia no passen en va. Però hi ha hagut i hi ha catalans amb un sentit indiscutible del poder. En tot cas, des de dalt de tot d’una de les Torres Negres de la Diagonal, Isidre Fainé sembla desmentir la tesi.

      Josep Oliu, el banquer de Sabadell que volia un Podem de dretes

      El president del Banc Sabadell va ser un dels principals crítics del Procés i va rebre amb satisfacció l’ascens d’Albert Rivera

      El 25 de juny de 2014, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, va cometre un greu error. Desmentint els manuals clàssics que exigeixen dels bons banquers ser discrets i evitar les polèmiques, el financer vallesà va parlar de política. En un acte públic al costat de la presidenta del Cercle d’Empresaris de Madrid, Mónica de Oriol, Oliu va sorprendre per la seva franquesa… o desvergonyiment. El president del Banc Sabadell va admetre que el nou partit «Podem ens fa una mica de por» i que calia «una espècie de Podem de dretes».

      Davant l’emergència del moviment del 15-M i del que es va anomenar la «nova política» enfront del desgast dels grans partits (PSOE i PP), va insinuar sense concretar més que calia respondre a l’embat plantejat per Podem amb una força política de nova formació, jove, de marca liberal i que tranquil·litzés el gran diner. Més explícit no podia ser.

      Com veurem, els vincles entre Ciutadans i Oliu es van plasmar en actuacions ben concretes. Aquella intervenció empaitarà per sempre més el banquer, un dels rostres del poder financer a Catalunya i a l’estat espanyol, i que ha conduït amb mà de ferro una entitat com el Sabadell enmig de la crisi de 2008 que va ferir el sistema bancari arreu.

Una successió dinàstica

      Josep Oliu Creus (Sabadell, 1949) és economista. La llicenciatura la va fer a la Universitat de Barcelona, però va ser dels primers fills de la burgesia catalana a treure’s el doctorat a la Universitat de Minnesota, on va fer amistat amb Andreu Mas-Colell i va conèixer qui seria la seva primera dona, Lynn Barton. Oliu es va tornar a casar el 1998 amb Victòria Quintana. Retornat a casa, fet un «minnesoto», va saber triomfar també en l’acadèmia i va exercir durant un temps com a catedràtic de Teoria Econòmica a la Universitat d’Oviedo. Va ser director d’estudis i estratègies de l’Institut Nacional d’Indústria (1982) i després director de Planificació (fins al 1986).

      Qualitats objectives a banda, és evident el factor dinàstic per explicar la seva arribada al cim del banc. El seu pare, Josep Oliu Pich, va ser director general del Sabadell, on va entrar el 1940. Quan es va retirar de la direcció, el 1990, va cedir el lloc al seu fill, que acabaria obtenint la presidència executiva el 1999.

      El Banc Sabadell va néixer el 1881 gràcies a l’esforç d’un seguit de burgesos del Vallès —un total de 127 prohoms—, molts d’ells vinculats al tèxtil, que volien reforçar el que ara en diríem els emprenedors locals. Noms com els de Joan Sallarès i Pla (un dels dirigents més intransigents contra els drets dels treballadors), Joan Gorina o Pau Llonch (un hereu del qual era membre del consell fins no fa gaire) van ser-ne fundadors.

La lluita per la primacia

      La història del Sabadell de l’era Oliu és la de l’ambició per deixar enrere un banc local —que el seu pare ja havia consolidat dins la xarxa bancària espanyola— i convertir-lo en un poder financer global. La internacionalització i la sortida a borsa requerien disposar d’aliats, és a dir, accionistes de СКАЧАТЬ