Els que manen. Pep Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ les dades sobre els orígens familiars del documentadíssim estudi Lluís Millet i Pagès. Retalls de vida, de Núria Vilà i Maria Villanueva.

      Casat amb Francisca Pagès, de qui se sap ben poc, Salvador Millet Estapé va ser el besavi de qui va saquejar el Palau. Quan el músic era encara un nen, la família es trasllada a Barcelona, una decisió en què va tenir un paper la inestabilitat política i l’època d’inseguretat que es vivien a la població (Revolució de Setembre de 1868, Primera República, lluites de faccions polítiques, tercera carlinada…). Però van mantenir el vincle amb el Masnou, lloc d’esbarjo i estiueig, on conservaven la casa familiar, Cal Xiquet, aleshores al carrer del Lavadero i que avui du el nom de Lluís Millet.

Una institució símbol de la represa cultural

      L’Orfeó Català s’ha de situar en el context de l’època, d’efervescència patriòtica i recuperació de la història, després dels anys del Romanticisme. Una època en què es va produir una eclosió de la música coral (que, en el cas de Catalunya, ja havia vist fundar-se els Cors de Clavé). El jove Lluís va sentir ja de ben petit l’afició musical, cosa que va sorprendre inicialment els pares. Un cop a Barcelona, va consolidar la seva formació al Conservatori del Liceu.

      Vindria tot seguit un altre moment d’inflexió. L’Exposició de Barcelona de 1888 va suposar un nou impuls a la reconstrucció del país. Una de les activitats que es van fer a l’entorn de la mostra internacional va ser un concurs de cors, que va motivar que moltes corals europees vinguessin a Barcelona. Lluís Millet i un altre personatge que seria clau en els orígens del Palau, el mestre Amadeu Vives, van quedar impactats per la qualitat de les corals que venien de fora i van decidir engegar l’Orfeó, que va néixer el 1891. El model van ser les corals que triomfaven a Europa, amb cantaires amb una sòlida educació musical.

      El cotoner Joan Millet en va ser el primer president. S’hi va estar durant vuit anys, cabdals per a la consolidació gràcies als enormes contactes que havia sabut teixir en la societat barcelonina. La fundació de l’Orfeó, però, seria només el primer pas d’una història que convertiria el que era una modesta entitat en una gran institució cultural, gens aliena a un component ideològic i nacional en què el catalanisme era troncal, com també el religiós, a l’escalf de la fe catòlica de Vives i Millet.

La relació amb Domènech i Montaner

      L’Orfeó va ser un èxit social. Dels primers trenta-set socis fundadors es va passar en pocs anys a superar els dos mil. L’entitat necessitava una seu a l’alçada de la seva categoria. D’aquí va venir el contacte amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on s’havia d’aixecar la seu de l’Orfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de l’esperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música, que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.

      A la junta del Palau hi va haver sempre membres d’una burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. D’una nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.

      La història de l’Orfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes d’aquests anys d’efervescència nacional seran El cant de la senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de l’Orfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.

La primera topada amb la justícia

      El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era l’avi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important d’Europa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.

      És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de l’esclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig d’un mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.

L’ajuda de Cambó

      Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn de la compra d’una finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver d’afrontar, la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu se’n van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.

Millet i Maristany, el pare

      L’altra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.

      L’esclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des d’on es va traslladar a Trieste, a la costa de l’Adriàtic.

      Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. S’havia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de l’industrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia l’asseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.

      En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia d’assegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit l’asseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a l’empresa.

De fugit dels republicans a processat pels franquistes

      Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista СКАЧАТЬ